diumenge, 28 de desembre de 2014

METGES I POLICIES

La quarta temporada de "Juego de tronos" ens ha proporcionat alguns dels millors moments d'aquest 2014 que ja s'acaba. També hem vist el final de "Boardwalk Empire", una sèrie que sempre ha ofert un disseny de producció espectacular i ha redimit alguns alts i baixos amb un darrer episodi perfecte. També he completat "Breaking Bad", una història originalíssima i brillant que ha posat el llistó de la ficció televisiva a un nivell difícilment superable.

En aquest context d'alló que ja s'anomena edat d'or de la televisió (potser caldria afegir de la televisió per cable nord-americana), una sèrie d'hospitals que ens explica les complicacions en les intervencions quirúrgiques i en els afers amorosos entre metges i infermeres no sembla quelcom gaire original. Aquest sub-gènere té una llarga tradició, iniciada els anys seixanta amb "General Hospital" o "Centro médico" i continuada més recentment amb infinitat de títols ("Urgencias", "Anatomía de Grey", "House", l'espanyola "Hospital Central"), i que no s'ha vist afectada per les seves paròdies al cinema, des de "Tootsie" (Sidney Pollack, 1982) fins a innombrables pel·lícules porno.

No obstant això, vaig superar els meus prejudicis i la meva hipocondria i vaig veure la primera temporada de "The Knick", dirigida per Steven Soderbergh.

És, com dèiem, una sèrie d'hospitals, centrada en les peripècies dels cirurgians residents i les infermeres del Knickerbocker Hospital de Nova York. Però té les seves peculiaritats:

L'acció transcorre l'any 1900. Això permet, en primer lloc, una ambientació d'època espectacular. D'altra banda, permet als guionistes mostrar uns metges que, en plena era dels invents, se senten encoratjats pels avenços de la medicina i de les tècniques quirúrgiques, i que, amb esforç i intel·ligència, s'enfronten a problemes i malalties que avui dia no tenen cap complicació però que en aquell temps eren fatals. Assistim a un moment històric fascinant, a l'instant en què l'home se sent capaç de lluitar amb la mort i vèncer-la. El protagonista, el doctor Thackery (esplèndid Clive Owen), és el prototip d'aquest home modern, un cirurgià brillant i inquiet que gosaria desafiar els designis divins si cregués en Déu. És un metge íntegre però també és humà i les eines que afavoreixen els seus èxits -l'orgull i la cocaïna- s'acabaran convertint en el seu taló d'Aquil·les.


Nova York l'any 1900 és un lloc força curiós. Una gran distància separa les classes benestants, que viuen al nord de Manhattan, dels treballadors i dels centenars de milers d'immigrants que viuen al sud de l'illa i que creen més d'una preocupació al departament de salut pública de la ciutat. La corrupció és bastant generalitzada; el servei d'ambulàncies és en mans privades i el trasllat de malalts o de cadàvers es paga a tant la peça i genera més d'una discussió a garrotades; els farmacèutics fan negoci amb els avenços mèdics però també s'aprofiten de la ignorància dels seus clients potencials. La gent és racista i la presència d'un metge negre al Knick és un fet insòlit i no gaire ben vist, tant fa que es tracti d'un cirurgià genial.

"The Knick" és, doncs, una sèrie molt interessant que explica les contradiccions d'una societat a través de les contradiccions dels seus personatges. I Soderbergh, ajudat per una fotografia excel·lent que oscil·la entre els tons freds i càlids en funció de l'emoció que vol transmetre i per una música electrònica sàviament dosificada, aconsegueix el miracle que aquesta mirada al passat resulti absolutament moderna.

Si una sèrie d'hospitals no sembla cap novetat, què podem dir d'una sèrie protagonitzada per dos policies de caràcters complementaris, si no antagònics? El gènere, també anomenat "buddy cop" (variant de la "buddy movie" amb policies), es remunta al film d'Akira Kurosawa "El perro rabioso" (1949), va propiciar un títol amb Òscar -"En el calor de la noche" (Norman Jewison, 1967)-, i va passar després a la televisió ("Las calles de San Francisco", "Starsky y Hutch") per tornar al cinema amb "Arma letal" (Richard Donner, 1987). Afegirem que "True Detective", sota la direcció de Cary Fukunaga, recull influències diverses, d'entre les quals "Se7en" (David Fincher, 1995) seria la més evident (i també era una "buddy cop movie").


Però la sèrie també resulta peculiar per raons diverses. L'acció, centrada en uns misteriosos assassinats, transcorre al llarg de vint anys i, en els primers episodis, se'ns mostra en flash-back a partir de l'enquesta policial a què dos policies sotmeten dos ex-policies, Cohle i Hart (l'omnipresent Matthew McConaughey i Woody Harrelson). Com és habitual en el gènere, la vida privada dels protagonistes és un desastre: Hart perd la seva família a causa de les seves infidelitats i d'una excessiva afecció a l'alcohol; però el cas de Cohle és superlatiu: va perdre una filla en un accident absurd i des d'aleshores pateix d'insomni; té alucinacions, certa tendència a filosofar sobre la futilitat de la vida i un coneixement quasi paranormal dels abismes de l'ànima que li resulta molt útil en els interrogatoris; després d'una etapa més o menys ascètica es torna politoxicòman.

L'escenari són els aiguamolls de Louisiana, un territori inhòspit poblat per white trash i predicadors alcohòlics, procliu als crims rituals i la pederàstia. En els vuit episodis de la temporada, hi ha més moments de reflexió que d'acció pura però Fukunaga es llueix en una escena de tiroteig urbà filmada en un llarg pla-seqüència i en el darrer episodi, que constitueix un dels cims del terror cinematogràfic de tots els temps.

Desconec si hi haurà més temporades d'aquestes sèries magnífiques. La història que explica "True Detective" conclou al darrer capítol. I la temporada de "The Knick" finalitza quan decideixen traslladar l'hospital al barri dels rics per salvar-lo de la ruïna, la qual cosa entraria en conflicte amb la base argumental de la sèrie; mentrestant, el doctor Thackery se sotmet a un tractament de desintoxicació de la cocaïna amb l'ajuda d'un derivat de l'opi de provada eficàcia i que anomenen heroïna, com revela el primeríssim pla sobre l'ampolla del medicament que tanca l'episodi. O sigui, res no serà ja el mateix encara que hi hagi continuació. Potser tampoc no cal: el perill més gran de les ficcions televisives és una durada excessiva que vingui més determinada per l'audiència que per les necessitats de l'argument (vegi's "Mad Men").

dimecres, 24 de desembre de 2014

PLÁCIDO


Serà la primera vegada que per Nadal parli d'una pel·lícula de tema nadalenc; el passi televisiu al programa de la Cayetana ho ha propiciat. Bé, "Plácido" (1961), primera col·laboració entre Luís García Berlanga i Rafael Azcona (dos anys més tard tornaven a treballar junts a "El verdugo", una altra obra mestra), passa per Nadal, a Manresa per ser més exactes. Però no m'atreviria a dir que participa de l'esperit nadalenc.

El títol previst inicialment, que la censura no va aprovar, era "Siente un pobre a su mesa". I el film narra això: la nit de Nadal, una associació presumptament benèfica amb alguns interessos publicitaris, organitza una rifa i assigna una colla de pobres a sengles famílies de classe mitjana que compartiran amb ells el cava i el pollastre, més pel que diran que no per una caritat inexistent, com el guió, càustic i negríssim, s'encarrega de destacar. Cap dels personatges no para quiet en un film que té un ritme trepidant i que certifica el talent inigualable de Berlanga per a la comèdia coral; tothom parla però ningú no s'escolta, i totes les anades i vingudes, les rèpliques i les situacions surrealistes tenen com a motor l'egoisme, la mesquinesa i la hipocresia, i com a escenari la misèria i la tristor de l'Espanya de postguerra; la qual cosa no impedeix que sigui un film divertidíssim.

dimarts, 23 de desembre de 2014

AUDITION


Diuen que els japonesos són molt masclistes.

El protagonista d'"Audition" (1999), un dels títols més famosos del prolífic Takashi Miike, deu ser-ho, ja que, si no, potser no se li hauria acudit buscar nòvia muntant un càsting per a una pel·lícula inexistent. I potser no hauria triat una noia tan aparentment dòcil. Si hagués sabut de la seva afecció a l'acupuntura, tal vegada s'ho hauria repensat.

dissabte, 20 de desembre de 2014

EXODUS: DIOSES Y REYES


Ridley Scott ha patit una transformació.

Alguns moments d'"Exodus: Dioses y reyes" poden recordar títols anteriors: l'arquitectura egípcia ja va inspirar l'edifici Tyrrell a "Blade Runner"; el pare que no està precisament satisfet del seu fill, hereu del seu imperi, i prefereix algú que, sense dur la seva sang, resulta més noble, era un tema ja present en l'inici de "Gladiator"; també trobem en ambdós films la frase "dorm feliç perquè se sent estimat", que l'hereu pronuncia davant el llit d'un infant (tot i que amb un sentit una mica diferent).

Però no ens enganyem. Scott s'ha transformat. S'ha transformat en Cecil B. DeMille.

dilluns, 15 de desembre de 2014

DOS DÍAS, UNA NOCHE


Ja vam dir en parlar d'"El niño de la bicicleta" que, als films dels germans Dardenne, la gent no para de moure's; i la presentació de conductes diverses i personatges que són solidaris i d'altres que no ho són no pretén jutjar les seves conductes però sí retratar les misèries de la societat europea actual.

A "Dos días, una noche", qui no para de moure's és la pobra Sandra (excel·lent Marion Cotillard): acaba de sortir d'una depressió quan s'assabenta que l'acomiaden de la feina; els seus companys havíen de triar entre salvar-li el lloc de treball o conservar una paga extra de mil euros i han triat la paga extra i a la Sandra que la donguin; però això ha estat un divendres i, gràcies a la intervenció de la seva amiga Juliette, el dilluns es repetirà la votació; la protagonista haurà de passar tot el cap de setmana visitant els seus companys per demanar-los el vot que li és favorable.

Fins aquesta darrera pel·lícula de Jean-Pierre i Luc Dardenne no m'havia adonat que els suburbis que recorren els seus personatges infatigablement són inhòspits i gairebé aterridors. No és el Bronx, son suburbis de classe mitjana i treballadora, de pulcres cases adossades; però, en aquesta Europa de la crisi econòmica, l'alegria sembla haver desaparegut dels carrers i la gent oculta les seves misèries rere les façanes dels seus habitatges; i no sempre obren a la pobra Sandra quan ve a demanar-los caritat. Avui dia mil euros són diners i la solidaritat dels treballadors és cosa del passat. Aquesta és la trista realitat que ens ha tocat viure i que "Dos días, una noche", que té la força i la immediatesa del millor cinema europeu, retrata admirablement, tot i que vol acabar amb un missatge optimista. No hem de perdre la fe en nosaltres mateixos ni en la gent que ens envolta.

dissabte, 13 de desembre de 2014

MORTADELO Y FILEMÓN CONTRA JIMMY EL CACHONDO


En els seus molt celebrats curtmetratges "El secdleto de la tlompeta" i "Aquel ritmillo" (1995) i en el seu debut en el llarg, "El milagro de P. Tinto" (1998), Javier Fesser va demostrar que era un director amb un univers personal que amalgamava elements kitsch que remetien a la Espanya dels anys seixanta -de la seva infantesa-, com les gasoses "La Casera" o els cromos de les famílies, surrealisme i esperpent de profunda tradició hispànica, i, finalment, una cinètica visual i una violència heretades dels dibuixos animats de la Warner. Els personatges eren o Quixot o Sancho Panza: o bé llunàtics, o bé especialistes de la "chapuza".

Amb aquests antecedents, semblava inevitable que Fesser adaptés al cinema, l'any 2003, les aventures dels personatges més coneguts del genial Francisco Ibáñez, que participaven dels mateixos elements identitaris, a "La gran aventura de Mortadelo y Filemón", amb Benito Pocino i Pepe Viyuela.

L'any 2008, es va estrenar "Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar La Tierra"; però ara era Edu Soto qui feia de Mortadelo, i dirigia (amb menys fortuna que el seu predecessor) Miguel Bardem. Mentrestant, Fesser semblava fer un gir radical a la seva carrera amb "Camino", barreja insòlita de drama terrible (la protagonista és una nena amb càncer) i humor negríssim (a costa de l'Opus Dei); un film excel·lent, d'altra banda.

Però Fesser es devia enyorar dels detectius de la T.I.A. i presenta un nou lliurament de les seves aventures: "Mortadelo y Filemón contra Jimmy el Cachondo", finalment en versió animada, la qual cosa permet una afinitat encara més gran amb el còmic (o caldria dir "tebeo"?) original. Els detalls de la història -inclosa una banda sonora en què sona repetidament el hit de Julio Iglesias "Me olvidé de vivir"- són tan característics del seu cinema com de l'univers del dibuixant; però, visualment, aquest "Mortadelo y Filemón" digital ens ha semblat més proper al "Tintín" de Spielberg que a les versions en imatge real dels personatges; i ho dic amb admiració: gràcies a la tècnica al seu abast, Fesser atrapa la dinàmica del còmic en una successió de seqüències trepidants que tenen molt poc a envejar als moments de pura acció del meste californià. I això que Mortadelo i Filemón no són hàbils com Tintín o Indiana Jones sinó uns mestres de la "chapuza" que només en somnis -com passa en el film- poden emular James Bond.

dilluns, 8 de desembre de 2014

LA BRUJERÍA A TRAVÉS DE LOS TIEMPOS

Recentment reivindicada pel nostre company David Amorós (Lost Highway) com un dels millors exemples de cinema de terror de l'etapa muda, "La brujería a través de los tiempos" (Benjamin Christensen, 1922), entre el documental i la ficció narrativa, parla de les bruixes a l'Edat Mitjana i acaba relacionant la qüestió amb el fenomen contemporani de la histèria, hipotètica malaltia epidèmica que els metges diagnosticaven a les dones que tenien insomni i que algú curava mitjançant uns massatges "terapèutics" efectuats sobre el clítoris (recomanem la divertida "Hysteria", de Tanya Wexler).

El film de Christensen destaca per una posada en escena d'arrel pictòrica que no exclou solucions més avançades: sobreimpressions, primeríssims plans, trencament constant de "la quarta paret". I l'episodi que escenifica un procés de la Inquisició -constitueix el gruix de la pel·lícula- i que ens recorda els seus mètodes brutals i la seva lògica absurda i terrible és, encara avui dia, corprenedor.

Una pel·lícula visualment bella i, alhora, terrorífica; fixeu-vos en la càrrega sexual de moltes de les imatges (la repressió sexual es troba en l'origen de la histèria com en moltes de les supersticions associades a la bruixeria i les obsessions malaltisses dels inquisidors):









dissabte, 6 de desembre de 2014

DE TAL PADRE, TAL HIJO


El gener de 2011 vaig parlar en aquest bloc de "Still Walking", i deia el següent:

"La institució familiar i les relacions paterno-filials constitueixen una temàtica recurrent al cinema japonès, des de Yasujiro Ozu fins a Shin-Chan. Kore-Eda Hirokazu ... és un nom a retenir del cinema nipó recent".

Després de veure "De tal padre, tal hijo" (2013), em reafirmo en la meva opinió. Kore-Eda Hirokazu (també es pot dir a l'inrevès) és un director excel·lent. La història de dues famílies, una d'elles molt pija i l'altra més modesta però més feliç, que reben la notícia sorprenent que els seus fills respectius, de sis anys d'edat, van ser intercanviats en néixer ofereix moltes possibilitats; i Kore-Eda les aprofita totes sense forçar el dramatisme en cap moment, confiant només en la sinceritat i comprensió de la seva mirada sobre aquests nens i aquests pares dividits en el sentit més ampli de la paraula.

dimecres, 3 de desembre de 2014

SÓLO LOS AMANTES SOBREVIVEN


Jim Jarmusch ha dedicat bona part de la seva carrera a abordar els gèneres cinematogràfics des d'una òptica marciana, amb resultats prou estimulants. Recordem "Down by Law" (1986), semblant a una paròdia del gènere carcerari, el western "Dead Man" (1995) o "Ghost Dog" (1999), entre el thriller i el cinema de samurais.

"Sólo los amantes sobreviven" (2013) és una pel·lícula de vampirs que planteja diverses paradoxes interessants. Els protagonistes han viscut una pila d'anys (un d'ells, fins i tot li escrivia els drames a William Shakespeare) i s'adonen que el món actual ha estat convertit pels zombis (és com anomenen els mortals) en un lloc decadent i sense interès, on la violència ha estat substituïda per la desídia, i l'enginy per la correcció política. Ells mateixos s'encomanen d'aquesta manera de fer i compren la sang als hospitals, evitant matar uns humans que, segles enrere, mossegaven a cor què vols per a després fer desaparèixer els seus cossos al Tàmesi; però ara viuen a Detroit i a Tànger, que són dos llocs força inhòspits, tot i que encara poden reservar alguna sorpresa.

"Sólo los amantes sobreviven" ("Only Lovers Left Alive") és a estones un drama existencial i, en d'altres moments, sembla una sit-com amb vampirs. Però manté sempre una elegància tan distingida com els seus personatges i el delicat equilibri entre el to poètic i la ironia característics del cinema de Jarmusch, del qual esdevindrà un dels títols millors i més representatius.