divendres, 15 de juliol de 2016

HULOT CONTRA ELS ESNOBS

Jacques Tati no va dirigir gaires llargmetratges (només sis entre el 1949 i 1974, el darrer fet per a la televisió). Això no impedeix que es tracti d'un cineasta imprescindible i irrepetible, un veritable geni que va revolucionar la comèdia tot recuperant els seus orígens en el cinema silent (de manera que els diàlegs són gairebé inexistents; paradoxalment, la música i els sons esdevenen essencials).

Com Chaplin, Tati és un director perfeccionista fins al deliri, cercant l'excel·lència en la creació d'uns gags brillants i també molt subtils; i, com Chaplin o Keaton, és el protagonista de les seves pel·lícules, convertit, almenys a partir del segon llargmetratge "Les vacances de Mr. Hulot" (1953), en un alter ego alt i desmanegat, procliu al desastre però sempre impertèrrit, el senyor Hulot, a qui mai no veurem en primer pla (no hi ha primers plans en els films de Tati) però coneixerem de seguida gràcies a la seva peculiar manera de caminar, la seva gavardina, el seu barret, el seu paraigua i la seva pipa sempre encesa.

Hulot representa una manera particular d'entendre la vida. Una mica gandul, un esperit lliure, excèntric però tradicional en comparació amb una caterva de burgesos obsessionats amb una modernitat no sempre ben entesa que s'estén sobre França com una epidèmia.


"Mon Oncle" (1958) és una veritable obra mestra. Hulot viu, amb la companyia d'un canari (antològic el gag dels raigs de sol que fan que canti, reflectits per la finestra mig oberta), en una casa antiga en un barri en què la gent viu al carrer, en què un escombriaire xerra amb els veïns i no escombra i en què uns gossos petaners remenen les deixalles mentre sona, associada a aquest ambient tradicional, una música inoblidable que sens dubte va contribuir a l'èxit d'un títol que va fer famós el seu director i li va proporcionar l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera. Cada dia, Hulot recull de l'escola el seu nebot i l'acompanya a casa de la seva germana, casada amb un directiu d'una fàbrica de tubs de plàstic; una casa ultra-moderna, en un barri solitari i funcional, que té un jardí minimalista i de disseny capriciós, que fa que la gent que hi viu o que hi va de visita acabin actuant de manera força estranya; mentrestant, el nebot s'avorreix i el gos s'escapa per freqüentar els petaners del barri popular que hi ha un parell de cantonades més enllà.

A cal Hulot:


A cal cunyat:


La crítica a l'esnobisme resulta evident però l'interès del film està en la perfecció i eficàcia d'una successió de gags que s'originen sobretot en la interacció entre les persones i la casa i uns objectes tan moderns com sorprenentment absurds.



Com hem dit abans, Tati filma sempre en plans generals i, quan concorren diversos personatges, els gags poden aparèixer de manera simultània. I la importància dels decorats és essencial.


El concepte fílmic de "Mon Oncle" és recuperat i ampliat en el film que dirigeix a continuació... nou anys després! Per realitzar "Playtime", Tati va fer construir als afores de París un decorat immens representant els edificis de vidre i ciment d'una ciutat moderna idèntica a moltes altres ciutats modernes, tot i que unes turistes americanes la visitaran com si tingués alguna personalitat. Però la Torre Eiffel o l'Arc de Triomf o el Sagrat Cor, només els veurem reflectits en unes portes de vidre que també serviran perquè Hulot es confongui d'edifici seguint una persona amb qui vol tenir una reunió. També els apartaments tenen unes grans finestres de vidre que permeten que veguem els seus habitants abduïts per la televisió, replicats en cada un dels apartaments, satisfets de tenir una vida tan moderna. Finalment, en el tercer bloc d'un film sense un argument tradicional i estructurat en llargues seqüències en els diversos escenaris, ens aproparem a un restaurant de luxe que acaba de ser inaugurat i en què les desgràcies se succeiran davant la desesperació d'alguns i la indiferència de la majoria; el local també té portes de vidre i una d'elles es trenca, propiciant el gag més afortunat de la pel·lícula: el porter dissimula sostenint el pom de la porta desapareguda i movent-lo perquè entrin els clients. Sobre l'entrada, una fletxa de neó en forma de signe d'interrogació dirigeix cap al restaurant fins i tot els qui volen sortir-ne, de manera que sembla que estiguem davant d'una versió còmica d"El ángel exterminador".

El restaurant és ple de burgesos i ells i els cambrers que els serveixen s'adapten a uns rituals que els defectes de disseny i construcció del local contribuiran a deformar fins generar una situació caòtica. Enmig del desgavell, uns quants personatges -entre els quals, un milionari, una de les turistes americanes i el mateix Hulot- creen un espai de llibertat al voltant d'un piano i algunes ampolles de xampany. És la revolució enmig d'un ordre sense sentit que fa que els cotxes girin en una rotonda sense fi com si fossin els cavallets d'una atracció de fira.

"Playtime" és un film d'una riquesa inesgotable, una obra mestra avantguardista que el públic de l'època no va saber apreciar. El fracàs d'un film tan car va portar Tati a la ruïna, tot i que encara va poder dirigir "Trafic" (1971) i "Zafarrancho en el circo" (1974). Una mica trist que el seu testament cinematogràfic fos una producció televisiva, quan ell va conrear un cinema pensat per a la pantalla gran i com més gran millor ("Playtime" es va filmar en 70 mil·límetres, un fet insòlit en una comèdia).


L'escena del restaurant recorda molt la festa d'"El guateque" (Blake Edwards, 1968) en què una celebració burgesa deriva en un caos total. I a la escena inicial de "Playtime", en un aeroport que sembla un hospital, apareixen unes monges amb uns barrets que es mouen com ocells sospitament semblants als de dues religioses que desfilen en una de les més celebrades escenes de "Roma", de Fellini. Tot plegat poden ser influències reals o casualitats: Tati pot tenir models (Chaplin, Keaton) però, malauradament, cap deixeble.

6 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

No me gusta el humor francés, pero Jacques Tati es una excepción, y en "Mi tío" me gustó además el conseguido contraste entre el barrio popular y el residencial y las diferentes características de los personajes que por ellos pululan, con el señor Hulot resistiéndose a trabajar en la absurda fábrica de su cuñado (creo que era de tubos de plástico) y un encadenado de gags más descriptivos que imaginativos.

Playtime es junto con la citada, la otra obra cumbre de Tati, carece prácticamente de trama, contiene un agudo humor visual y resulta un deleite ver cómo están filmados los espacios.


Un abrazo.

ricard ha dit...

Son dos películas memorables. Y efectivamente, la fábrica del cuñado es de unos tubos de plástico que propician algunos gags muy divertidos.

Sobre el humor francés, creo que cabría alguna matización. Es cierto que no hay una tradición más allá de las películas de Louis de Funes, y que la mayoría de comedias recientes son burdas o desangeladas o ambas cosas a la vez. Sin embargo, de cuando en cuando veo alguna comedia francesa excelente o casi; citaré los casos de "Para todos los gustos" o "Salir del armario".

Un abrazo.

David ha dit...

Hace años que no he vuelto a ver Mi tío, de la que guardo buen recuerdo. Pero Playtime la volví a ver no hace mucho (en cine, además). Fue la segunda vez, y me gustó bastante más de lo que recordaba...La primera vez me pareció demasiado "rara" comparada con Mi tío o Las vacaciones o Día de fiesta, por ejemplo.

No suelo coincidir con la crítica Pauline Kael, pero dijo una cosa de la peli de Mi tío de Tati que tenía un punto de razón. Según ella, había un error de casting en las figuras del tío y el padre. Tati, tan alargado y con paraguas, daba más para el ejecutivo serio y snob, y el padre regordete, podría haber hecho de un tío más humano que jugaba con el chaval. La primera vez que lo leí me sorprendió, pero si lo piensas bien tiene un punto. Tati parece más "alejado" como tío, que el padre cuando ¿ponen un petardo? al final de la peli y se ríe a carcajadas. Tati jugaba a lo Keaton y el hieratismo, y por eso igual hubiera quedado mejor el otro actor más expresivo. Pero bueno, peliculón, claro... Y Playtime también está muy bien.
El gif que has puesto de la casa está muy bien. Es que la casa y la música de esa peli son maravillosas.

David ha dit...

Un saludo, que no sé si lo he puesto.

pons007 ha dit...

Es una de les pelis que acabat de veure que menys m’ha agradat. Jo crec que la peli ja es això, o t’encanta o la odies, no crec que hi hagi un estat entremig. Es un tipus d’humor de situacions absurdes que no em fa gens de gràcia.

ricard ha dit...

David: "Mi tío" te volvería a gustar. Aunque no estoy del todo de acuerdo con la observación de Pauline Kael: es cierto que el padre es casi simpático y el tío un poco raro; pero es su carácter excéntrico el que lo hace entrañable; el padre es muy "normal" y Tati arremete contra esa normalidad o el concepto burgués de lo que es normal y correcto. Y celebro que hayas tenido la suerte de ver "Playtime" en cine; yo no puedo decir lo mismo.

pons007: Doncs sí, és un humor radical, gens convencional.

Salutacions i gràcies pels vostres comentaris.