dissabte, 11 d’octubre de 2014

TORRENTE 5: OPERACIÓN EUROVEGAS


El darrer lliurament de la nissaga de Torrente, el policia feixista i fastigós creat per Santiago Segura, transcorre l'any 2018, en què el protagonista surt de la presó. Espanya ha anat a pitjor si això és possible; Torrente reacciona iradament (atenció a l'homenatge a "El planeta de los simios") i decideix convertir-se definitivament en un fora de la llei i organitzar amb una colla de friquis realment memorable l'atracament a un casino d'Eurovegas, el complex lúdic somniat per la Comunitat de Madrid i finalment executat amb els diners aportats per uns quants corruptes il·lustres. És a dir, que "Torrente 5: Operación Eurovegas" vindria a ser una barreja de film vintage (vegeu, si no, els títols de crèdit) on s'homenatja "La cuadrilla de los once" (res de George Clooney: Frank Sinatra, que és el "Fary" americà) i distòpia que funciona com a comentari irònic sobre la realitat espanyola actual. D'altra banda, encara que l'acció avanci cap al futur, el film significa un cert retorn als orígens, i tornen a aparèixer Chus Lampreave i Neus Asensi, de la mateixa manera que continuen apareixent Cañita Brava, el Cuco (Julián López en un paper que havia estat de Gabino Diego), Barragán, Xavier Deltell, José Mota, Buenafuente o Florentino Fernández. No em vull allargar sobre els cameos per no espatllar-vos la festa però sí destacar que, en aquest to nostàlgic que assumeix la pel·lícula, Segura se les empesca per fer reaparèixer Tony Leblanc (un Tony Leblanc dels anys cinquanta) i ajuntar novament en la pantalla la parella més mítica de la comèdia tipical spanish: Pajares i Esteso.

Més enllà d'aquests matisos, la fòrmula no varia excessivament. No falta l'enèssima variació del gag de les pajillas ni el bateig enginyós d'una modalitat de sexe oral. Els signes d'esgotament són clars, però no més que en la tercera i la quarta; en realitat, si el termòmetre és la intensitat i freqüència de les rialles que provoca, "Torrente 5: Operación Eurovegas" vindria després de les dues primeres parts (la més divertida, pel meu gust, continua sent la segona, la de Marbella).

Ahir a la nit, arran d'una presentació al Cine-club d'Igualada, vaig sopar amb una coneguda actriu i directora catalana. Parlant de la crisi del cinema al nostre país, vaig comentar l'èxit de "Torrente". Però, com que eren gent fina i intel·lectual, només vaig obtenir com a resposta una mirada de menyspreu. No va ser com en una altra trobada de cinèfils en què vaig gosar dir que Albert Serra potser estava un pèl sobrevalorat i una mica més i em pengen del pal major (n'hi havia un on dinàvem; era el pal d'una bandera o només estava allà a propòsit per penjar infiltrats?), però quasi. També va dir la nostra amiga que no entenia la devoció de les masses pel cinema de terror, que això només podia agradar als qui estaven malalts (sic). Després, li va tocar el rebre al futbol, màxim exponent del pla de les dretes per rentar el cervell a la plebs; en aquest cas, no em vaig haver de sentir tan estrany, però vaig intentar defensar la gent que innocentment es distreia de les misèries quotidianes veient el Barça. Va ser endebades; tothom qui llegeixi el Mundo Deportivo pot considerar-se un ésser menyspreable i si algú afirma que sense el futbol no sabria viure doncs més val que es mori (sic). La cultura està condemnada i no entenia la nostra amiga com la Mònica Terribas li havia pogut parar un projecte sobre la gauche divine amb l'argument que "no interessava", quan va ser la clau de volta de tot, el moment que Barcelona es va obrir al món i tot va canviar. O no ho veieu així?

Potser ella té raó; potser jo sóc un infra-home a qui li fan gràcia les bajanades d'en Santiago Segura i menja crispetes (sí, ho confesso!) i no mereixo continuar vivint, o almenys continuar vivint com un impostor que té la gosadia d'escriure un bloc sobre cinema. Tot i que, ara que hi penso, de cinema no se'n va parlar, al llarg del sopar. Es va parlar dels cine-fòrums, del cinema com a eina d'integració social i de divulgació de la cultura. Però de cinema com jo l'entenc, no se'n va parlar. De fet, sospito que a molts directors catalans no els agrada, realment, el cinema (*). I per això fan el que fan.

(*) En un altre d'aquests sopars, ara fa uns quants anys, el gran director català Francesc Bellmunt va afirmar que les pel·lícules de Quentin Tarantino no tenien cap valor cinematogràfic, que només eren pornografia, sang i fetge gratuïts.

6 comentaris:

Descubrepelis ha dit...

Trobo molt interessant la reflexió en cursiva.

Si senyor.

Pedro Rodríguez ha dit...

Tengo un respeto tremendo por la cultura, que entiendo es todo aquello que penetra por los sentidos. No me hubiera gustado compartir mesa con tu/vuestra invitada porque no soy de los que no se callan, y además, como muchos han podido comprobar, tengo la habilidad de decir siempre lo que quiero decir en el momento oportuno, nunca pienso tarde... Pero si hubiese estado allí le habría dicho que el cine español vive un momento dulce no sólo a nivel crítico sino en la taquilla (8 apellidos vascos, El Niño, La isla mínima, Torrente 5 y próximamente Magical Girl), que el cine es un invento popular y que si no llega a la gente pierde gran parte de su significado, porque el arte no puede ser ni elitista ni reduccionista y porque el gran triunfo del arte es remover conciencias, emocionar y actuar como pulsión y reflejo del estado social y las inquietudes de una época. Como dijo Immanuel Kant."El arte debe mostrar cualquier asunto y promover cualquier sentimiento, siempre independiente de su moral y el horror que pueda despertar". El terror es uno de mis géneros favoritos, me considero hijo de Sitges.

Un abrazo, digan lo que digan, Torrente 5 es muy divertida. Por cierto, últimamente me interesa más la literatura que llega de Cataluña que el cine, Acabo de leer "Yo fui Jhonny Thunders" de Carlos Zanón, muy recomendable, escribe muy bien este tipo. Me alegra, además, tener un amigo bloguero como tú, que hace gala de un pensamiento universal y rehuye el aldeanismo cultural al que tan proclives es una selecta caterva de analfabetos.

ricard ha dit...

La meva interlocutora va explicar que volia fer -i no li van deixar- un documental sobre la gauche divine. És un moviment interessant però pecava d'elitista, que també és el pecat d'aquesta senyora i de determinada intel·lectualitat i pseudo-intel·lectualitat. Es lamenten del nivell cultural ínfim de la nostra societat, que no diré que no els falti raó, però tampoc no solucionen res amb la seva actitud condescendent. Mirar-se el melic no serveix de gran cosa. A més, aquesta classe de persones em resulten molt antipàtiques, no hi puc fer més.

Em sembla que compartiu el meu punt de vista i ho celebro.

Una abraçada.

P.D. Pedro, recojo tu recomendación literaria.

Pedro Rodríguez ha dit...

Lo cual no quiere decir que, al igual que una parte importante de la ciudadanía harta de los políticos piense: "Spain is ruled by mafia".

Nota: por supuesto quería decir "que no soy de los que se callan" y "proclive", pero es difícil concentrarse con mi pequeño Santi en la alfombra aporreando sus juguetes, aunque creo que se me ha entendido.

Un abrazo

pons007 ha dit...

Em vaig saltar la quarta de Torrente perquè la tercera la vaig trobar massa fluixa, però haig de reconèixer que el trobo a faltar una mica... Crec que algun dia veuré la cinquena

PD: Si Tarantino no fa cine, llavors no m’agrada el cine i resulta que el que m’agrada es la pornografia de sang i fetge, i jo sense saber-ho!

PD2: Depèn de l’hora jo també menjo crispetes

ricard ha dit...

Pedro: Se te ha entendido.

pons007: La cinquena pot anar bé perquè et reconcilïis amb el personatge.

P.D.: Estàs malalt!