diumenge, 27 de juliol de 2014

2 FRANQUÍCIES 2


"X-Men: Días del futuro pasado" (2014) aposta, com el títol precedent d'aquesta sèrie de preqüeles, per relacionar ficció i realitat històrica. L'acció salta dels anys seixanta a la dècada dels setanta, passant breument pel futur. I bescanviem la crisi dels míssils pel final de la Guerra del Vietnam, la signatura dels acords de pau a París, amb Nixon al poder, i una curiosa referència a l'assassinat de Kennedy.

Si "X-Men: Primera generación" incloïa un homenatge a les pel·lícules de James Bond, aquí era obligat rememorar els thrillers de la dècada en què s'ubica l'acció. I l'estrella televisiva del primer títol -la January Jones de "Mad Men"- és ara substituïda per Peter Dinklage, el menut Tyrion Lannister de la magnífica "Juego de tronos". Però la dona de diamant lluïa tipet i l'actor nan, en canvi, és un dolent sense relleu. De fet, la pel·lícula s'encomana de la rutinària interpretació de Dinklage i, després d'algun fragment brillant com el de la fugida de la presó de Magneto, perd gas i ja no recupera el ritme.

Potser és que el guió no està tan ben construït però també podria no ser casual el canvi de director. Bryan Singer ja havia dirigit els dos primers lliuraments de la nissaga dels X-Men però la seva filmografia, amb l'excepció de "Sospechosos habituales" -el títol que el va fer famós- i "Verano de corrupción", és invariablement mediocre; i ja vaig dir en comentar "X-Men: Primera generación", dirigida pel més enèrgic Matthew Vaughn, que era el primer títol de la sèrie que m'havia interessat.


De la mateixa manera que vaig considerar que el remake de la preqüela de la sèrie d'"El planeta de los simios", o sigui "El orígen del planeta de los simios", dirigida el 2011 per Rupert Wyatt, era un film d'aventures excel·lent, i ansiava conèixer la continuaciò de les peripècies de Cèsar i els seus amics simis. "El amanecer del planeta de los simios" (2014) els presenta organitzats en una societat primitiva peró ben estructurada en un món devastat en què la majoria dels humans han mort a causa d'un vírus; els escassos homo sapiens que han sobreviscut s'enfrontaran als simis en una escalada de violència alimentada per les lluites territorials i pels prejudicis, de manera que el film té l'estructura de molts westerns i films d'aventures i a Cèsar i els seus els toca fer d'indis. Com quedarà palès, de traïdors i de gent honesta n'hi ha en els dos bàndols, però la bona fe dels segons no podrà imposar-se sobre una maldat que agermana homes i micos i que resulta tan nociva com el vírus que ha delmat el planeta.

Matt Reeves, el director de "Monstruoso" i del remake americà de "Déjame entrar", substitut de Wyatt, mou hàbilment les peces d'un drama vist mil vegades, demostra tenir bon gust (la referència al còmic de Charles Burns "Agujero negro") i aconsegueix distreure i ocasionalment emocionar, mentre uns efectes especials i una direcció artística de primer nivell atorguen espectacularitat al conjunt. Només trobem a faltar, però, l'allau d'idees de posada en escena que van fer d'"El orígen del planeta de los simios" un títol extraordinari, tot i que aquest segon lliurament preservi algun instant memorable, per exemple el pla en què un simi observa la rendició dels humans enfilat sobre la bandera onejant dels Estats Units.

En definitiva, continuarem atents a la continuació d'aquestes dues nissagues però encara més atents a les properes pel·lícules que ens arribin signades pels senyors Vaughn i Wyatt.

4 comentaris:

pons007 ha dit...

A mi em va agradar prou X-men. Es original el canvi en la trama per ESPOILER carregar-se tota la història que coneixiem fins ara i poder muntar de nou una nova història. Que coi farem del Lobezno sense adamantium?! FI ESPOILER.

La segona dels monos no l'he vist encara. La veritat, vaig veure la anterior sense masses ganes, perquè els simis mai m'han fet la mateixa gràcia que per exemple els dinosaures (on vas a parar!) però no em va desagradar. Sembla que aquesta segona es encara millor que l'altre, per tan la veuré tard o d'hora.

Pedro Rodríguez ha dit...

Dos buenas sagas, Ricard. Desde X-Men 2 (2003), Singer no había aprovechado tan bien su talento y habilidad para las adaptación del cómic como en "X-Men: Días del futuro pasado" (en lo que sí debería tener cuidado es con su incontrolable deseo hacia los jovencitos). Por otra parte, "El Amanecer del Planeta de los Simios", me sigue pareciendo, a día de hoy, la mejor entrega desde el clásico de Franklin J. Schaffner, otra cosa será mañana, después de un atracón de setas alucinógenas.

En fin, siento el tiempo tan malo que estáis sufriendo por allí, mientras yo estoy aquí degustando un Legendario tumbado a la bartola en un balneario. Te dejo, voy a montar un post de esos que tanto les gustan a mis amigos latinos de Sudamérica y Estados Unidos.

Un abrazo

ricard ha dit...

pons007: I si considerem la filosofia quàntica i la possibilitat que existeixen molts universos possibles, qualsevol nissaga cinematogràfica podrà ser reeditada indefinidament (no tinc clar que això sigui un avantatge).

Jo no penso que la dels micos sigui millor que l'anterior però no vull desanimar-te.

Pedro: Me dejas intrigado con eso del interés de Singer por los jovencitos.

Mientras tú estabas tumbado a la bartola yo he sufrido un diluvio en la carretera y después he hundido el coche en una trampa de barro de la que he podido escapar con la inestimable ayuda de un señor que ha atado mi coche a un toro (carretilla). Por suerte, tu último post me ha alegrado un poco el día (¡bum-bum!).

Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.

Pedro Rodríguez ha dit...

Te cuento: Bryan Singer es homosexual y tiene varias demandas por abusos sexuales a adolescentes. Ya lo sé, la carne es débil, que me lo digan a mí que llevo a mi mujer 12 años y que cuando nos pusimos novios ella tenía 15 y yo 27, pero la edad de consentimiento sexual es en nuestro país, o era entonces de 13 años, y me gustaría subrayar lo de "consentidas". Al parecer los chicos de los que abusaba en las piscinas o fiestas privadas no estaban muy por la labor. También puede ser que todo sea mentira y que lo único que les mueva es la pasta, pero ahí quedará para la historia la mancha en la conciencia colectiva como el churretón de semen en el vestido de la Lewinski.

Vivimos tiempos siniestros, Ricard.

Un abrazo