diumenge, 28 de setembre de 2014

RASHOMON


El públic occidental va conèixer Akira Kurosawa arran de la presentació de "Rashomon" (1950) al Festival de Venècia, on va guanyar el Lleó d'Or; després, el film va ser guardonat amb l'Òscar honorífic a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

En aquella època, pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, un film de procedència japonesa resultava com a mínim exòtic. Però la sorpresa va ser majúscula en descobrir una obra filmada com si fos un western de John Ford (director molt admirat per Kurosawa), amb travellings i moviments de càmera sumptuosos, alternats, això sí, amb alguns plans estàtics més propers a la tradició del teatre kabuki. Però l'estructura i el motiu argumental eren encara més més sorprenents.

La història ens trasllada al Japó medieval i arrenca quan tres personatges (un viatger una mica malcarat, un monjo i un llenyataire) es refugien de la pluja sota les ruïnes de l'anomenada Rashomon, que era una de les portes de la ciutat de Kioto en l'era Heian (al segle VIII, més o menys). Tot i que el mal temps durarà una bona estona no s'avorriran gens ni mica quan el llenyataire els expliqui un crim que ha presenciat al bosc: un lladre ha assaltat una parella, ha violat la dona i assassinat l'home. O potser no va passar ben bé així? Potser a la dona li van agradar les escomeses del saltejador; potser, fins i tot, va ser ella qui va matar el marit; o potser aquest es va suïcidar, incapaç de suportar l'afront. En flash-backs successius, se'ns mostra allò que va passar al bosc segons les versions dels diversos testimonis -el lladre, la dona, el llenyataire, fins i tot el marit mort que parla a través d'una vident-, i totes són diferents, sense que puguem saber quina d'elles és l'autèntica. L'espectador del film haurà de treure les seves conclusions o, senzillament, reflexionar sobre les motivacions dels personatges en les seves accions presumptes o en les seves declaracions davant la policia. I els tres homes que s'aixopluguen sota la porta de Rasho, s'adonaran que tot són mentides i desgràcies però descobriran també que encara resta una oportunitat per a les bones accions.

El comentari sobre la impossibilitat d'una informació veraç a causa de l'interès de l'informador és molt audaç i molt actual. I, malgrat la seva calculada ambiguïtat i el seu caràcter quasi experimental, "Rashomon" és un títol apassionant i molt intens dramàticament (atenció a l'escena en què la dona contempla aterrida la mirada de l'espós traït mentre sona el "Bolero" de Maurice Ravel).

El 1964, Martin Ritt va rodar-ne un remake en clau de western titulat "Cuatro confesiones", protagonitzat per Paul Newman, Claire Bloom, Laurence Harvey i Edward G. Robinson.

5 comentaris:

pons007 ha dit...

No soc especialment fan dels samurais, però per exemple els 7 samurais em va agradar. En canvi Rashomon la vaig trobar bufff. Totes les versions son molt desagradables, es una història molt lletja >_<

David ha dit...

Hace años que no he vuelto a ver esta peli (me gustó bastante cuando la vi; pero no de las que más de las que recuerdo de Kurosawa; Los siete samurais, Yojimbo, Trono de sangre, Vivir, Dersu Uzala..esas me parecen una pasada; pero también las tengo muy olvidadas). La versión usa no la he visto.
Un saludo.

ricard ha dit...

pons007: Sí, molt edificant no és.

David: La película de Martin Ritt se puede ver pero no es nada del otro viernes. Mi preferida de Kurosawa (aunque no las he visto todas) es "Dersu Uzala".

Salutacions i gràcies pels vostres comentaris.

Pedro Rodríguez ha dit...

Vi esta película en un ciclo dedicado a Kurosawa en la Filmoteca de la Generalitat. Jamás la he vuelto a ver, lo cual no quiere decir que la haya olvidado, pues fue una de las cintas claves en la apertura de internacional de la cinematografía japonesa. Las tres visiones de un crimen que nos muestra lo difícil que llega a ser descubrir la verdad cuando se cae en el relativismo y/o escepticismo y se pierde la fe en la humanidad. Una de las visiones más pesimista de la condición humana.

Un abrazo amigo, voy a ver que se cuenta el colega "Torrente", otro Hooligan del Atleti. A su modo, claro.

ricard ha dit...

Coincido con tu análisis. Y también intentaré ver "Torrente" esta tarde.

Un abrazo.