Entre 1993 i 1996, Joaquín Oristrell va escriure el guió d'algunes comèdies molt ben resoltes dirigides pel llavors força inspirat Manuel Gómez Pereira: "Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?", "Todos los hombres sois iguales", "Boca a boca", "El amor perjudica seriamente la salud". A partir de llavors, va iniciar ell mateix una carrera com a director, amb resultats incerts. Va col·laborar encara amb Manuel Gómez Pereira però, a partir del desastre de "Desafinado" (2001) -un títol massa premonitori-, l'un i l'altre van veure com la seva fama i el seu talent s'esvaïen i van acabar dirigint sèries televisives tan dubtoses com "Cheers" -la versió espanyola, aclareixo- o "Gran Reserva" (Pereira), i "Majoria absoluta" o "A la romana" (Oristrell).
Veient "Hablar" (2015), hom pensa que Oristrell volia reinventar-se. Si havia perdut la inspiració com a guionista, potser li calia un tour de force com a realitzador. I es treu de la màniga una tragicomèdia ambientada al madrileny barri de Lavapiés, filmada en un únic pla-seqüència.
Tot i que sóc amic dels plans-seqüència, ho admeto, i que cal valorar-ne la dificultat intrínseca, no puc pas dir que m'hagi agradat el darrer film escrit i dirigit per Joaquín Oristrell. Aquesta trama de petites històries que pretenen reflectir la complicada situació social derivada de la crisi econòmica m'ha semblat escassament inspirada i maniquea fins a uns extrems difícils de pair. Sembla un pamflet electoral a major glòria de Pablo Iglesias i Podemos (esmentats al film explícitament); fins i tot hostien un paio només perquè duu corbata (jo he voltat pel centre de Madrid amb corbata i us asseguro que ningú no m'ha dit res). "Hablar" és el film perroflauta per antonomàsia i només el puc recomanar als perroflautes, que l'aplaudiran segur. Però no sé si Oristrell en tindrà prou amb aquest públic per rellançar la seva carrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada