diumenge, 16 de febrer de 2020

HITLER FA RIURE??


Amb el precedent de "Lo que hacemos en las sombras" i a la vista del tràiler, hom podia pensar que "Jojo Rabbit" (2019) seria una comèdia, amb l'inefable actor-director Taika Waititi fent el pallasso tot imitant Hitler.

Pot ser Adolf Hitler un personatge divertit? Bé, Waititi ja havia aconseguit fer gràcia exercint de vampir. I molts films han ridiculitzat el dictador. "Malditos bastardos" (Quentin Tarantino, 2009) seria un exemple recent. Però també ens podem remuntar al 1940, quan Estats Units encara no havia declarat la guerra als alemanys i l'esquerranós Charles Chaplin va decidir caricaturitzar el führer a "El gran dictador".


Chaplin treu molt partit de la semblança entre el bigoti de Hitler i el del seu personatge estrella Charlot, aquí convertit en un pobre barber jueu que també, curiosament, és clavat al dictador Adenoid (Astolfo en la versió espanyola) Hynkel. La paròdia del sinistre individu i la seva megalomania és genial, com la que també fa de Benito Mussolini (al film, Benzino Napaloni, interpretat per Jack Oakie); l'escena amb tots dos asseguts en cadires de barber que van alçant per empetitir l'altre o aquella en què Hynkel juga amb un globus terraqüi fins que li explota als morros, resumeixen amb rotunda simplicitat el deliri d'uns homes que havien de portar el món al desastre. Chaplin aconsegueix transmetre la tragèdia amb humor i fa parlar el seu Charlot, confós amb un barber jueu, confós finalment amb el mateix dictador, per primera vegada. La paraula li servirà per emetre un discurs final en favor de la democràcia certament memorable i que era rebut amb aplaudiments en cada projecció en l'estrena espanyola del film l'any 1976.

Chaplin juga hàbilment amb la duplicitat: hi ha dos dictadors (Hynkel i Napaloni); dos personatges que ell mateix interpreta, antitètics però físicament idèntics; una política envers els jueus que oscil·la segons els interessos del dictador; i un discurs inicial, en un idioma inventat com el de "Tiempos modernos", indiscernible per als no alemanys de l'emprat per Hitler en les seves arengues, inintel·ligible però explícit i contraposat a un discurs final que promou unes idees ben diferents de les que van legitimar el feixisme.

Aquest primer film parlat de Charles Chaplin no renuncia, però, als moments característics del Charlot de l'etapa muda, des dels enfrontaments als carrers del gueto amb les tropes d'assalt, als elaborats gags que funcionen amb certa autonomia: les escenes a la barberia o quan, per triar un voluntari per a una acció suïcida, hom oculta una moneda en uns pastissos i tots miren de dissimular quan la troben (com ho faria el Charlot murri i covard de tota la vida), sense saber que hi ha una peça en cada pastís.


"Ser o no ser" (Ernst Lubitsch, 1942) també fa conya al voltant dels nazis i també juga amb l'equívoc. De fet, els protagonistes són actors de teatre que es disfressen de traïdors, oficials de la Gestapo o, fins i tot, del mateix Hitler. El film és genial i podem observar les diferències entre l'humor de Lubitsch i el de Chaplin: sense desmerèixer la inventiva i precisió del segon, el primer (per cert, d'origen alemany i jueu) integra més hàbilment els gags en la narració, ja siguin verbals (algunes rèpliques amb doble sentit són antològiques, com quan la protagonista Maria Tura-Carole Lombard celebra que el seu jove pretendent -Robert Stack- piloti un bombarder i sigui capaç de llançar tres tones de dinamita en dos minuts) o visuals: la mort de Siletsky al teatre; el moment en què Josef Tura-Jack Benny i l'aviador surten del dormitori de Maria Tura i el marit recula per fer sortir primer al seu rival (moment que remet al partit que treu sempre el director de les entrades i sortides dels seus personatges; en el cas de "Ser o no ser", resultarà apoteòsic el gag de l'espectador que s'aixeca de les primeres files del teatre en sentir el monòleg hamletià de l'actor que -segons el coronel Ehrhardt- fa amb Shakespeare el mateix que els alemanys fan amb Polònia).

En fi, tornant a "Jojo Rabbit", i assumint que la presentació dels membres de les Joventuts Hitlerianes i del führer amic imaginari del nen protagonista són caricatures més o menys divertides, la resta esdevé més aviat dramàtica. El film no és tan rodó com els il·lustres precedents que hem esmentat però és sensible i eficaç en el seu missatge en favor de la tolerància a partir de la història d'aquest infant de pare absent, una mica maldestre, que vol ser nazi per sentir-se integrat i que dubta de les seves conviccions d'ençà que coneix una noia jueva oculta a la casa on viuen gràcies a l'ajuda d'una mare no gaire amiga del règim (Scarlett Johansson).

El resum seria que el mal personificat en Adolf Hitler i els seus acòlits pot ser parodiat; però no pot ser obviat ni infravalorat. No sigui que torni.

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Encara no he vist "Jojo Rabbit", però què dir de Chaplin i Lubitsch? Les dues pel·lícules que esmentes van més enllà del propi cinema.

Salutacions.

ricard ha dit...

"Jojo Rabbit" és una pel·lícula curiosa que no passarà a la història. Les altres dues són clàssics atemporals.

Una abraçada.

Pedro Rodríguez ha dit...

Taika Waititi bebería haber arriesgado más, pero a veces es difícil cuando se intenta hacer equilibrismos entre el drama y la comedia. Un cuento moral que oscila entre lo delirante, lo grotesco y lo descarnado.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Sí, puede que esa indefinición lastre el resultado. De todos modos, me pareció interesante.

Un abrazo.