Com és habitual en els films de catàstrofes, hi ha un repartiment coral. No hi ha un protagonista clar, tot i que podem distingir entre els herois i aquells que es comporten com imbècils (la majoria). Alguns personatges, com els que volten a Las Vegas, no tenen gaire entitat. El film millora en les escenes a Washington, amb un Jack Nicholson (qui té un doble paper) perfecte com a president dels Estats Units, envoltat de militars feixistes (el personatge de Rod Steiger), científics circumspectes (Pierce Brosnan) o caps de premsa lúbrics, com el personatge de Martin Short, protagonista d'un dels millors moments quan lliga amb un extraterrestre disfressat de dona atractiva (Lisa Marie, que feia de Vampira a "Ed Wood"); també a Washington trobem un dels gags més bèsties: quan el platet volador tomba l'obelisc sobre una colla de boy-scouts.
La història d'amor entre el científic i la periodista (Sarah Jessica Parker), sobretot després que els marcians hagin manipulat els seus cossos, esdevé un gag surrealista i, en definitiva, tan enginyós com el final en què els personatges més aparentment pacífics i febles (el noi interpretat per Lukas Haas i la seva àvia) descobreixen com acabar amb els extraterrestres gràcies a una cançó country.
I és que la música, com passava a "Bitelchús", propicia moments memorables: la interpretació de l'himne dels Estats Units vora les ruïnes del Capitoli a càrrec d'uns mariachis o quan Tom Jones canta "It's Not Unusual", primer a Las Vegas, finalment en un món renascut de les cendres, entre ocells i cérvols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada