UNA NOCHE EN LA ÓPERA

"Sopa de ganso" (Leo McCarey, 1933) és la més subversiva i divertida de les pel·lícules protagonitzades pels germans Marx. Groucho, Chico, Harpo i (només fins a aquest títol) Zeppo van aconseguir preservar l'esperit anàrquic de bona part del cinema còmic de l'etapa muda i ho van fer, paradoxalment, aportant-hi generoses dosis de surrealisme a través dels diàlegs delirants a càrrec dels dos primers (Harpo no parlava).

Aquest film no va tenir gaire èxit en la seva estrena però el talent dels Marx no li va passar per alt al totpoderós productor de la Metro Goldwyn Mayer Irving Thalberg, qui els va contractar per a "Una noche en la ópera", dirigida per Sam Wood l'any 1935. La introducció d'una trama més lineal amb una història d'amor previsible i de moltíssimes cançons no va impedir que els Marx despleguessin el seu humor i aquest títol, tot i que també assenyalaria l'inici de la seva decadència creativa, esdevé el més popular de la seva carrera gràcies a un hàbil crescendo narratiu que condueix a l'apoteòsica escena final a l'òpera, però també gràcies als diàlegs delirants de Groucho en les seves escenes amb Margaret Dumont i, especialment, a dos gags que han perdurat en el temps: Chico i Groucho discutint un contracte de feixuga redacció que van retallant de manera literal ("la part contractant de la primera part serà considerada part contractant de la primera part"); i, per descomptat, l'escena de la cabina, que ha passat a enriquir el llenguatge popular com a sinònim d'un espai atapeït de gent diversa.







La meva escena favorita, però, és de "Sopa de ganso": la del mirall: