VELVET GOLDMINE

A "Velvet Goldmine" (1998), Todd Haynes copia l'estructura de "Ciudadano Kane" per parlar d'una estrella del glam rock que s'assembla molt a David Bowie, i de la seva relació amb una esposa amb molta paciència i un músic aparentment en els antípodes, inspirat en Iggy Pop. 

Jonathan Rhys Meyers, Ewan McGregor, Toni Collette i el sempre camaleònic Christian Bale defensen bé els seus papers en una trama una mica dispersa, que el director vol compensar amb imatges suggerents; no es pot dir que no capti l'ambient dels anys setanta, però no assoleix l'encant de "Lejos del cielo" i la seva evocació dels cinquanta o "Carol" (els seixanta). A estones, recorda els musicals de Ken Russell.

GLADIATOR II

"Gladiator II" (2024) no és millor que el primer títol de la sèrie, que era més genuí i comptava amb excel·lents composicions de Russell Crowe i Joaquin Phoenix. En els anacronismes, no hi entraré, com no ho vaig fer en parlar de "Napoléon", l'anterior film dirigit per Ridley Scott. 

D'altra banda, l'aposta del realitzador és prou evident: donar més de tot. Dos herois sobre l'arena, dos emperadors grillats, més secundaris, un mentor que és també antagonista (gran paper de Denzel Washington), i més escenes d'acció espectaculars, des de l'atac de les naus romanes a la ciutat fortificada en l'inici del film fins a la naumàquia al Col·losseu (que no és del tot una invenció dels guionistes, si obviem el moment històric o la presència de taurons com si fos una pel·lícula d'Eli Roth). 

En resum, no val la pena mostrar-nos crítics amb un títol que aconsegueix allò que pretén, que és oferir dues hores i mitja d'espectacle total sense, diguin el que diguin, trair l'esperit més o menys innocent dels peplums de tota la vida.

DE JUDICIS

No convé fer espòilers de la darrera pel·lícula del molt veterà Clint Eastwood. Ens limitarem a dir que "Jurado Nº 2" (2024), amb un guió -del novell Jonathan Abrams- arriscat, no sempre rodó però que planteja un dilema interessant, vol jugar en la lliga dels films de judicis i jurats que tan bé saben fer els americans, tot i que no assoleix el nivell de "Doce hombres sin piedad". 

I no sembla una pel·lícula molt personal, però el protagonista, redimit del seu alcoholisme per amor, ens pot recordar altres antiherois del cinema d'Eastwood, com el William Munny de "Sin perdón", salvant les distàncies. 

Altres aportacions al gènere amb material per al debat ens arriben de la televisió.

Comencem per "Querer", producció de Movistar + dirigida per Alauda Ruiz de Azúa ("Cinco lobitos"). 

La minisèrie (quatre capítols) aborda el sempre delicat assumpte dels abusos dins del matrimoni. 

Tècnicament, només el tercer episodi se centra en el judici, però resulta realista i revelador i no desmereix d'un treball auster però també emotiu, hàbil radiografia d'un masclisme atàvic i dels prejudicis de classe, magníficament interpretat per Nagore Aranburu, Pedro Casablanc i, en el paper dels fills del matrimoni, Miguel Bernardeau i Iván Pellicer.

També trobem un matrimoni amb problemes i dos fills que resolen la situació amb mètodes expeditius a l'exitosa sèrie de Netflix "Monstruos: La historia de Lyle y Erik Menendez". 

Aborda un cas força mediàtic iniciat el 1989, quan els fills del productor José Menendez i la seva esposa Mary Louise van executar-los a trets. Ningú no sap si va ser per aconseguir la fortuna familiar (que es gastessin, en els dies immediatament posteriors a un crim que pretenien encolomar a les màfies, quasi un milió de dòlars en cotxes i en Rolex, no jugava a favor seu) o, com van al·legar en el judici, per escapar in extremis d'una situació d'abusos continuats a càrrec del pare. 

El treball no és tan subtil com els abans esmentats però és, sens dubte, eficaç. Sap com despistar-nos oferint els diversos punts de vista, inclou un episodi insòlit en una sèrie de televisió amb un únic pla amb zoom que dura com els quaranta minuts del capítol per reproduir una conversa entre Erik Menendez i la seva advocada, està hàbilment estructurat i, sense obviar el probable cantó fosc dels parricides, ens fa sentir empatia, i una mica de llàstima, per ells. Potser no s'aclarirà mai si el pare era només un paio rígid o també un violador, o si Erik i Lyle Menendez eren llops camuflats rere la seva imatge de pijos entremaliats, però, si més no, la sèrie ha fet possible que es torni a obrir el cas. 

Tot i que tenen una legió de fans, els de veritat no són tan guapos com els actors que els interpreten, uns notables Nicholas Alexander Chavez o Cooper Koch; Javier Bardem i Chloë Sevigny defensen amb idèntica solvència els papers dels pares. 

I dic jo: si els americans són tan conscients de les escletxes del seu sistema judicial, per què les penes són sempre tan severes?

EL PLANETA DE LOS SIMIOS

Les grans pel·lícules signades per Tim Burton durant la dècada dels noranta van propiciar una expectació enorme davant l'anunci que faria un remake del mític títol de Franklin J. Schaffner. 

Però "El planeta de los simios" (2001), tot i el notable esforç de producció, no pot competir amb l'originalitat del film del 1968, ni tan sols canviant el final per un que vol ser també sorprenent i resulta més aviat estrany. Si més no, va servir per revitalitzar la franquícia i els darrers títols de la sèrie sí que són, en general, més competents que els realitzats en la dècada dels setanta.

Però a Burton no li va tremolar el pols a l'hora de versionar un altre clàssic, ja que "Charlie y la fábrica de chocolate" (2005) era igualment un remake, en aquest cas del musical "Un mundo de fantasía" (1971), dirigit per Mel Stuart i protagonitzat per Gene Wilder, sempre segons l'obra de Roald Dahl. 

Confesso preferir el film de Burton, francament divertit, amb una escenografia meravellosa i alguns moments prou brillants, com quasi tots els interludis musicals a càrrec dels Umpa Lumpa. I Johnny Depp, en el paper de Willie Wonka, broda el caràcter contradictori de l'amo de la fàbrica de llaminadures, traumatitzat pel seu pare (Christopher Lee), aparentment amable i una mica tímid, tanmateix pervers i implacable amb la colla de nens malcriats que han obtingut el bitllet daurat que els ha permès accedir al seu reialme.

PIRATAS

A falta de veure "The Palace", darrera producció de Roman Polanski que ha estat massacrada per la crítica i ignorada pel públic, recordarem el fracàs més sonat de la seva carrera. Es tracta de "Piratas" (1986), una pel·lícula d'aventures, com anuncia el títol, que va costar quaranta milions de dòlars i no va arribar als dos milions de recaptació als Estat Units. 

La fórmula de Polanski i el seu guionista habitual Gérard Brach no era tan diferent de l'assajada a "El baile de los vampiros" (1967), una altra incursió en un subgènere (en aquest cas, vampirs) que partia de la fidelitat als seus codis tamisada per la caricatura i un sentit de l'humor peculiar que enllaçava amb el dels seus curts, hereus del cinema silent. En aquest sentit, l'escena d'obertura de "Piratas", amb el capità Red (Walter Matthau en un paper inicialment pensat per a Jack Nicholson) intentant cruspir-se el jove Frog, tots dos en un bot a la deriva, il·lustra perfectament aquest to, que reapareix en els millors moments del film però no compensa l'escassa volada de la trama i de les escenes d'acció, a pesar d'haver comptat amb la rèplica exacta d'un galió espanyol del segle XVII (un dels motius que es disparés el pressupost) o d'un vestuari molt elaborat que els va valer una nominació a l'Òscar.

BOLA DE FUEGO

Una colla d'erudits viuen tancats en una casa mentre redacten una enciclopèdia. Quan s'adonen que han perdut el contacte amb la gent del carrer i que necessiten reeditar l'apartat dedicat al llenguatge col·loquial (l'slang), el més eixerit (Gary Cooper) surt a fer contactes que els puguin ajudar, entre els quals una guapa corista (Barbara Stanwyck), que anirà a passar uns dies amb els set professors més un, com si fossin Blancaneu, els nans i el príncep, tot i que el príncep no sap que ho és i s'enamora perdudament de la noia.

