dijous, 7 de juliol del 2016

LA JUVENTUD


Si "La gran belleza" (2013) recordava molt "La dolce vita" felliniana, "La juventud" (2015) ens remet en bona mesura a "Ocho y medio". També hi ha un balneari, ple de personatges pintorescos, i un director de cinema que intenta aixecar una pel·lícula que sigui el seu testimoni cinematogràfic.

Però "La juventud" s'assembla també a "La gran belleza". Paolo Sorrentino copia Fellini però també copia Sorrentino. És el mateix estil preciosista i hipnòtic. I aquí no és un sinó dos els personatges que senten el pes dels anys i reflexionen sobre el seu periple vital (magnífics Michael Caine i Harvey Keitel).

Però el film empal·lideix quan se'l compara amb "La gran belleza". Els protagonistes no resulten tan interessants com el lúcid Jep Gambardella, la qual cosa no vol dir que no siguin intel·ligents, però estan una mica despistats; i la història està mancada de propòsit, convertida finalment en un melodrama de secrets de família que sembla voler donar una mica de consistència a un conjunt elegant però dispers. Així, doncs, si "La gran belleza" era un film important, "La juventud" només és un film bonic.

6 comentaris:

jordim ha dit...

No me parece tan por debajo de La gran belleza, más o menos la misma liga.

TRoyaNa ha dit...

És possible que en algún moment,la trama vaja a la deriva,i també que n´hi haja poca definició,cap? al fil argumental,però em pregunte si és eixe precisament l´estil del director que troba la seua manera de expresió mitjançant les imatges,sovint poétiques i la música,de vegades,clàssica o al més pur estil video-clip...Malick per eixemple,és també un director amb un llenguatje cinematogràfic molt personal i trencador,i Rohmer de vegades pareix un documentalista més que un director de pel.lícules amb l´estructura més tradicional.
Vull dir,que m´agrada aquest director i que de vegades una imatge val més que mil paraules,i sí,em fa pensar o sentir,per a mi el cinema ja ha fet la seua funció.
Un abraç

ricard ha dit...

jordim: No sé, me pareció que en "La gran belleza" el director tenía más cosas que decir. Aunque también es verdad que en ambos casos las imágenes priman sobre el argumento (por cierto, veo que llevas un blog muy interesante).

TRoyaNa: És veritat que les imatges i l'estil són molt importants en aquestes pel·lícules de Paolo Sorrentino. Tot i que, ja que parles de Malick, és un bon exemple de realitzador que ha deixat que l'estil acabi devorant la narració. Pel que fa a Rohmer, pot semblar un documentalista però no caiguis en l'error típic de pensar que la naturalitat dels seus films es deu a la improvisació; ans al contrari, treballa -excepte en el cas confessat d'"El rayo verde"- amb uns guions de ferro pensats al mil·límetre i al servei d'un discurs recurrent; que l'atzar sigui un dels seus temes predilectes no vol dir que el tolerés en els seus rodatges. I aprofito per recomanar una altra de les seves pel·lícules sobre amors estiuencs: "Pauline à la plage", senzillament extraordinària.

Elucubracions a part, estem d'acord que si una pel·lícula fa pensar o emociona, compleix la seva funció. De fet, ja em conformo que sigui entretinguda.

Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.

David Amorós ha dit...

Per mi La gran belleza és una obra mestra i Youth un film excel.lent ;)

Pedro Rodríguez ha dit...

Dos ancianos encarnados de manera superlativa por Michael Caine y Harvey Keitel, amigos desde la más tierna juventud y artistas consagrados en el último tramo de sus respectivas carreras. Sobre ellos, Sorrentino deja caer el peso de la historia para realizar una severa reflexión sobre el carácter inexorable del paso del tiempo y la devastación física y mental que supone la vejez, la losa de los recuerdos y las cuentas que quedan pendientes de rendir con el pasado. Ellos representan la sabiduría de la vida y el testamento sincero.

En cualquier caso, el film me sirvió para componer un post muy excitante para mi blog.

Un abrazo.

ricard ha dit...

David: Doncs jo diria que la primera és excel·lent (no goso qualificar-la d'obra mestra) i la segona és molt bona. Paolo Sorrentino és un director amb bon gust i talent per a la composició d'imatges i recreació d'ambients, i té idees i coses a dir, però no crec que estigui (encara) a l'altura dels grans realitzadors italians de l'edat d'or que va de la postguerra fins als anys setanta.

Pedro: Sin duda supiste captar TODAS la sugerencias de un film ciertamente ambicioso. Sin embargo, su discurso sobre el paso del tiempo y la vejez queda muy por debajo de -por ejemplo- las reflexiones de Visconti en su magistral -esta sí- "El gatopardo".

Me he puesto en plan pejiguero y espero que sepáis disculparme por ello. Ya sabéis que agradezco mucho vuestras aportaciones, tanto si estoy de acuerdo como si no, o estoy sólo medio de acuerdo como en esta ocasión.

Una abraçada.