DIMONIS I PANTERES

"Lamb", com els millors films d'horror, parla d'uns monstres i uns dimonis que només mostra quan és imprescindible i en moments culminants. Menys és més, i aquesta lliçó, que Spielberg ja va aplicar a "Tiburón", encara que fos una mica per necessitat, contradiu la tendència del gènere a fer molt explícites les imatges sagnants i els éssers monstruosos, aprofitant els avenços en efectes especials. 

Quan Jacques Tourneur va dirigir "La mujer pantera" (1942), la tècnica era quasi tan limitada com l'aportació econòmica de Val Lewton i la RKO (amb problemes econòmics pel fracàs de "Ciudadano Kane"). El cas d'una noia (Simone Simon) d'origen europeu perseguida per una maledicció que la convertiria en pantera en lliurar-se a la passió, l'explica el director, amb la contribució de l'excel·lent director de fotografia Nicholas Musuraca, sense mostrar les transformacions i suggerint el perill a través d'el·lipsis, jocs d'ombres, sorolls i escenes nocturnes d'arrel expressionista; d'aquesta manera, no només resol la falta de pressupost per a efectes especials sinó que aporta un clima de terror i d'incertesa que no exclou una rara poesia; ni tan sols sabem, en principi, si tota aquesta història de la maledicció és real o són imaginacions d'una jove molt guapa però una mica pertorbada (i molt gelosa). 

En l'escena inicial de "La noche del demonio" (1957), el monstre amb cara de dimoni surt d'un núvol que apareix enmig del bosc i ataca un dels personatges; però la mort pot haver ocorregut perquè, en intentar fugir, topa amb uns cables d'alta tensió. I la intervenció d'un psicòleg (Dana Andrews) que vol desmuntar les presumptes fabulacions d'uns adoradors del diable i altres falòrnies parapsicològiques que va trobant pel camí, contribueix a aquesta permanent contraposició entre allò que és tangible i allò que podria existir més enllà de la lògica de la raó, forces desconegudes i malèfiques a les quals només podrem enfrontar-nos si acabem acceptant les seves regles; o això sembla dir-nos la conclusió del film, en què l'ésser abominable torna a fer-se visible (amb l'ajuda de l'especialista Wally Veevers), però també pot ser producte de la suggestió. En qualsevol cas, i amb les esmentades excepcions, Jacques Tourneur torna a servir-se de la il·luminació i els emplaçaments de càmera (excel·lents les escenes als passadissos de l'hotel o a l'escala de la casa del dolent) per terroritzar sense haver de mostrar gran cosa. I cal agrair en un film d'horror de sèrie B (però amb aportacions impagables de gent com Veevers o del dissenyador de producció Ken Adam, qui treballaria amb Kubrick a "Teléfono rojo" i "Barry Lyndon") el sentit de l'humor que recorre una història tan macabra, aportat bàsicament per l'usualment seriós Dana Andrews, més interessat a lligar-se la noia rossa que a resoldre el misteri, malgrat que en la seva primera trobada a l'avió que el condueix a Londres des dels Estats Units, ella només sigui una veïna pesada que no el deixa agafar el son; una hostessa li ofereix una pastilla i ell declina l'oferiment perquè "ho està deixant" (sic).