diumenge, 27 de juliol de 2014

2 FRANQUÍCIES 2


"X-Men: Días del futuro pasado" (2014) aposta, com el títol precedent d'aquesta sèrie de preqüeles, per relacionar ficció i realitat històrica. L'acció salta dels anys seixanta a la dècada dels setanta, passant breument pel futur. I bescanviem la crisi dels míssils pel final de la Guerra del Vietnam, la signatura dels acords de pau a París, amb Nixon al poder, i una curiosa referència a l'assassinat de Kennedy.

Si "X-Men: Primera generación" incloïa un homenatge a les pel·lícules de James Bond, aquí era obligat rememorar els thrillers de la dècada en què s'ubica l'acció. I l'estrella televisiva del primer títol -la January Jones de "Mad Men"- és ara substituïda per Peter Dinklage, el menut Tyrion Lannister de la magnífica "Juego de tronos". Però la dona de diamant lluïa tipet i l'actor nan, en canvi, és un dolent sense relleu. De fet, la pel·lícula s'encomana de la rutinària interpretació de Dinklage i, després d'algun fragment brillant com el de la fugida de la presó de Magneto, perd gas i ja no recupera el ritme.

Potser és que el guió no està tan ben construït però també podria no ser casual el canvi de director. Bryan Singer ja havia dirigit els dos primers lliuraments de la nissaga dels X-Men però la seva filmografia, amb l'excepció de "Sospechosos habituales" -el títol que el va fer famós- i "Verano de corrupción", és invariablement mediocre; i ja vaig dir en comentar "X-Men: Primera generación", dirigida pel més enèrgic Matthew Vaughn, que era el primer títol de la sèrie que m'havia interessat.


De la mateixa manera que vaig considerar que el remake de la preqüela de la sèrie d'"El planeta de los simios", o sigui "El orígen del planeta de los simios", dirigida el 2011 per Rupert Wyatt, era un film d'aventures excel·lent, i ansiava conèixer la continuaciò de les peripècies de Cèsar i els seus amics simis. "El amanecer del planeta de los simios" (2014) els presenta organitzats en una societat primitiva peró ben estructurada en un món devastat en què la majoria dels humans han mort a causa d'un vírus; els escassos homo sapiens que han sobreviscut s'enfrontaran als simis en una escalada de violència alimentada per les lluites territorials i pels prejudicis, de manera que el film té l'estructura de molts westerns i films d'aventures i a Cèsar i els seus els toca fer d'indis. Com quedarà palès, de traïdors i de gent honesta n'hi ha en els dos bàndols, però la bona fe dels segons no podrà imposar-se sobre una maldat que agermana homes i micos i que resulta tan nociva com el vírus que ha delmat el planeta.

Matt Reeves, el director de "Monstruoso" i del remake americà de "Déjame entrar", substitut de Wyatt, mou hàbilment les peces d'un drama vist mil vegades, demostra tenir bon gust (la referència al còmic de Charles Burns "Agujero negro") i aconsegueix distreure i ocasionalment emocionar, mentre uns efectes especials i una direcció artística de primer nivell atorguen espectacularitat al conjunt. Només trobem a faltar, però, l'allau d'idees de posada en escena que van fer d'"El orígen del planeta de los simios" un títol extraordinari, tot i que aquest segon lliurament preservi algun instant memorable, per exemple el pla en què un simi observa la rendició dels humans enfilat sobre la bandera onejant dels Estats Units.

En definitiva, continuarem atents a la continuació d'aquestes dues nissagues però encara més atents a les properes pel·lícules que ens arribin signades pels senyors Vaughn i Wyatt.

divendres, 25 de juliol de 2014

EL DÍA DE LA BESTIA


La mort tràgica i inesperada d'Álex Angulo ens torna el record del protagonista que li va regalar un altre Álex -De la Iglesia-: el capellà basc que s'enfrontarà a l'Anticrist d'"El día de la bestia" (1995).

Després d'un curt memorable, "Mirindas asesinas" (1991), també protagonitzat per Angulo, Almodóvar li va pagar al jove De la Iglesia el seu debut en el llargmetratge, "Acción mutante" (1993), una comèdia sorprenent vestida de film de ciència-ficció, o a l'inrevés si es vol, que no va tenir l'èxit esperat però que ja definia l'univers del director, el seu estil característic que combina un sentit de l'humor esperpèntic amb els homenatges genèrics a través d'un notable talent visual i d'una atenció extraordinària als decorats i als objectes que ocupen el pla.

"El día de la bestia" sí que va tenir un gran èxit de públic i de crítica, inclosos sis premis Goya, tot i que era un producte molt insòlit, que gosava barrejar elements de comèdia amb l'atmosfera gòtica que presidia un escenari nocturn i pre-apocalíptic, encara més inquietant en la mesura que no diferia gaire de l'autèntic Madrid. Tenia al seu favor uns personatges meravellosos interpretats pels actors idonis: a part de l'esmentat capellà que feia Angulo, el heavy amb els trets d'un llavors poc conegut Santiago Segura i un ocultista televisiu (Armando de Razza) que permetia al director incloure una mirada àcida al mitjà, reiterada en títols posteriors ("Muertos de risa", "La chispa de la vida"). L'encert en els actors i en el dibuix d'uns personatges pintorescos s'estén a tot el repartiment, i això esdevindrà una altra de les característiques del cinema de De la Iglesia, sense arribar als extrems d'un Berlanga: inoblidables Terele Pávez, Saturnino García, Jaime Blanch fent de feixista o l'inefable Jimmy Barnatán protagonitzant un exorcisme retransmès en directe.

Finalment, el millor del film i causa principal de l'èxit és el seu humor salvatge, que inclou gags tan irreverents com el del capellà aixafat per un crucifix enorme (preludi del final de "Balada triste de trompeta"?), un tiroteig sobre els reis d'Orient o un avi que s'alimenta de tripis. Tot plegat acompanyat d'una banda sonora que va d'"Extremoduro" a "Jesus Christ Superstar" i que en el seu dia va fer les delícies dels peluts.

Marca de la casa són igualment les escenes culminants amb els protagonistes enfilats dalt d'un icònic edifici de la Gran Vía o prop d'unes Torres Kio la inclinació de les quals és determinant en la resolució del satànic embolic i on hauran d'enfrontar-se a un monstre tan abominable com el de "Las brujas de Zugarramurdi".

I, per si algú encara no havia vist el curt:

dissabte, 19 de juliol de 2014

GRAND PIANO


Afeccionat als tours de force narratius ("Buried"), Rodrigo Cortés, ara en funcions de productor i cedint la direcció a Eugenio Mira, presenta a "Grand Piano" (2013) la peripècia d'un pianista que, enmig d'un concert, és amenaçat per un misteriós franctirador: si gosa fallar en una sola nota ho pagarà amb la mort. Una situació única resolta amb moviments de càmera espectaculars i solucions narratives extretes de films de Hitchcock, De Palma i, fins i tot, Scorsese (la panoràmica en pla picat del final, calcada de "Taxi Driver").

El problema del film és que li passa com al personatge interpretat per Elijah Wood: atrevir-se amb peces molt virtuoses té més mèrit però el risc que s'escapi una nota falsa és més gran. I aquí n'hi ha més d'una, de nota falsa.

divendres, 18 de juliol de 2014

LITERATURA CINEMATOGRÀFICA # 3


Aquest cap de setmana deu sortir a la venda aquest recull de fitxes i comentaris de pel·lícules (més de les cinc-centes que el títol anuncia), confeccionades pel meu amic i paisà Ramon Robert al llarg d'una colla d'anys. La circumstància que siguin en català li atorga singularitat, tot i que cal advertir que algunes de les ressenyes havíen estat escrites orginalment en castellà i això es nota en la traducció que n'ha fet el mateix autor.

En qualsevol cas, un llibre molt recomanable, més que altres obres similars més publicitades ("1001 películas que hay que ver antes de morir"), perquè és erudit però no en fa ostentació i perquè els comentaris són entenedors. La selecció és subjectiva com ho són totes, però no es troben a faltar les obres cabdals, de manera que resulta una guia prou útil per a qualsevol cinèfil. La debilitat que sent el Ramon pel cinema de terror es fa evident, però es modera i només inclou un títol de Dario Argento ("Inferno", 1979) i un de Jesús Franco ("Necronomicon", 1967); això el distingeix de Carlos Aguilar, qui hauria fet un recull molt més discutible si hagués optat per aquesta fòrmula més modesta en lloc de fer una enciclopèdia ("Guía del video-cine"), tan completa com arbitrària en les seves apreciacions crítiques.

diumenge, 13 de juliol de 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 3: LA DÈCADA PRODIGIOSA


Fa quatre anys (renoi, com passa el temps!), vaig dedicar tres entrades a les parts respectives d'"El padrino". Això m'eximirà d'una anàlisi més detallada i em limitaré a recordar els aspectes més rellevants i les escenes més emblemàtiques d'aquestes obres mestres.

"El padrino" trenca amb moltes convencions del gènere negre i aconsegueix una intensitat dramàtica insòlita:

- És un film d'època (la idea inicial dels productors era que l'acció fos contemporània; tret dels thrillers ambientats durant la Llei Seca, per raons òbvies, el cinema negre acostumava a retratar la societat del moment).

- Adopta formes del cinema europeu, molt evidents en l'escena de la festa familiar en l'inici del film o en el segment a Sicília. "El padrino II" ret homenatge al cinema silent.

- Juga amb el contrast: escenes en la foscor, escenes lluminoses; escenes familiars, escenes de violència; fins culminar en el muntatge final en paral·lel, tan brillant en la seva concepció visual com dramàtica -el nou padrí, a l'església pel bateig del seu fillol, afirma renunciar al pecat, mentre els seus homes assassinen fredament tots els seus oponents-.

- Les escenes d'assassinats no tenen fons musical: sentim amb claredat el soroll del forcejament entre l'agressor i la víctima, l'angoixa de la mort; en l'escena final, la banda sonora correspon en tot moment al bateig del fillol d'en Michael. Només quan el crim s'ha consumat, irromp amb força per vetllar els cadàvers la música de Nino Rota.

Escenes memorables:

- Brando acarona un gatet i es grata la galta mentre parla de justícia i de respecte.

- El cavall al llit del productor.

- L'assassinat de Sollozzo al restaurant.

- L'arribada del jove Vito Corleone a l'illa d'Ellis (la multitud al vaixell admira l'Estàtua de la Llibertat -"la Madonna de l'America"-).

- El petó de Judas de Michael al seu germà Fredo, enmig de la revolució cubana.

- La confessió de Michael a "El padrino III.

- El final de qualsevol de les tres pel·lícules.

El més sorprenent és que tot això va sorgir del talent, sí, però també de la casualitat. L'estil eclèctic d'"El padrino", entre el classicisme de Hollywood i les influències europees, resulta dels esforços de Coppola per conciliar la seva visió i la dels productors perquè aquests no el fotessin al carrer. El repartiment estava ple de cares noves o d'estrelles en declivi (Sterling Hayden, el mateix Brando). Ningú no semblava plantejar-se que allò seria una obra de culte. Algunes de les millors escenes de la primera pel·lícula ni tan sols figuraven en el guió, com aquella en què un Vito Corleone molt envellit dóna alguns consells al seu fill Michael: se n'havien adonat que no tenien una escena de diàleg entre els dos protagonistes! El gatet a la falda, la mort del Don al jardí, van ser moments gairebé improvisats.

