diumenge, 10 de setembre del 2017

LA HIJA DE RYAN


Després de "Lawrence de Arabia" i "Doctor Zhivago", David Lean dirigeix el 1970 "La hija de Ryan", un dramàtic triangle amorós ambientat durant els anys de la revolució irlandesa. Encara més que en els films precedents, la naturalesa i els seus contrastos -de la bellesa de les platges i les praderies a la fúria de les tempestes- s'erigeix en l'autèntica protagonista i assenyala els millors moments del film, com quan els amants fan l'amor en la frondositat del bosc o quan el marit (Robert Mitchum en un registre diametralment oposat als seus habituals papers de mascle) descobreix l'engany per les petjades a la sorra; o, evidentment, el rescat entre la pluja i les onades de les armes dels rebels. Tot plegat il·luminat magistralment per Freddie Young en una nova col·laboració amb el director, qui també va encarregar la partitura a Maurice Jarre -en aquest cas, però, el compositor francès es mostra estranyament despistat-.

També l'escenari del poblet té una gran rellevància narrativa. Aparentment acollidor, acaba convertint-se en una trampa per als protagonistes, ja siguin l'oficial britànic, el ximple del poble (sorprenent caracterització de John Mills) o la dona infidel (Sarah Miles), obligats a recórrer el seu únic carrer sota les burles o les expressions d'odi dels vilatans.

6 comentaris:

David ha dit...

Peliculón (igual mi favorita de Lean, que tiene otros peliculones) y que en su día pusieron a caldo. La música de Maurice no es tan chula como Lawrence o Zhivago, pero no está mal. Y sí, lo de Mitchum es increíble porque tan acostumbrados al Mitchum macho, que verle en este papel....
Y eso que mi personaje favorito en la peli es Trevor Howard (aunque según cuentan en el libro de Perico Vidal el actor se quejaba todo el rato por el personaje).
Un saludito.

Cinefilia ha dit...

Casualment, vaig tenir l'oportunitat de veure "La hija de Ryan" el passat 29 d'agost, en pantalla gran. Sense cap mena de dubte es pot dir que fou la culminació de la carrera de David Lean, qui, dolgut per les crítiques ferotges que va rebre, però, trigaria catorze anys a fer-ne un altre film ("Pasaje a la India", el 1984).

Les més de tres hores de durada passen volant i si, com comentes, Maurice Jarre sembla despistat, potser es deu al fet que la banda sonora inclou força fragments de les simfonies 3 i 5 de Beethoven.

Per cert: sabies que moltes de les platges que veiem a la peli van ser filmades, en realitat, a Sudàfrica? Però això no treu que el resultat final fos una obra mestra.

Fins aviat,
Juan

Mister Lombreeze ha dit...

Magistral. Lástima de banda sonora. No está a la altura.

ricard ha dit...

David: Efectivamente, un peliculón. No he hablado en el post de Trevor Howard, quien hace absolutamente creíble su personaje, tratado por Lean con especial sensibilidad y cariño.

Jaun: No sabia això de Sudàfrica i resulta força curiós. No discutiré pas l'aportació de Beethoven però la música de Jarre trobo que no acaba d'encaixar en algunes seqüències.

Mister Lombreeze: Veo que coincidimos.

Salutacions i gràcies pels vostres comentaris.

miquel zueras ha dit...

Molt bona pel.lícula que va fracassar a la taquilla i és curiós perque és tracta del film més personal de Lean, criticat per ser "un impersonal autor de grans espectacles".
Quina llàstima que Lean no va poder fer la seva adaptació del "Nostromo".
Salutacions.
Borgo.

ricard ha dit...

A més, després d'aquest fracàs immerescut va estar catorze anys sense dirigir.

Salutacions.