dijous, 26 de febrer de 2015

HERMOSA JUVENTUD


A "Hermosa juventud" (2014), Jaime Rosales aplica la seva mirada bressoniana al jovent de l'Espanya de la crisi econòmica i l'atur. L'acció pot transcórrer lentament o molt ràpida quan s'expressa mitjançant missatges i fotografies de mòbil, però no condueix enlloc en aquesta història circular, tot i el viatge a Alemanya de la protagonista (Ingrid Garcia-Jonsson, tot un descobriment).

5 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Moderno ejercicio de inspiración neorrealista en donde este cineasta de referencia ha recuperado el pulso para mostrarnos los efectos devastadores de un modelo de desarrollo fracasado que siempre se ha cebado con los más débiles, esos habitantes de los entornos marginales de las grandes ciudades, y así levantar acta sobre el drama íntimo del paro y sus desastrosas consecuencias, utilizando la cámara como escaparate de la cruda realidad y la hiriente visión del vacío. Espléndida película.

Un abrazo.

JosepS ha dit...

Discrepo en tot. Les pel·lícules de "cineastes" com Rosales, Serra, Lacuesta i un llarg i tediós etcètera, com ells mateixos admeten, són objectes per ser exhibits en museus (si és possible, d'aquells que obren de nit). Pel que fa als seus perpetradors, crec que haurien d'assumir la seva condició de negats per a qualsevol cosa semblant al cinema i dedicar-se a aquelles performances en què l'autor resta dues setmanes catatònic davant d'un públic que té permís per agafar una pistola col·locada en una safata (no m'ho invento pas, ho feia la clàssica performer Marina Abramovic) i disparar-los, si li ve de gust, un "tiro en la cabeza". (No és apologia del terrorisme, Ricard, és pura catarsi...)
D'altra banda, si tantes ganes tenen de plànyer els joves desempleats i els repartidors de correu comercial, que muntin una agència de treball temporal i els donin feina com a muntadors de les seves "pel·lícules". Seria un treball d'allò més còmode i relaxant: dues hores dormint, fins que sona el "tiro". Llavors es despertarien amb un sobresalt, farien un fos en negre i s'adormirien de nou vuit hores més fins que explotés la bomba de l'autobús...

ricard ha dit...

Dues visions oposades de la pel·lícula i del cinema de Rosales. Com el Josep S. sap prou bé, no sóc pas un devot del cinema minimalista de Serra o Lacuesta. No sabria dir ben bé perquè però a Rosales el trobo més interessant. Almenys, entenc de què parla i la seva experimentació formal la considero pertinent.

Pedro, un abrazo. Josep, ho discutim davant d'un gintònic quan vulguis.

JosepS ha dit...

Quan vulguis Ricard, i felicitats pel bloc.
Ara que parlem de Rosales, permete'm un acudit poc pertinent tot i que relacionat amb el setè art i el nostre home:

S'aixeca el teló i es veuen els espectadors sortint del cinema després d'una projecció de la darrera obra mestra de Rosales.
Títol de la pel·lícula?
"Despertares"

ricard ha dit...

:)