Les dues continuacions són films excel·lents, fins i tot molt arriscat el segon, però estan molt definits des del seu plantejament. Però "El padrino" de 1972 va ser... un miracle.

En ple frenesí creatiu, entre "El padrino" i "El padrino II", Coppola dirigeix "La conversación" (1974).


Gene Hackman és Harry Caul, un expert en vigilància i enregistraments sonors més aviat il·legals. El seu darrer i impecable treball, la gravació de la conversa aparentment intranscendent d'una parella en un parc, es convertirà en un veritable malson.

El film té dues influències molt evidents: d'una banda, s'inspira en "Blow Up", canviant la fotografia en un parc de Londres en el film d'Antonioni per una gravació de so en una plaça de San Francisco; d'una altra, enllaça amb els thrillers de conspiració tan freqüentats en la dècada dels setanta. Tot plegat, a l'ombra de l'escàndol Watergate, sorgit precisament arran d'unes gravacions il·legals. Però Coppola aconsegueix no assemblar-se a Antonioni -malgrat que el seu film tampoc no té gaire acció i que el protagonista és força lacònic- ni a Pakula, i que la seva obra sigui enormement personal. "La conversación" integra sense problemes els personatges a la deriva de "Gent de pluja", les escenes de grup de naturalisme quasi documental, assajat a "Ya eres un gran chico" i "El padrino", i un clima oníric que, en tot cas, ens fa pensar en Polanski. El protagonista, un individu perfeccionista i obsessiu, catòlic practicant, músic afeccionat, turmentat per un passat terrorífic i atrapat en una solitud aclaparadora, resulta encara més interessant que la misteriosa trama. Gene Hackman en fa una interpretació sòbria i excel·lent.

"La conversación", un film en aparença menor enmig de dues obres monumentals, no deixa per això d'obtenir un reconeixement crític notable, incloent diverses nominacions a l'Òscar i la Palma d'Or a Cannes.

Després d'"El padrino II", Coppola té un prestigi en la indústria sense gaires precedents. I un somni. Ha tornat a engegar la seva productora American Zoetrope, amb seu a San Francisco, a través de la qual pretén recuperar des de la independència l'esperit del Hollywood clàssic. Coppola té en ment uns estudis que apleguin un elenc estable d'actors, de directors, de talents creatius d'Amèrica i d'Europa i que es posin a fer pel·lícules meravelloses en condicions òptimes.

Zoetrope ja havia produit, el 1971, el primer film de George Lucas, "THX 1138". Però va ser un fracàs considerable i la iniciativa no va renéixer fins després d"El padrino". "American Graffiti", la segona oportunitat que la productora va atorgar al jove Lucas, sí que va ser un gran èxit. Després van venir "La conversación", "El padrino II", una nova pluja d'Òscars, i Coppola es va veure amb cor d'abordar un dels seus projectes més ambiciosos, el film de guerra definitiu, filmat a Filipines amb el seu equip ja habitual: en el repartiment, Robert Duvall ("Gent de pluja", "El padrino", "La conversación", "El padrino II"), Harrison Ford ("American Graffiti", "La conversación"), Frederic Forrest ("La conversación"), G.D. Spradlin ("El padrino II"), Marlon Brando; Dean Tavoularis per al disseny de producció, Walter Murch dirigint el departament sonor després del seu treball extraordinari a "La conversación", Carmine Coppola, el pare del director, component la banda sonora.

"Apocalypse Now" seria un film genial però el seu rodatge no va ser un camí de roses. Com va dir el mateix director, allò no va ser un film sobre Vietnam, allò va ser Vietnam.

divendres, 11 de juliol de 2014

PARAÍSO: FE


La segona part de la trilogia "Paraíso", dirigida el 2012 per Ulrich Seidl és encara més sòrdida que "Paradies Liebe" (comentada fa un any arran del Festival Blogger de Cinema Inèdit On Line), i els personatges, més patètics. La protagonista és una beata que ha bescanviat el sexe per una relació intensa amb Jesucrist i fa tasques d'evangelització amb fortuna desigual. L'arribada del seu marit, que és paralític i musulmà, posarà a prova la seva devoció.

