dimecres, 20 de setembre del 2017

CARRETERA PERDIDA


En certa manera, "Carretera perdida" (1997) inaugura una nova etapa a la carrera de David Lynch, tot i que Barry Gifford va col·laborar en el guió com ja havia fet a "Corazón salvaje".

Aquí, com també passaria a "Mulholland Drive" o "INLAND EMPIRE", una narració més o menys convencional evoluciona cap a l'abstracció; una estructura que caldria recompondre com si fos un puzzle fa que els esdeveniments se succeeixin sense lògica aparent, malgrat mantenir una estranya coherència, una connexió en forma de misteri, fins i tot quan, com en el cas present, una trama de suspens i terror a la primera meitat del film es transforma a la segona part en un thriller eròtic. No és aquesta l'única sorpresa: el protagonista de la primera part (Fred Madison, un músic interpretat per Bill Pullman) es metamorfosa mentre és a la presó en un altre individu, un mecànic interpretat pel jove Balthazar Getty. Mai no sabrem què ha passat exactament, i aquesta incògnita forma part de l'atractiu de la pel·lícula, tot i que Lynch ofereix algunes pistes:

La intervenció d'un nan amb rostre de neu (Robert Blake) fa pensar en una mena de pacte mefistofèlic. Aquesta hipòtesi vindria avalada per la trobada "en una carretera perduda" entre un home que deu ser en Fred i el jove mecànic, un succés estrany de caire paranormal que el jove no recorda i el film no mostra però suggereix reiteradament.

Potser tot passa a la ment del protagonista o potser succeeix realment, però la dona fatal que apareix a la segona meitat del film s'assembla bastant a l'esposa del músic (Patricia Arquette, tan guapa de pèl-roja com de rossa platí). El mecànic és més bon amant que el músic però això no evitarà que tingui seriosos problemes amb l'Alice (o és la Renee?), atesa la seva relació amb un gàngster terrorífic (Robert Loggia) i un passat en què feia d'actriu pornogràfica, feina que va obtenir a partir de conèixer l'Andy a Moe's (la dona del músic també va conèixer un home anomenat Andy a un lloc anomenat Moe's i li va oferir una feina però no recorda quina -diu-). Finalment, tornen a aparèixer Fred, la carretera perduda i la transformació i tot plegat connecta amb l'inici del film i el nucli de la història.

Més enllà de l'embolic argumental, Lynch demostra un domini absolut dels diversos registres. La primera meitat, a la minimalista casa on viuen en Fred i la Renee, un lloc ple d'ombres que, com l'orella de "Terciopelo azul" o la capsa de "Mulholland Drive", poden constituir una entrada o bé una sortida per on transita el cantó fosc, és tan inquietant com fascinant i també terrorífica. El director experimenta amb el color, la banda sonora i el tempo; i l'aparició del personatge de Robert Blake a la festa amb la trucada a la casa del músic constitueix un moment d'or en la filmografia de Lynch i en el seu catàleg de situacions surrealistes.

Quan "Carretera perdida" es transforma en cinema negre, el to i el ritme canvien però romanen els moments icònics: una pistola apuntant a la protagonista quan és a punt d'oferir-se al gàngster Míster Eddy (o és en Dick Laurent?); un cadàver amb el cap introduït en una taula de vidre; un coit desesperat enmig del desert sota la llum dels fars d'un descapotable vermell.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Esta historia de personalidades escindidas puede resultar poco accesible para el espectador, que mucha gente no conecte con una trama tan poco tradicional y se encuentre en una situación incomoda, empero nadie puede quedar indiferente ante su nivel de abstracción, su potente ejercicio de energía visual, nueva fase de la dimensión lynchiana allí donde las perpetuas sombras montan guardia.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Es cierto que provoca una situación incómoda en algunos espectadores. Y añadiría en algunos programadores pues cuando la pusimos en el Cine-club de mi ciudad varios querían pegarme.

Un abrazo.