dilluns, 1 de setembre de 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 5: A L'UNIVERS DE SUSAN E. HINTON

Com dèiem en el capítol anterior, l'economia de Coppola va quedar malmesa després del desastre financer de "Corazonada", i el seu prestigi com a director podria haver quedat igualment ferit de mort si no hagués estat per una circumstància peculiar:

Una colla d'alumnes d'un institut de secundària de Tulsa (Oklahoma) van enviar al director un llibre de temàtica juvenil escrit el 1967 per Susan E. Hinton -una escriptora d'aquella ciutat-, que va ser molt popular en el seu moment i que tenien com a lectura recomanada (el meu fill gran, que ha fet 3r d'ESO, també l'ha hagut de llegir no fa gaire), proposant-li que en fes l'adaptació cinematogràfica. A Coppola li va semblar bé; va viatjar a la ciutat on transcorre l'acció, es va envoltar de molts actors joves que en aquell moment no eren gaire coneguts i que passaríen a integrar el que es va conèixer com a "brat pack" (C. Thomas Howell, Matt Dillon, Ralph Macchio, Patrick Swayze, Rob Lowe, Emilio Estévez, Tom Cruise, Diane Lane) i amb ells va realitzar "Rebeldes" (1983), que esdevindria el seu màxim èxit de taquilla, almenys a la dècada dels vuitanta.

El "brat pack" (i Tom Cruise abans de l'ortodòncia):


La història narrada a "Rebeldes" (llibre i pel·lícula) és molt senzilla, gairebé naïf: d'una banda, tenim els greasers, els quals vesteixen texans i caçadores de cuir i, òbviament, duen brillantina; aquests nois són molt atractius però no gaire bons estudiants, pobres i de famílies desestructurades, o directament orfes. De l'altra banda, tenim els socs, que són els nois de casa bona que duen el cabell ben curt i porten jerseis de coll de pic (com les joventuts del PP d'avui dia, per entendre'ns). Una nit, una colla de socs capitanejats per Leif Garrett, animats per la ingesta immoderada d'alcohol i pels gelos, intenten agredir un parell d'innocents greasers; aquests es defensen i un d'ells es carrega un pijo; tot seguit fugen al camp. No són mala canalla i la seva generositat quedarà demostrada sobradament pel seu sacrifici final, en ocasió de l'incendi d'un orfenat. I una catàrtica baralla sota la pluja entre les dues bandes provarà que els greasers també són els més forts.

"Rebeldes" és un relat adolescent escrit per un adolescent en una llibreta de ratlles, com s'encarrega de destacar el pròleg, i Coppola assumeix el seu to elegíac amb totes les conseqüències. L'inici, amb l'escena al cinema a l'aire lliure en què Dallas (Matt Dillon) intenta lligar-se la pija Cherry (Diane Lane) combina el vigor narratiu proverbial en el seu autor amb una mirada romàntica que remet a l'univers de Nicholas Ray; més endavant, l'escena de la baralla al costat de la font inclourà plans amb la càmera inclinada com els que podem trobar a "Rebelde sin causa". La fugida al camp de Ponyboy Curtis i Johnny Cade (Howell i Macchio, respectivament) introdueix la imatge dels joves protagonistes filosofant amb el fons d'un cel rogenc tan impossible com el de certs moments de "Lo que el viento se llevó", que és el llibre que el primer llegeix durant el seu exili; Ponyboy recita uns versos de Robert Frost que afirmen que "res daurat no perdura" i conclou que el daurat és el color de la infantesa i que arriba un moment inevitable en què ens fem grans i l'or es perd, com li ha passat a ell mateix tot i el seu cabell oxigenat. I els tons ocres i daurats dominen en el film i esclaten en l'epíleg i en els crèdits amb música de Stevie Wonder.

L'experimentació cromàtica relaciona aquest film amb "Corazonada". Però Coppola devia pensar que havia fet una obra massa convencional i, tot seguit i amb el mateix equip, adapta la segona de les novel·les escrites per Susan Eloise Hinton, "La ley de la calle", i porta l'experimentació una mica més enllà.

Com a "Rebeldes", el director respecta el marc geogràfic i temporal. Ara som al 1975; malgrat que hi ha una baralla, coreografiada virtuosament, en l'inici del film, sembla ser que les bandes han passat a la història per culpa de l'heroïna. De manera que el to elegíac és encara més intens: Rusty James (Matt Dillon) enyora un passat llegendari i enyora el mite representat pel seu germà gran (esplèndid Mickey Rourke), El Noi de la Moto, que torna d'un viatge iniciàtic cap a Califòrnia i resulta més enigmàtic que en la seva absència. Rusty James és un xicot senzill, que no entén perquè Patty (Diane Lane) li gira l'esquena i no entén les dissertacions del seu germà i del seu pare (Dennis Hopper), un ex-advocat alcohòlic. La mirada trista d'El Noi de la Moto sembla albergar una lúcida certesa, un abisme emocional no gaire allunyat del que experimentava el coronel Kurtz a "Apocalypse Now", però només l'entén el seu pare perquè és tan intel·ligent i autodestructiu com ell mateix; i tampoc no és que tingui facilitat per comunicar-se amb el món exterior, ja que uneix al seu caràcter absent la sordesa i el daltonisme.

Amb l'excusa dels problemes visuals i auditius del protagonista, Coppola filma "La ley de la calle" en blanc i negre (la fotografia, igualment de Stephen H. Burum, marcadament expressionista, és magnífica); només unes notes de color per presentar uns peixos de Siam que obsessionen El Noi de la Moto. El títol original, "Rumble Fish", fa referència a aquests animals, que lluiten contra el seu reflex en un mirall i constitueixen una metàfora evident del drama de Rusty James, que ansia i tem alhora assemblar-se al seu germà (no endebades, l'altre pla en color és quan veu el seu reflex al vidre del cotxe de la policia i li clava un cop de puny).

La ingràvida posada en escena de Coppola (sota els acords d'una banda sonora excepcional de Stewart Copeland) transcendeix un argument potser tan esquemàtic com el de "Rebeldes" i aconsegueix un poema visual, suggerent i oníric, que culmina de manera grandiosa amb la panoràmica que s'eleva sobre els espectadors del tràgic desenllaç i va a parar a la pintada que anuncia que "El Noi de la Moto regna", i preludia l'epíleg amb la silueta de Rusty James retallada contra l'oceà.

El pas del temps és un tema central en els dos films sobre l'obra de Susan E. Hinton i es fa prou explícit a "La ley de la calle" en els plans accelerats dels núvols i els rellotges, alguns sense manetes. En films posteriors del cineasta serà recurrent.

Els daurats de "Rebeldes" i els rellotges sense manetes de "La ley de la calle":


3 comentaris:

David ha dit...

Hace más de 20 años que no he vuelto a ver "Rebeldes" (que tampoco es que me pareciera demasiado en su día). Pero "La ley de la calle" que sí me encantó en su día, la revisé hace unos meses o algo más y creo que se mantiene como peli (puede que el argumento sea tan esquemático, pero sugiere muchas más cosas o tiene otras tramas que no son tan simples; ya las has mencionado...problemas del padre, hermano, el paso del tiempo, etc...)
Un saludo.

Pedro Rodríguez ha dit...

Yo tenía la impresión en aquella época que "la pandilla de mocosos" dejaría huella en la historia del cine. Me equivoqué: sólo Nicolas Cage, Tom Cruise y algo Diane Lane, han podido crear una carrera más o menos sólida, a todos los demás los ha barrido el olvido, incluso al finado Patrick Swayze.

Ya te comenté que "La ley de la calle" se encuentra entre mis películas favoritas y di los motivos en la crítica que escribí sobre ella en su época, no así "Rebeldes", que aunque no es un film despreciable, está muy alejada del corrosivo existencialismo de "Rumble Fish", algo que es también apreciable en las novelas de S. E. Hinton que nos hicieron leer en el colegio o instituto, ya no me acuerdo.

Un abrazo

ricard ha dit...

David: "La ley de la calle" es una película de culto que, como tal, no envejece. "Rebeldes" casi podría serlo, pero desde luego no es tan redonda.

Pedro: Bueno, Patrick Swayze tuvo su gran momento en los ochenta. Y Ralph Macchio fue ídolo de jovencitas con "Karate Kid", pero su complexión física un tanto extraña (su culo crecía más deprisa que el resto de su cuerpo) dio al traste con una carrera prometedora (o no). Rob Lowe estuvo magnífico en "Malas influencias" pero su carrera se vino abajo por circunstancias extra-cinematográficas; ahora parece que esté emergiendo del olvido gracias a sus papeles en televisión y sus secundarios roba-escenas.

Un abrazo y gracias por comentar.