Ella té amistats perilloses i els espectadors sabem més que els personatges, entesos en moltes matèries, profans en la resta d'assumptes. I sospitem que la història d'amor pot acabar com el rosari de l'aurora.

Però "Bola de fuego" (Howard Hawks, 1941) és una pel·lícula intensament romàntica i també una comèdia, i ens farà patir però també gaudir d'un relat meravellós sorgit de la ploma de Billy Wilder i Charles Brackett (i fotografiat per Gregg Toland, mestre de la llum i la profunditat de camp). Com cal esperar del talent dels seus responsables, abunden les solucions narratives brillants: l'error propiciat per un número 9 que cau i es converteix en un 6 o l'anell intercanviat que fa bona la referència a Freud i possibilita el desenllaç; però la menció d'honor és per als llibres que la corista fa servir per arribar als llavis de Gary Cooper i que, en un esplèndid gag recurrent, ell col·loca a terra per convidar-la a una nova abraçada.

SLEEPY HOLLOW

Els films de la Hammer britànica podrien haver estat una de les fonts d'inspiració de l'adaptació que Tim Burton va portar a terme el 1999 d'un relat d'horror de Washington Irving sobre un genet sense cap que terroritza els habitants d'un poblet de Nova Anglaterra, a finals del segle XVIII. 

"Sleepy Hollow" és un dels títols més rodons del realitzador i tanca la seva dècada més inspirada. Barreja humor i terror amb elegància; visualment molt imaginatiu, amb l'ajuda d'una brillant fotografia a càrrec d'Emmanuel Lubezki; Johnny Depp broda el paper d'Ichabod Crane, aquí un tímid investigador vingut de Nova York per intentar aclarir, amb mètodes prou avançats per a l'època, el misteri d'un seguit de cruels assassinats. Finalment, Christopher Walken fa la por que demana el seu personatge mentre Christina Ricci, rossa i mòrbida tot i el seu aire infantil, aporta un insòlit contrapunt eròtic.

HORROR EUROPEU

Amb l'èxit de "La maldición de Frankenstein" (Terence Fisher, 1957), els britànics van descobrir que podia ser molt rendible ressuscitar els monstres de la Universal americana. I, un any més tard, van reunir els mateixos actors (els aviat imprescindibles Peter Cushing i Christopher Lee) i director per fer la seva versió de "Drácula". 

Lee era, sens dubte, més atractiu que Bela Lugosi i, a part dels ullals i les lentilles vermelles, introdueix un component eròtic al mite. 

Cushing fa de Van Helsing, sempre preparat amb alls, crucifixos i estaques de fusta ben esmolades. Els escenaris llòbrecs o la boira als jardins de la mansió on viuen la Lucy i la Mina proporcionen una adequada atmosfera gòtica que definirà les múltiples seqüeles d'un film que va esdevenir un èxit extraordinari de taquilla i de crítica. 

Uns anys més tard, eren els italians que descobrien el potencial de refer títols de terror americans. D'exemples n'hi ha bastants, però assenyalaré el que he pogut veure fa ben poc a Movistar +, un exploit dirigit per l'especialista Luci Fulci qui, poc després d'emular George A. Romero a "Nueva York bajo el terror de los zombies" (1979), sense moure's dels Estats Units, presenta "Aquella casa al lado del cementerio" (1981), amb algunes similituds amb "El resplandor" (Stanley Kubrick, 1980). 

Un matrimoni i el seu fill van a viure uns dies a una casa de Nova Anglaterra on residia un científic que va matar i esquarterar la seva ajudant i, tot seguit, es va penjar. El motiu de la mudança és continuar els experiments del mort; mentrestant, una nena misteriosa se li apareix al fill i li adverteix que no vagi a la casa al costat del cementiri. Com ja us podeu imaginar, la família no fa cas a pesar dels precedents macabres. I, un cop allà, tot són problemes. Finalment, però, Fulci s'allunya del seu model i s'esplaia amb un seguit de crims molt sagnants que converteixen el film en un giallo bastant bèstia (caps tallats, putrefacció), tot i que la conclusió sembla apuntar a una paradoxa temporal, com passava al film de Kubrick. 

Ah, sí, me n'oblidava: també esbotzen una porta amb una destral que algú havia col·locat oportunament a la cuina de la casa. Qui no hi té una destral, a la cuina? 

A més, el pòster inclou un senyor amb un ganivet i cara de dolent que s'assembla sospitosament a Jack Nicholson (i que no apareix a la pel·lícula):

SEÑORAS Y SEÑORES

Pietro Germi triomfava novament a Cannes amb el seu film del 1966 "Señoras y señores". Traslladava l'acció al Vèneto, però el fons de denúncia no distava gaire del de "Divorcio a la italiana". 

El film és coral i s'estructura en tres episodis més o menys lligats entre si que tenen en comú posar de manifest la hipocresia dels burgesos de províncies; una colla de matrimonis que es posen les banyes entre ells sense gaires manies però procurant, sobretot, guardar les aparences. 

El to de comèdia frívola no oculta el discurs ferotge i l'essència tràgica d'unes històries en què veiem com els guardians dels bons costums, amb l'església al capdavant, fan tot el possible per esguerrar la sincera relació amorosa d'un home casat amb una guapa caixera (Virna Lisi); el seu pecat, com li fa saber el policia després que el denuncïin per adulteri (en l'època, era un delicte, i encara no s'havia aprovat el divorci) no és haver estat infidel, sinó voler fer públic el seu amor (passejant de bracet amb l'amistançada per la plaça del poble on els inútils (*), des de la terrassa del cafè, es dediquen a fer safareig). I més contundent encara és el darrer episodi, en què tots els protagonistes masculins mantenen relacions sexuals amb una pagesa presumptament incauta que passava per allà; resulta que la noia és menor i el pare els denuncia a tots; però els ardits i les influències convertiran les víctimes en criminals i la colla d'abusadors podran recuperar les seves plàcides existències amb l'únic càstig de l'esbronc familiar en la intimitat. 

(*) Si heu captat la referència, sapigueu que un dels espavilats personatges està interpretat per Franco Fabrizi, qui havia fet papers similars a "Los inútiles" o "Almas sin conciencia". Tot i que el film de Germi ens recorda també els treballs de Berlanga, pel comportament gregari dels protagonistes, que es mouen formant un grup compacte, com quan van a l'hospital a trobar l'ovella esgarriada (el personatge de Gastone Moschin) i ens recorden aquella "aranya" representada en el pla final de "¡Vivan los novios!".

DUBLINESES

Tanta cagarel·la en el darrer Almodóvar sobre "Dublineses" ens convida a recordar el darrer títol dirigit per John Huston, el 1987. 

Adapta el relat "Els morts", d'en James Joyce, ens situa al Dublín de principis del segle passat i presenta una situació ben senzilla, un sopar de Nadal a casa d'unes germanes solteres aficionades a la música, amb una colla de convidats que discuteixen sobre política i sobre teatre, ballen, s'atipen i reciten poemes.

Huston mou la càmera amb sòbria elegància, procurant destacar allò que les paraules no expressen, les mirades, la nostàlgia, una allau de sentiments tan subtil com insòlita que conduirà a un final més aviat inesperat en què l'esposa d'un dels assistents (Anjelica Huston, filla del realitzador) escolta astorada una vella cançó quan ja és a les escales per marxar i més tard, a l'hotel en què s'allotgen, revela al marit el motiu del seu enyor. La neu cau mentre es fa de nit, sobre els camps i sobre les tombes, i les paraules de Joyce acomiaden un títol emotiu i inoblidable. 

Huston va morir el mateix any de l'estrena.

MARS ATTACKS!

Després de dues obres mestres com "Eduardo Manostijeras" i "Ed Wood", "Mars Attacks!" (1996), paròdia excèntrica dels films sobre invasions extraterrestres, inspirada en una col·lecció de cromos dels anys seixanta, va suposar una relativa decepció. En qualsevol cas, es tracta d'un títol reivindicable i força divertit. 

Com és habitual en els films de catàstrofes, hi ha un repartiment coral. No hi ha un protagonista clar, tot i que podem distingir entre els herois i aquells que es comporten com imbècils (la majoria). Alguns personatges, com els que volten a Las Vegas, no tenen gaire entitat. El film millora en les escenes a Washington, amb un Jack Nicholson (qui té un doble paper) perfecte com a president dels Estats Units, envoltat de militars feixistes (el personatge de Rod Steiger), científics circumspectes (Pierce Brosnan) o caps de premsa lúbrics, com el personatge de Martin Short, protagonista d'un dels millors moments quan lliga amb un extraterrestre disfressat de dona atractiva (Lisa Marie, que feia de Vampira a "Ed Wood"); també a Washington trobem un dels gags més bèsties: quan el platet volador tomba l'obelisc sobre una colla de boy-scouts. 

La història d'amor entre el científic i la periodista (Sarah Jessica Parker), sobretot després que els marcians hagin manipulat els seus cossos, esdevé un gag surrealista i, en definitiva, tan enginyós com el final en què els personatges més aparentment pacífics i febles (el noi interpretat per Lukas Haas i la seva àvia) descobreixen com acabar amb els extraterrestres gràcies a una cançó country. 

I és que la música, com passava a "Bitelchús", propicia moments memorables: la interpretació de l'himne dels Estats Units vora les ruïnes del Capitoli a càrrec d'uns mariachis o quan Tom Jones canta "It's Not Unusual", primer a Las Vegas, finalment en un món renascut de les cendres, entre ocells i cérvols.

REVENGE

Si després d'haver vist "La sustancia" voleu saber-ne més de Coralie Fargeat, la directora, i del Nou Extremisme Francès, podeu atrevir-vos amb "Revenge" (2017). 

També en aquest cas podríem parlar de l'empoderament femení, però el film, que confirma el talent visual de la directora i la seva capacitat per generar adrenalina amb pocs elements, és, fonamentalment, un espectacle gore amb l'excusa de la revenja de la protagonista contra els impresentables que la tiren per un barranc enmig del desert. Sensibles, absteniu-vos-en.

KAURISMÄKI ESSENCIAL

La protagonista de "La chica de la fábrica de cerillas" (1990) viu una vida miserable en un habitatge miserable amb la seva mare i el seu padrastre. Té una feina monòtona en una fàbrica de llumins i els caps de setmana va a locals infectes a veure si la treuen a ballar, en general sense cap èxit. Fins que un dia, d'amagat de casa seva, es compra un vestit i aconsegueix passar la nit amb un senyor; però les coses no milloren. Mentrestant, a la televisió informen de la matança de Tiananmen. 

El film de Kaurismäki, auster i trist en la forma i en el fons, no pot ser més radical i constitueix la quintaessencia del seu estil. 

"Nubes pasajeras" (1996), protagonitzada per la mateixa actriu, no és tan fosca al capdavall, tot i que el matrimoni format per la Ilona i en Lauri s'enfrontarà a una situació molt complicada quan, després de comprar-se a terminis un sofà i un televisor, es quedin els dos sense feina. Ell conduïa un tramvia i ella era maître d'un restaurant del temps de la guerra. El món canvia però tot allò que els envolta, tret del televisor, és antic: la ràdio, els mobles, el cotxe. 

Com la parella de "Fallen Leaves", Ilona i Lauri veuen perillar la seva relació a causa de la precarietat laboral i d'una societat cruel i injusta. La beguda és un consol passatger i també un risc. Sortosament, de vegades la llum aconsegueix travessar els núvols i hom pot començar des de zero (com el viatjant d'"El otro lado de la esperanza"). 

Aki Kaurismäki fa sempre la mateixa pel·lícula però això no és necessàriament un defecte quan s'és tan personal i tan sincer. 

Fidel als seus amics, aquí també apareix un cinema que programa pel·lícules de Jim Jarmusch (i de Bresson; i de Jean Vigo).