dissabte, 7 de maig de 2016

JULIETA


El darrer film d'Almodóvar sembla redimir-lo del desastre aeri de "Los amantes pasajeros", tot i que potser certifica, al mateix temps, la pèrdua definitiva del seu instint per a la comèdia i el surrealisme. Doncs "Julieta" és una bona pel·lícula i també un drama sobri exempt de les típiques digressions narratives del seu director, tot i que s'estructura en diversos flash-backs que recorren tota la vida de la seva desgraciada protagonista (interpretada per dues actrius: Adriana Ugarte i Emma Suárez).

En qualsevol cas, una anàlisi de les moltes suggerències d'un film al voltant del sentiment de culpa revela algunes constants del cinema del director, que no sempre han estat tan evidents.

Fa molts anys, el manxec va abandonar el seu poble per viatjar al cor del Madrid de la movida. Aquesta fugida podria haver estat acompanyada d'un cert sentiment de rancúnia i d'enyor cap a les seves arrels. La fugida com a resposta a la pèrdua era l'eix argumental de "Todo sobre mi madre" (1999). I el retorn a les arrels rústiques centrava "Volver" (2006). El motiu del viatge és present a "Julieta" quan la protagonista explica als seus alumnes la història d'Ulisses a L'Odissea i també en la seqüència del viatge en tren a través d'un paratge inhòspit. La naturalesa violenta i primigènia apareix en aquesta seqüència vista desde la finestra del compartiment: una tempesta i la imatge d'un cèrvol que corre perillosament al costat del vagó. La història del tren condueix a un altre viatge, a Galícia, on Julieta conviu amb un pescador en una casa des d'on podem veure el mar, meravellós o terrible en funció de la meteorologia.

Hi ha uns homes a la vida de Julieta que viuen enmig de la natura i que són infidels (per naturalesa): el seu pare, intel·lectual que exerceix de pagès, i el pescador. I un altre home, fidel per convicció, intel·lectual que exerceix d'intel·lectual (Darío Grandinetti), que coneix a Madrid, el refugi urbà de Julieta que l'empresona però la salva dels records.

Almodóvar va deixar casa seva i la filla de la protagonista també deixa casa seva. Però no viatja a cap ciutat sinó als Pirineus i, finalment, a les muntanyes del Nord d'Itàlia, on la història acaba després d'un nou viatge, amb un pla general que omple de verd un film en què els colors (com en tota la filmografia del director) tenen una importància vital.

4 comentaris:

TRoyaNa ha dit...

Ricard,
s´hem sincronitzat,justament acabe de dedicar-li una resenya a Julieta.
M´ha agradat molt el paralelisme que has fet entre Almodovar i alguns personatjes,el paper del viatjes,els arrels,els retorns...
Et deixe link de la meua entrada per si tens curiositat:
http://historias-troyanas.blogspot.com.es/2016/05/julieta.html
Un abraç

ricard ha dit...

Ja he llegit i comentat el teu post, que és excel·lent com de costum.

No sé si els paral·lelismes que esmento són intencionats o casuals o fruit de la meva imaginació; de fet, buscava explicar alguns matisos que m'havien semblat enigmàtics en una pel·lícula que és més interessant pel que suggereix que pel que mostra a través d'una posada en escena relativament sòbria però plena de moments brillants -per exemple, l'escenificació del canvi irreversible quan la tovallola oculta el rostre d'una Julieta jove per revelar seguidament un altre rostre més envellit-.

Una abraçada.

Pedro Rodríguez ha dit...

Película rebosante de simbolismos con un gran reparto y una dirección contenida. En cualquier caso, Almodóvar tiene a estas alturas, avanzada la segunda década del nuevo milenio, una asignatura pendiente: los jóvenes, que huyen de su cine como de la peste. Un dato contrastado.

Un abrazo.

ricard ha dit...

No me había planteado nunca esta cuestión del rechazo del cine de Almodóvar por parte de los más jóvenes. Aunque ahora que lo dices, mi hijo de diecisiete pasa bastante.

Un abrazo.