Sense una estructura narrativa tradicional, el film barreja els temps i els personatges, els records, els somnis i la realitat. Parla de la seva infància, i de la seva mare (l'actriu Margarita Térejova), que pot ser, alternativament, l'esposa del realitzador, de la mateixa manera que el nen interpretat per Ignat Daníltsev pot ser Tarkovsky de petit o bé el seu fill. Els homes estan absents de les imatges d'"El espejo"; només podem sentir les seves veus en off; la de l'actor Innokenti Smoktunovski recita poemes del pare del director, Arseni.
Com en molts dels seus films, alterna el color i el blanc i negre; aquí, fins i tot, afegeix moltes imatges d'arxiu, de la Segona Guerra Mundial o de la Guerra Civil espanyola, enllaçant una temàtica intimista amb una visió més global de la Història. De fet, "El espejo", que no pretén connectar amb l'espectador a través d'un relat tradicional, sí que busca en la seva forma, lliure però també molt elaborada, traslladar emocions universals, a través d'imatges fascinants -reals o imaginades, amb referències a les pintures de Da Vinci o de Pieter Bruegel-, o d'un acurat treball sobre la banda sonora, que inclou, a més dels versos del seu pare, peces de Purcell i de Bach, però també els sons d'una naturalesa omnímoda, que es manifesta a través del foc, de l'aigua i del vent.
5 comentaris:
Tot un repte visual. Suposo que devies veure-la en pantalla gran, a la Filmoteca.
Una abraçada.
Plagada de magníficas composiciones.
Juan: Sí. I estava ple.
Trecce: Una sinfonía visual.
Una abraçada.
L'escena on el metge s'allunya de la càmera mentre el vent fa ondular l'herba i l'escena on la casa s'està cremant i tothom s'atura a mirar són precioses.
Ben cert. I podríem esmentar altres moments en què també intervenen els elements de la natura, per exemple quan ella corre pel poble en direcció a la impremta sota una pluja torrencial.
Publica un comentari a l'entrada