I no sembla una pel·lícula molt personal, però el protagonista, redimit del seu alcoholisme per amor, ens pot recordar altres antiherois del cinema d'Eastwood, com el William Munny de "Sin perdón", salvant les distàncies.
Altres aportacions al gènere amb material per al debat ens arriben de la televisió.
Comencem per "Querer", producció de Movistar + dirigida per Alauda Ruiz de Azúa ("Cinco lobitos").
La minisèrie (quatre capítols) aborda el sempre delicat assumpte dels abusos dins del matrimoni.
Tècnicament, només el tercer episodi se centra en el judici, però resulta realista i revelador i no desmereix d'un treball auster però també emotiu, hàbil radiografia d'un masclisme atàvic i dels prejudicis de classe, magníficament interpretat per Nagore Aranburu, Pedro Casablanc i, en el paper dels fills del matrimoni, Miguel Bernardeau i Iván Pellicer.
També trobem un matrimoni amb problemes i dos fills que resolen la situació amb mètodes expeditius a l'exitosa sèrie de Netflix "Monstruos: La historia de Lyle y Erik Menendez".
Aborda un cas força mediàtic iniciat el 1989, quan els fills del productor José Menendez i la seva esposa Mary Louise van executar-los a trets. Ningú no sap si va ser per aconseguir la fortuna familiar (que es gastessin, en els dies immediatament posteriors a un crim que pretenien encolomar a les màfies, quasi un milió de dòlars en cotxes i en Rolex, no jugava a favor seu) o, com van al·legar en el judici, per escapar in extremis d'una situació d'abusos continuats a càrrec del pare.
El treball no és tan subtil com els abans esmentats però és, sens dubte, eficaç. Sap com despistar-nos oferint els diversos punts de vista, inclou un episodi insòlit en una sèrie de televisió amb un únic pla amb zoom que dura com els quaranta minuts del capítol per reproduir una conversa entre Erik Menendez i la seva advocada, està hàbilment estructurat i, sense obviar el probable cantó fosc dels parricides, ens fa sentir empatia, i una mica de llàstima, per ells. Potser no s'aclarirà mai si el pare era només un paio rígid o també un violador, o si Erik i Lyle Menendez eren llops camuflats rere la seva imatge de pijos entremaliats, però, si més no, la sèrie ha fet possible que es torni a obrir el cas.
Tot i que tenen una legió de fans, els de veritat no són tan guapos com els actors que els interpreten, uns notables Nicholas Alexander Chavez o Cooper Koch; Javier Bardem i Chloë Sevigny defensen amb idèntica solvència els papers dels pares.
I dic jo: si els americans són tan conscients de les escletxes del seu sistema judicial, per què les penes són sempre tan severes?
7 comentaris:
No deja de ser cierto que Eastwood es ya leyenda en el cine y eso juega a favor o en contra, según como se mire.
Siempre esperamos algo más de los maestros y, es cierto, eso puede resultar injusto.
Potser un dels problemes, en el cas de Juror#2, és que se la compara massa amb els models clàssics (la mateixa "12 hombres sin piedad" que tu mateix esmentes) en els quals s'inspira. I clar, així resulta molt difícil que pugui sortir ben parada.
Una abraçada.
No és pas una mala pel·lícula. Potser sí, que no calia establir comparacions odioses.
Una abraçada.
Me gustó mucho más el documental que sobre el caso puedes ver en la misma plataforma.
Una abraçada.
En cuanto a la serie "Querer", aunque estoy saturado ya de la misma temática y doctrina, he re reconocer que está dirigida de manera inteligente e interpretada con talento.
Aun así, de series españolas de 2024 me quedo con "yo adicto" y "Nos vemos en otra vida", a la espera del inminente estreno de lo nuevo de Sorogoyen.
Una abraçada.
No he visto el documental.
A mi también me daba pereza "Querer" pero me gustó como estaba planteada y resuelta.
No he visto las series que comentas, aunque la de "Yo adicto" la tengo en la lista, sobre todo ahora que vuelvo a tener conexión a Disney. Y, por descontado, espero la de Sorogoyen, que, como ya he dicho en más de una ocasión, es uno de mis directores favoritos.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada