diumenge, 13 de juliol de 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 3: LA DÈCADA PRODIGIOSA


Fa quatre anys (renoi, com passa el temps!), vaig dedicar tres entrades a les parts respectives d'"El padrino". Això m'eximirà d'una anàlisi més detallada i em limitaré a recordar els aspectes més rellevants i les escenes més emblemàtiques d'aquestes obres mestres.

"El padrino" trenca amb moltes convencions del gènere negre i aconsegueix una intensitat dramàtica insòlita:

- És un film d'època (la idea inicial dels productors era que l'acció fos contemporània; tret dels thrillers ambientats durant la Llei Seca, per raons òbvies, el cinema negre acostumava a retratar la societat del moment).

- Adopta formes del cinema europeu, molt evidents en l'escena de la festa familiar en l'inici del film o en el segment a Sicília. "El padrino II" ret homenatge al cinema silent.

- Juga amb el contrast: escenes en la foscor, escenes lluminoses; escenes familiars, escenes de violència; fins culminar en el muntatge final en paral·lel, tan brillant en la seva concepció visual com dramàtica -el nou padrí, a l'església pel bateig del seu fillol, afirma renunciar al pecat, mentre els seus homes assassinen fredament tots els seus oponents-.

- Les escenes d'assassinats no tenen fons musical: sentim amb claredat el soroll del forcejament entre l'agressor i la víctima, l'angoixa de la mort; en l'escena final, la banda sonora correspon en tot moment al bateig del fillol d'en Michael. Només quan el crim s'ha consumat, irromp amb força per vetllar els cadàvers la música de Nino Rota.

Escenes memorables:

- Brando acarona un gatet i es grata la galta mentre parla de justícia i de respecte.

- El cavall al llit del productor.

- L'assassinat de Sollozzo al restaurant.

- L'arribada del jove Vito Corleone a l'illa d'Ellis (la multitud al vaixell admira l'Estàtua de la Llibertat -"la Madonna de l'America"-).

- El petó de Judas de Michael al seu germà Fredo, enmig de la revolució cubana.

- La confessió de Michael a "El padrino III.

- El final de qualsevol de les tres pel·lícules.

El més sorprenent és que tot això va sorgir del talent, sí, però també de la casualitat. L'estil eclèctic d'"El padrino", entre el classicisme de Hollywood i les influències europees, resulta dels esforços de Coppola per conciliar la seva visió i la dels productors perquè aquests no el fotessin al carrer. El repartiment estava ple de cares noves o d'estrelles en declivi (Sterling Hayden, el mateix Brando). Ningú no semblava plantejar-se que allò seria una obra de culte. Algunes de les millors escenes de la primera pel·lícula ni tan sols figuraven en el guió, com aquella en què un Vito Corleone molt envellit dóna alguns consells al seu fill Michael: se n'havien adonat que no tenien una escena de diàleg entre els dos protagonistes! El gatet a la falda, la mort del Don al jardí, van ser moments gairebé improvisats.

Les dues continuacions són films excel·lents, fins i tot molt arriscat el segon, però estan molt definits des del seu plantejament. Però "El padrino" de 1972 va ser... un miracle.

En ple frenesí creatiu, entre "El padrino" i "El padrino II", Coppola dirigeix "La conversación" (1974).


Gene Hackman és Harry Caul, un expert en vigilància i enregistraments sonors més aviat il·legals. El seu darrer i impecable treball, la gravació de la conversa aparentment intranscendent d'una parella en un parc, es convertirà en un veritable malson.

El film té dues influències molt evidents: d'una banda, s'inspira en "Blow Up", canviant la fotografia en un parc de Londres en el film d'Antonioni per una gravació de so en una plaça de San Francisco; d'una altra, enllaça amb els thrillers de conspiració tan freqüentats en la dècada dels setanta. Tot plegat, a l'ombra de l'escàndol Watergate, sorgit precisament arran d'unes gravacions il·legals. Però Coppola aconsegueix no assemblar-se a Antonioni -malgrat que el seu film tampoc no té gaire acció i que el protagonista és força lacònic- ni a Pakula, i que la seva obra sigui enormement personal. "La conversación" integra sense problemes els personatges a la deriva de "Gent de pluja", les escenes de grup de naturalisme quasi documental, assajat a "Ya eres un gran chico" i "El padrino", i un clima oníric que, en tot cas, ens fa pensar en Polanski. El protagonista, un individu perfeccionista i obsessiu, catòlic practicant, músic afeccionat, turmentat per un passat terrorífic i atrapat en una solitud aclaparadora, resulta encara més interessant que la misteriosa trama. Gene Hackman en fa una interpretació sòbria i excel·lent.

"La conversación", un film en aparença menor enmig de dues obres monumentals, no deixa per això d'obtenir un reconeixement crític notable, incloent diverses nominacions a l'Òscar i la Palma d'Or a Cannes.

Després d'"El padrino II", Coppola té un prestigi en la indústria sense gaires precedents. I un somni. Ha tornat a engegar la seva productora American Zoetrope, amb seu a San Francisco, a través de la qual pretén recuperar des de la independència l'esperit del Hollywood clàssic. Coppola té en ment uns estudis que apleguin un elenc estable d'actors, de directors, de talents creatius d'Amèrica i d'Europa i que es posin a fer pel·lícules meravelloses en condicions òptimes.

Zoetrope ja havia produit, el 1971, el primer film de George Lucas, "THX 1138". Però va ser un fracàs considerable i la iniciativa no va renéixer fins després d"El padrino". "American Graffiti", la segona oportunitat que la productora va atorgar al jove Lucas, sí que va ser un gran èxit. Després van venir "La conversación", "El padrino II", una nova pluja d'Òscars, i Coppola es va veure amb cor d'abordar un dels seus projectes més ambiciosos, el film de guerra definitiu, filmat a Filipines amb el seu equip ja habitual: en el repartiment, Robert Duvall ("Gent de pluja", "El padrino", "La conversación", "El padrino II"), Harrison Ford ("American Graffiti", "La conversación"), Frederic Forrest ("La conversación"), G.D. Spradlin ("El padrino II"), Marlon Brando; Dean Tavoularis per al disseny de producció, Walter Murch dirigint el departament sonor després del seu treball extraordinari a "La conversación", Carmine Coppola, el pare del director, component la banda sonora.

"Apocalypse Now" seria un film genial però el seu rodatge no va ser un camí de roses. Com va dir el mateix director, allò no va ser un film sobre Vietnam, allò va ser Vietnam.

5 comentaris:

pons007 ha dit...

No poses mai vídeos...?
http://www.youtube.com/watch?v=u9nuxfIt-UA

ricard ha dit...

L'escena és fantàstica. Al post sobre la primera pel·lícula, que vaig publicar el 28 d'agost de 2010, vaig penjar l'escena des de l'inici, amb el zoom a l'inrevés que m'encanta. Però els de YouTube la van treure diverses vegades fins que ja em vaig cansar i vaig decidir explicar-la. I aquest és el motiu que no pengi més vídeos: em fa ràbia que me'ls treguin al cap de dos dies.

Igualment, gràcies per l'aportació.

miquel zueras ha dit...

El primer director pensat per a "El Padrino" fou Peter Bodganovich però la productora va insistir en l´italo americà Coppola. "Vui que la gent ensumi els espaguetis de la pantalla", va dir Walter Ruddy, el productor. L´escena de l´assasinat de Lettieri i Hayden al restaurant es de les meves preferides, la tensió arriba a ser gairebé insoportable.
Per cert que vaig penjar el video i youtube m´el va treure.
Salut. Borgo.

Pedro Rodríguez ha dit...

Sin duda, la etapa más interesante y fructífera de Coppola. ¿Sabes que "La Conversación" la tengo incluida entre mis pelis favoritas? Curioso el magnetismo que ejerció "Blow Up" de su casi compatriota Michelangelo Antonioni entre los directores italoamericanos, como este ejemplo de Coppola e "Impacto" de Brian De Palma.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Borgo: Doncs mira, també vaig penjar l'escena al meu post del 2010 però encara la conservo intacta. Vaig destacar-ne l'ús de la banda sonora: la conversa és en italià, perquè el diàleg no és rellevant (ja sabem que no hi haurà acord); els moments de silenci, els sorolls del restaurant i del carrer, inserits adequadament per incrementar la tensió. Salut.

Pedro: "Impacto" también es una película muy interesante. De hecho, las tres lo son. Y son muy distintas pese a partir de una idea casi idéntica. Un abrazo.