dimarts, 28 d’octubre de 2014

NEBRASKA


"Nebraska" (2013) té diversos punts en comú amb la pel·lícula precedent d'Alexander Payne, "Los descendientes" (2011): hi ha una relació paterno-filial i un procés de redescobriment, uns familiars mesquins i interessats, un paisatge que sembla determinar un caràcter. També, com passava a "A propósito de Schmidt" (2002), un personatge de la tercera edat (Bruce Dern) fa un viatge llarg per carretera; no condueix ell sinó el seu fill, i no busca les seves arrels sinó un presumpte premi d'un milió de dòlars, però la col·lisió amb el passat serà inevitable.

El film de Payne avança, com el cotxe dels protagonistes, tranquil·lament però sense pausa, al ritme de la música de Mark Orton i de la fotografia en blanc i negre, esplèndida, de Phedon Papamichael, enmig dels paisatges de l'Amèrica Profunda, camps immensos i pobles minúsculs, fins a un final revelador que esdevé un dels moments més bells del cinema recent.