dissabte, 14 de febrer de 2015

DUES ¿COMÈDIES? AMB RAÚL ARÉVALO

1994 va ser un bon any per a la comèdia espanyola gràcies a dues pel·lícules tan àcides com divertides al voltant de la guerra de sexes i les relacions de parella: "Los peores años de nuestra vida", d'Emilio Martínez-Lázaro, i "Todo es mentira", d'Álvaro Fernández Armero. Protagonitzades per Ariadna Gil, Gabino Diego, Jorge Sanz, Penélope Cruz i Coque Malla, eren, a més, molt representatives del star-system més juvenil del moment.


Álvaro Fernández Armero mai no va ser capaç de repetir aquell èxit i portava molts anys refugiat a la televisió. Potser es va delir de l'èxit d'Emilio Martínez-Lázaro amb "Ocho apellidos vascos", el cas és que torna al cinema amb "Las ovejas no pierden el tren" (2014), novament una comèdia sobre les relacions de parella canviant els personatges més joves de "Todo es mentira" per gent a punt d'entrar en la maduresa, una cosa que sempre es fa costa amunt. Raúl Arévalo, omnipresent i que havia treballat amb el director en la sèrie televisiva "Con el culo al aire", fa el paper d'un escriptor sense idees que fa sempre cara de tres déus, casat amb Imma Cuesta ("Tres bodas de más"); els altres personatges en crisi permanent són un quarantí que intenta refer la seva vida amb una noia molt més jove (el sempre eficaç Alberto San Juan) i una cunyada/germana soltera a punt de perdre el tren (Candela Peña).

Hem dit que era una comèdia però els gags de "Las ovejas no pierden el tren" grinyolen i la pel·lícula només funciona gràcies a les interpretacions i a un cert aire malenconiós.

Una altra pel·lícula amb Raúl Arévalo que sembla una comèdia però no ho és i que també parla de trens que s'escapen no va gaudir de cap ressò en el moment de la seva estrena, el 2013. Ens referim a "La vida inesperada", escrita per Elvira Lindo i dirigida per Jorge Torregrossa.


És ben cert que els noms de l'autora de "Manolito Gafotas" i del director de la fallida "Fin" no convidaven precisament a l'entusiasme, però, inesperadament, "La vida inesperada" resulta un títol interessant. Presenta a Juanito (Javier Cámara), un actor espanyol que malviu a Nova York esperant una oportunitat que mai no arriba i que un bon dia rep la visita del seu cosí Jorge (Arévalo), un triomfador que vol conèixer Wall Street de prop. El progre Juanito no li té cap simpatia al cosí pijo i amb més èxit amb les dones. Però aviat ens adonarem que la sort és també de qui la busca i que el destí cal acceptar-lo o canviar-lo però que tan absurd és nedar sempre contra la corrent com fer-ho a favor si ens porta cap a les roques. Una existència burgesa pot ser una oportunitat però també un càstig per als covards. De manera que ambdós personatges hauran d'acceptar que a la vida cal prendre decisions i que, rere les seves màscares d'intel·lectual d'esquerres i de iuppie respectivament, només són homes indefensos i desorientats.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

No he visto "La vida inesperada" pero sí "Las ovejas no pierden el tren" un relato donde funcionan algunos apuntes dolorosamente nostálgicos sobre la crisis existencial y la herrumbre de una generación que ya no avanza, que con la crisis se quedo estancada en las ciénagas de sus problemas laborales y económicos y la responsabilidad de estar al frente de una familia que les hace sentir tristes y extraños. Cuarentones buscando su lugar en el mundo o comportándose como adolescentes para encontrar el pulso a la vida, telas de araña que nos vuelven a confirmar que todo sigue siendo mentira.

ricard ha dit...

Sí, en buena medida la última película de Fernández Armero enlaza con la primera que dirigió y, pese al formato de comedia, tiene el mismo fondo pesimista.

Pero me gustó más "La vida inesperada", aunque también es mejorable. Y renuncia a meter chistes con calzador, lo cual también se agradece.

Un abrazo.