dissabte, 4 d’abril de 2015

EL CRACK


Si parlem de cinema negre espanyol, és obligat recordar aquesta pel·lícula dirigida l'any 1981 per José Luis Garci.

Sí, Garci és un senyor més aviat caspós i íntim d'Esperanza Aguirre (almenys, abans del desastre que va significar "Sangre de mayo" *), però no li podem negar el seu paper essencial en el cinema de la transició i l'anomenada "tercera via": autor del llibret de "Vida conyugal sana" i "Los nuevos españoles", guionista i director d'"Asignatura pendiente" i "Solos en la madrugada". A més, va guanyar el primer Òscar per al cinema espanyol amb "Volver a empezar" (1982). També va fer el guió de "La cabina" (Antonio Mercero, 1972), i només per això ja seria mereixedor del nostre reconeixement.

"El crack", com la major part de la seva obra, és carrinclona a estones i voreja el ridícul sempre, però es redimeix a força de convicció. Comença amb una dedicatòria a Dashiell Hammett i passa a presentar-nos un detectiu privat característic del gènere negre: Germán Areta, ex-policia, solitari, dur però sentimental, hàbil però una mica innocent. Passa, però, que Areta no viu a Nova York sinó a Madrid; no volta per la Cinquena Avinguda sinó per la Gran Vía i no juga al pòker sinó al mus. Té una mig nòvia que és mare soltera però en comptes de ser rossa i esprimatxada és morena i s'assembla molt a María Casanova. És clar que Areta tampoc no s'assembla a Clint Eastwood; de fet, s'assembla força a Alfredo Landa amb bigoti (una aposta molt arriscada de Garci en una època en què l'actor continuava identificat amb la comèdia subdesenvolupada).

Com diem, Landa no és Eastwood ni Bogart i la Gran Vía madrilenya no és Manhattan. Però l'ombra de la ciutat dels gratacels és allargada i s'estén al llarg de la història a través de l'afecció dels personatges a la boxa i dels discursos del barber que afirma haver viscut a Brooklyn i haver presenciat diversos combats de Rocky Marciano al Madison Square Garden. Així, doncs, resulta simpàtic que el final de la pel·lícula s'esdevingui precisament a Nova York; allà, Areta podrà veure l'Estació de Pensilvània i a Santa Claus patinant davant el Rockefeller Center; però disposarà de poc temps per a la contemplació d'aquest espai somiat, no endebades és allà per fer efectiva la seva venjança sobre els malvats i els poderosos. Areta viatja a Nova York i fa justícia perquè la justícia és la seva obssessió. I la feina ben feta: tant-se-val que estigui mal pagat -o, directament, no cobri-, tant-se-val que li costi la pèrdua d'un ésser estimat o la traïció d'un amic.

En definitiva, les bones intencions d'"El crack", la seva voluntat evident d'adaptar a la idiosincràsia peninsular els temes i les formes del cinema nord-americà, la convicció d'Alfredo Landa (que va sorprendre els més escèptics) i de la resta d'intèrprets (menció d'honor per a Miguel Rellán), s'imposen sobre les mancances del film. I cal reconèixer que Garci no és tan mal director, que sap on ha de posar la càmera i que fa un ús molt intel·ligent del fora de camp: en les seqüències a la barberia, una panoràmica s'allunya dels personatges fins situar-se davant d'un cartell que anuncia un combat de boxa. El moviment de càmera es repeteix en, almenys, dues ocasions més: quan Areta, destrossat, escolta una i altra vegada el missatge de Carmen (María Casanova) i la càmera evita recrear-se en la seva desesperació i acaba enfocant el contestador automàtic; quan l'ex-policia que s'ha venut al capital (Manuel Tejada) rep la trucada d'Areta des de l'aeroport, la càmera deixa de mostrar-lo i es fixa en un mirall que, sense reflectir res, testimoniarà la victòria de l'heroi honest, que no menjarà ostres en un restaurant luxós si no és que el conviden, que preferix el menú del bar de la cantonada i tenir la consciència neta.

(*) "Sangre de mayo" és un encàrrec d'Esperanza Aguirre, una pel·lícula produïda per la Comunidad de Madrid per commemorar el bicentenari dels fets del 1808. La Comunidad hi va posar els quinze milions d'euros del seu pressupost i la taquilla va ser de 738.000 € segons fonts del Ministeri de Cultura.

4 comentaris:

Julio ha dit...

esa caspa no deja ver el bosque

ricard ha dit...

Ni más ni menos :)

Pedro Rodríguez ha dit...

Tal vez sin pretenderlo, con su acostumbrada y corrosiva nostalgia, Garci creó una de las mejores ficciones detectivescas que se han realizado en este país. Retratando la decadencia de una sociedad que todavía chapoteaba en los lodos de la dictadura y que abrazando un modernismo trasnochado encaminaba sus pasos hacia un destino incierto. El landismo había muerto, pero ganamos a un buen actor imbuido aquí de una sana y algo depresiva tristeza. Me gusta mucho esta película -menos, su secuela-; retazos costumbristas, un buen libreto, potentes actuaciones y excelentemente narrada.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Probablemente el mejor trabajo de su director.

Un abrazo.