dilluns, 6 d’abril de 2015

LOS VIOLENTOS AÑOS VEINTE


I acabem -de moment- amb el cinema negre viatjant a les arrels. A un clàssic incontestable del gènere, com és "Los violentos años veinte", de Raoul Walsh.

Però el film de Walsh té una adscripció genèrica més àmplia i podem parlar també de cinema històric i propagandístic.

El seu any de realització és el 1939, un moment històric particularment convuls, amb el món a punt d'embarcar-se en la Segona Guerra Mundial i els Estats Units patint encara la ressaca de la Gran Depressió. Amb la voluntat evident d'animar els compatriotes i d'enaltir la figura del llavors president Franklin Delano Roosevelt, "Los violentos años veinte" destaca que la situació vint anys abans era tant o més complicada: el pais tot just sortia de la Primera Guerra Mundial; uns polítics ineptes van tenir la desafortunada idea de prohibir la venda d'alcohol i això va provocar-ne un consum immoderat i la proliferació de les màfies; tot plegat, una situació de caos i de falsa eufòria que van conduir directament a la caiguda de la borsa l'any 1929 i a la depressió. Una lectura, doncs, clarament interessada de la història recent, que el film il·lustra amb imatges d'arxiu i moltes de ficció que pretenen ser documentals, incloent presumptes capçaleres de diaris de l'època, acompanyades d'una veu en off i muntades en ràpids fragments (nou en total, cadascun d'una durada inferior a un minut) amb un estil visual impactant (contrapicats, càmera inclinada, efectes i metàfores visuals que sintetitzen la informació -un teletip gegantí simbolitza el poder de la borsa i, a continuació, gratacels fonent-se i piràmides de dòlars que esclaten il·lustren el crack del 29-). Un recurs narratiu que sembla heredat de films experimentals de l'etapa muda i que crearia escola (Coppola l'homenatja explícitament a "Cotton Club", un film ambientat en el mateix període històric).

Aquests talls i aquesta voluntat didàctica mai no afecten a la progressió dramàtica d'un film tan dinàmic com la majoria dels dirigits per Walsh i que integra hàbilment com només saben fer els clàssics nord-americans la peripècia individual i la col·lectiva. Així, "Los violentos años veinte" comença quan els tres protagonistes masculins es coneixen atzarosament durant un combat en la Gran Guerra i els seus temperaments respectius queden ràpidament definits en un parell de seqüències. El personatge central és l'Eddie Bartlett (James Cagney); en tornar a la vida civil s'enfronta a la indiferència dels seus compatriotes i a la manca de perspectives laborals (el film, en aquest aspecte, anticipa el nucli dramàtic de "Los mejores años de nuestra vida"). Finalment, es dedicarà al tràfic de licors i farà una fortuna.

Eddie és un heroi ambigu. No és un psicòpata, com el personatge que interpreta Humphrey Bogart, però tampoc no és guapo i íntegre com el seu advocat i, en teoria amic, Lloyd Hart (Jeffrey Linn); exerceix de gàngster però procura comportar-se amb rectitud.

En altres títols de temàtica similar, apareix una dona fatal que porta al protagonista pel mal camí. A "Los violentos años veinte", aquest esquema apareix invertit, ja que, tot i que és Panama Smith (Gladys George) la dona que fitxa a Eddie per fer de delinqüent, aquest s'enamorarà de la noia bona i honesta (Priscilla Lane); però la noia bona i honesta té la barra d'enamorar-se de l'advocat del gàngster, qui, al seu torn, no en té prou amb fotre-li la nòvia sinó que acaba passant-se a l'altre bàndol per fer d'ajudant del fiscal. Quan Eddie és conscient de la traïció, deixa de beure llet i prova per primera vegada el verí que fabrica, la qual cosa el durà a la perdició. Clarament, Walsh pren partit pels perdedors de la història; Panama i Eddie han sabut mantenir els seus principis malgrat representar el costat més fosc d'una societat malalta; el segon, fins i tot ha estat capaç de sacrificar-se per protegir els qui representen el futur.

Més enllà d'aquesta gosadia argumental, el film està ple d'imatges i situacions que han marcat el gènere i obres posteriors: l'entrada de Cagney i Bogart, vestits impecablement de negre, al club clandestí; o el retrobament de Cagney i la noia que li ha donat carbasses al taxi que el primer condueix, que anticipa el final de "Taxi Driver", de Scorsese; o el final a l'escalinata d'una esglèsia, que potser va inspirar el final d'"El padrino III".

5 comentaris:

David ha dit...

A mí esta peli me encanta.
Recuerdo que la vi de crío cuando todavía no sabía ni cómo se llamaban los actores...y ya entonces me gustó!
Las vueltas que da la vida. No había pensando en que casi antecede a "Los mejores años de nuestra vida" en ese aspecto, pero sí.
Un saludo.

Pedro Rodríguez ha dit...

Bogart había debutado en 1930 y todavía figuraba aquí en los títulos de crédito por detrás de una de las incontestables estrellas de la época, James Cagney. Narrando los diferentes caminos que recorren tres veteranos tras su regreso de la guerra, Raoul Walsh logra un clásico del subgénero de gángsters en su época de mayor esplendor, marcando il tempo narrativo con una maestría envidiable.

Un abrazo.

Leox ha dit...

Caney con E G Robinson son los capos maximos del cine negro del 30 / 40.

De que parte de cataluña eres tu , yo estoy hace un par de meses en vilafranca del penedes.
saludos

Ricardo Pérez Quiñones ha dit...

Obra maestra de Walsh. ¡Qué final! Uno de mis filmes de gánsteres favoritos.

Un saludo.

ricard ha dit...

David: Siempre hay sorpresas cuando se redescubren los clásicos.

Pedro: Efectivamente, Bogart no había alcanzado aún el estatus de estrella y le tocaba hacer de malo.

Leox: Pues yo estoy en Igualada, o sea al lado. Cuando quieras quedamos y hablamos de cine o lo que sea.

Ricardo: El final es apoteósico y anticipa otros finales en que el héroe ambiguo se redime a través del sacrificio.

Un saludo a todos y gracias por vuestros comentarios.