La crítica als fanatismes religiosos és tan òbvia com eficaç; però "Paraíso: Fe" no és un assaig: és una comèdia d'humor negre salvatgement divertida.

divendres, 4 de juliol de 2014

CRISI MATRIMONIAL


Ara es parlarà de "Boyhood", el darrer treball de Richard Linklater en què segueix la vida d'un personatge des de la seva infància fins a l'adolescència. Un film que ha estat rodat al llarg dels dotze anys que separen les dues edats.

Però el director, tot i que potser menys premeditadament, ja havia abordat un experiment similar amb la sèrie formada per "Antes del amanecer" (1995), "Antes del atardecer" (2004) i "Antes del anochecer" (2013). En el primer dels tres títols, el nord-americà Jesse (Ethan Hawke) i la francesa Céline (Julie Delpy) es coneixen a Viena i passen junts vint-i-quatre hores. La seva relació, que és breu però quasi intensa i molt enriquidora, podria tenir continuïtat o no tenir-ne. La casualitat -i l'èxit del film- propicien que la parella es torni a trobar a París nou anys després: ell és un escriptor de cert renom, està casat i té un fill, i ella és una ecologista militant amb una relació de parella que no sembla gaire satisfactòria.

Després d'aquesta segona trobada, ja no poden tornar a separar-se. Els retrobem, també nou anys després, quan són marit i muller i mentre passen uns dies de vacances a Grècia.

El tercer film de la sèrie potser no té l'encant del primer però és clarament millor que el segon, que ens va semblar una concessió comercial. L'estructura és la mateixa de tota la sèrie: una acció condensada al llarg d'un dia en què, gràcies a uns travellings llarguíssims, seguim els personatges en les seves anades i vingudes mentre xerren sense parar. Els diàlegs, recitats amb naturalitat admirable, semblen trivials però acaben per treure a la llum els sentiments més íntims dels protagonistes. Aquí, com que ja són un matrimoni amb fills i amb alguns anys de casats a les espatlles (i anteriors parelles), les friccions quotidianes i les insatisfaccions motivades per les circumstàncies i per les manies de cadascun convertiran les observacions en retrets i conduiran a una discussió que pot culminar -o no- en el trencament definitiu de la parella.

Com en els altres títols de la sèrie, el paisatge té molt pes específic en l'aventura viscuda pels personatges, però Linklater, hàbilment, evita distreure l'espectador fotografiant postals. Només ens han d'interessar Jesse i Céline i el seu drama, que pot ser el drama de molts de nosaltres (jo porto divuit anys casat; sortosament, ningú no m'ha convidat a Grècia aquest estiu).

"Antes del anochecer" s'estructura en quatre seqüències bàsiques:

- Matí: De camí de l'aeroport, on han anat per acomiadar el fill del primer matrimoni de Jesse, a la casa on s'hostatgen.

- Migdia: Dinar amb l'amfritrió i uns amics.

- Tarda: Jesse i Céline caminen fins l'hotel on passaran la seva darrera nit a Grècia.

- Vespre-nit: Una prometedora vetllada sense canalla acaba amb una forta disputa.

Sense desmerèixer els altres fragments, l'escena del dinar amb els amics, que proporciona per primera vegada en la sèrie punts de vista diversos, resulta la millor amb diferència gràcies a uns diàlegs brillantíssims que ens porten de la conya a la lucidesa, passant per la pura poesia, sense que grinyolin en cap moment.

