Havíem promès, en parlar de "The Ring", que esmentaríem altres pel·lícules d'Alfred Hitchcock relacionades amb el món del teatre.
A "Asesinato" (1930), els implicats en un crim el resultat del qual marca l'inici de la trama pertanyen a una companyia teatral de segona fila.
Vol la casualitat (no serà l'única) que un dels membres del jurat sigui també actor i que conegui la principal sospitosa.
L'escena en què el jurat delibera, a part de permetre a Hitchcock un moviment de càmera circular per mostrar els dotze homes (i dones) sense pietat, presenta el mateix esquema de títols molt més recents de temàtica similar; sense anar més lluny, el darrer film de Clint Eastwood: tots volen anar aviat cap a casa però dues o tres veus discordants qüestionen la culpabilitat.
Qui més dubta és l'actor, però acaba cedint a la pressió dels altres components del jurat. Després, s'adona d'algun detall que li ha passat per alt i decideix reprendre la investigació mentre la noia espera que la pengin (en una seqüència quasi avantguardista, l'ombra de la forca s'alça progressivament sobre el mur de la cel·la, en un muntatge en paral·lel amb una bandera de vent).
La part més enginyosa, inspirada pel Hamlet shakespearià (*), és quan fan creure al veritable assassí que el necessiten per a una obra teatral sobre el crim. L'invent funciona només a mitges però condueix a un final redemptor més espectacular que creïble en una carpa de circ.
Tot i les limitacions del guió i del gènere whodunit, poc freqüentat per Hitchcock, "Asesinato" conté, com anem dient, unes quantes solucions cinematogràfiques atrevides i algun moment gairebé surreal, com quan l'actor de segona fila en atur entra al despatx del protagonista, actor i autor de renom, i l'alfombra sembla cedir sota les seves passes. A més, el qüestionament del funcionament de la justícia i la figura del fals culpable seran recurrents en l'obra del director.
"Pánico en la escena" (1950) també comença amb un crim i bona part de l'acció transcorre en un teatre, on actua la sospitosa (Marlene Dietrich), menys innocent que la jove protagonista d'"Asesinato" però tampoc tan culpable com un flash-back fals (!) ens ha fet creure al principi. També és una aspirant a actriu (Jane Wyman) qui exerceix de detectiu per salvar el (presumpte) fals culpable; al final, les coses no surten ben bé com ella esperava, però una història d'amor amb un detectiu -aquest sí, autèntic-, interpretat pel britànic Michael Wilding, permet l'inevitable final feliç.
L'argúcia del flash-back mentider no va agradar ni als amics de Cahiers du Cinema, i "Pánico en la escena" no és un dels treballs més celebrats del director. No obstant això, resulta un títol força divertit en què Hitchcock combina amb la seva elegància habitual el thriller i la comèdia romàntica. I l'escena en què el nen s'apropa a l'escenari amb la nina tacada de sang resulta antològica.
(*) En la seva entrevista amb Truffaut, Hitchcock manifesta el seu apreci per "Asesinato". Era el primer film parlat del protagonista, Herbert Marshall, qui va passar la prova amb nota; d'altra banda, introduïa el monòleg interior, gran novetat en el cinema sonor que, en canvi, era un recurs teatral molt antic (novament, ens remetrem a "Hamlet").
