dissabte, 25 de juliol del 2020

A PROPÒSIT DE NO RES


Com que abans-d'ahir era Sant Jordi (una mica descafeïnat però la intenció era bona), recomanarem -per variar- un llibre.

L'autobiografia de Woody Allen, no publicada a molts països per culpa del #MeToo, no fa grans revelacions però permet gaudir de la ironia i la passió que caracteritzen els textos del seu autor, ja siguin llibres o guions.

M'ha agradat sobretot la primera meitat, quan rememora la infantesa i adolescència a Brooklyn i els seus primers passos com a creador d'acudits i monologuista, i que barreja el sentit de l'humor amb l'emoció dels records, en la línia, per entendre'ns, de la veu en off de "Días de radio". La resta és més conegut. Allen procura no deixar malament ningú i tot són afalacs per als seus actors i les seves exparelles, amb l'excepció de Mia Farrow, a qui acusa de llunàtica, perversa i mentidera. Aquesta part, la més llaminera per a molts lectors, m'ha resultat en canvi un pèl feixuga. Allen fa molts esforços per defensar la seva innocència i en té tot el dret, però acaba perjudicant l'apartat literari. A més, la seva insistència ni farà canviar d'opinió als qui el creuen culpable encara que no n'hi hagi cap mena de prova i únicament una clara voluntat difamatòria des de l'entorn de la seva ex, ni els cal als qui pensen que hi ha una cosa anomenada presumpció d'innocència que potser caldria preservar com un dels fonaments de la democràcia.

Si de la lectura del llibre deduïu que la Mia Farrow és una mala persona que va aprofitar l'amistat d'Allen per rellançar una carrera en caiguda lliure, us podeu consolar veient un dels subproductes que va protagonitzar amb el reclam d'haver estat la més o menys pertorbada protagonista de "La semilla del diablo": "Escalofrío" (Richard Loncraine, 1977; també es pot trobar amb el títol de "Círculo de la muerte") és una història de fantasmes filmada a Londres en què tots els actors resulten més aviat patètics (inclosos Keir Dullea i Tom Conti) i que esdevé una successió de clixés avorrida i sense gaire substància. Reconec que la història original de l'especialista Peter Straub no era fàcil d'adaptar però contenia algunes idees interessants que director i guionistes s'esforcen a enterrar sota la llosa d'uns diàlegs absurds, una realització matussera i alguns -no molts- enquadraments bonics a càrrec del càmera Peter Hannan.