El matrimoni protagonista d'"Un verano ardiente" (dirigida el 2011 per Philippe Garrel i protagonitzada pel seu fill Louis i la Monica Bellucci) també es mou en cercles de gent bohèmia -ell és pintor, ella actriu-, entre París i Roma. La seva relació està força més deteriorada. Ella és una mica promíscua però l'actitud egoïsta d'ell no hi ajuda gaire.

Els personatges de Garrel són menys xerraires que els de Linklater, però el contrapunt d'una parella que visita el matrimoni i exerceixen d'observadors-narradors permetrà conèixer els respectius punts de vista. La conclusió només pot ser una: en la desintegració d'una parella és poc assenyat buscar-hi el culpable, i no sempre la víctima és qui més plora. En el cinema com en la vida.

dijous, 3 de juliol de 2014

AYER NO TERMINA NUNCA


Com vaig dir en parlar de "Mapa de los sonidos de Tokio", els personatges de la Isabel Coixet sempre miren de superar les seves pors davant d'una tragèdia sigui imminent o bé pretèrita.

En el cas d'"Ayer no termina nunca" (2013), una parella es retroba al cap de cinc anys de la seva separació davant la tomba del seu fill, amb l'excusa d'un presumpte tràmit burocràtic. Tenen moltes preguntes per fer-se l'un a l'altre i a ells mateixos però el seu dolor no sempre admet respostes.

Aquest intens drama personal està acompanyat d'un comentari sobre la crisi econòmica, que s'ha agreujat l'any 2017 en què s'ubica l'acció. La combinació de les dues temàtiques, tot i que la protagonista afirma que les retallades sanitàries van tenir la culpa de la mort del seu fill, ens sembla una mica gratuïta; quasi tant com una posada en escena que recorda el cinema d'Antonioni, amb Javier Cámara i Candela Peña exercint de Marcello Mastroianni i Monica Vitti, passejant les seves incomunicabilitats pel decorat futurista del cementiri nou d'Igualada -sí, el meu poble-. Només en el tram final, quan la Coixet prescindeix dels plans generals i se centra en el rostre i la confessió dels protagonistes, connectem amb la seva història.

Potser sí que és una aposta valenta fer una pel·lícula amb un tema tan poc agraït i només dos actors-personatges, però plantejar-la amb estètica publicitària sembla una manera de voler dissimular el buit, una nova demostració que la directora catalana resta encallada en el manierisme que ja vam denunciar arran del seu film precedent.

dimarts, 1 de juliol de 2014

TOO MUCH JOHNSON


El recent descobriment en un magatzem a Itàlia d'una còpia de "Too Much Johnson" (1938), un títol que es creia perdut, sembla contradir la idea que "Ciudadano Kane" va ser la primera pel·lícula dirigida per Orson Welles.

Però "Too Much Johnson" no és exactament una pel·lícula. És una filmació realitzada perquè acompanyés el muntatge teatral d'una obra de William Gillette, i que havia d'aparèixer fragmentada en un pròleg i dues presentacions al segon i tercer actes. La naturalesa còmica de l'obra va inspirar la idea de fer una pel·lícula muda de persecucions pels terrats a l'estil de les antigues comèdies de Mack Sennet. Joseph Cotten emula Harold Lloyd i Welles no té problemes per evocar l'estètica del cinema silent. Algunes escenes, com la persecució enmig de muntanyes de caixes de fusta, filmada en plans picats, sembla anticipar les figures d'estil del mestre; resulta més difícil valorar si Welles capta el ritme dels inventors del slapstick, tota vegada que la còpia que ens ha arribat no està muntada: veurem les escenes repetides des de diferents angles, o simplement repetides, i en alguns moments es veuen membres de l'equip de filmació.

L'interès de "Too Much Johnson" és básicament arqueològic. I, ja que parlem d'arqueologia, cal recordar que, el 1934, amb dinou anys, Welles havia ja dirigit, en companyia de William Vance, un curtmetratge experimental titulat "The Hearts of Age", el qual, curiosament, també copiava la imatgeria del cinema de començament del segle XX.