Com que Gilliam és un senyor a qui li agrada portar la contrària, va signar "Tideland" el mateix any (2005) que lliurava un dels seus títols més populars, "El secreto de los hermanos Grimm".
De fet, Bridges, qui fa de hippi heroïnòman, mor ben aviat, després que ho faci la seva parella, tots dos de sobredosi, i el seu cadàver serà momificat per una bruixa i un ogre de bon cor, veïns de la filla òrfena que sobreviu en companyia de caps de nines Barbie enmig d'un paratge desolat que converteix en un món de fantasia per pura necessitat.
La nena és un més dels personatges de Gilliam que afronten traumes refugiant-se en un univers inventat. Gilliam hi posa imaginació tenint en compte els escassos elements de què disposa però ni això ni els enquadraments sistemàticament capriciosos aconseguiran que puguem aguantar el film sense reprimir ganyotes de fàstic i badalls (l'ordre és indiferent).
3 comentaris:
Recuerdo vagamente las hermosas imágenes.
Jo la vaig veure en el moment de la seva estrena i la veritat és que no recordo que em desagradés. Ara bé, també és cert que l'univers de Terry Gilliam acostuma a produir efectes com els que descrius al teu post.
Una abraçada.
Trecce: Sin duda Gilliam cuida el aspecto visual de sus películas. Aunque las imágenes de "Tideland" me parecen más barrocas que bellas.
Juan: Jo la vaig veure en un canal de limitada audiència a la televisió. Potser això va influir, el cert és que em va cansar. De tota manera, la nena ho fa molt bé i resulta més fotogènica que tota la resta.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada