diumenge, 14 de setembre de 2014

ALGUNOS HOMBRES BUENOS


Com sap molt bé en David, de Safari Nocturno, m'agraden les pel·lícules de judicis. I no crec que tingui a veure únicament amb la meva formació.

De bones pel·lícules de judicis, altrament dites melodrames judicials (tot i que acostumen a incorporar molts elements del thriller) en podríem citar unes quantes: "Testigo de cargo", "Doce hombres sin piedad, "Vencedores o vencidos", "Veredicto final"...

Potser "Algunos hombres buenos" (Rob Reiner, 1992) no sigui una de les millors. En la seva estrena espanyola, la majoria de crítiques van anar de la condescendència a l'acarnissament, com acostuma a passar amb els films dissenyats per guanyar Òscars. I potser sí, potser el guió d'Aaron Sorkin no sigui un prodigi de subtilesa, potser la direcció de Reiner no transcendeixi el caràcter teatral de l'obra i potser tot plegat sigui senzillament un vehicle perquè Tom Cruise llueixi els ulls blaus i les dents blanques, Demi Moore exerceixi de dominatrix mentre els uniformes d'oficial de la Marina estrenyen els seus pits operats i Jack Nicholson brodi novament el paper de psicòpata.

Però què voleu que us digui? Jo no sóc aquí per fer de crític, encara que de vegades ho pugui semblar. Jo només vinc a parlar de les pel·lícules que m'agraden, encara que siguin plaers culpables. I "Algunos hombres buenos" m'encanta. M'agrada que el tinent Kaffee superi les seves inseguretats i es transformi en un advocat brillant; m'agrada que la tinent Galloway sigui tan eixerida i idealista i que protesti "enèrgicament"; m'agrada que siguin professionals i tinguin el detall de no interrompre la feina per anar-se'n al llit; m'agrada que els militars de Guantánamo siguin uns pertorbats (el tinent coronel Markinson -J.T. Walsh-) o uns fills de puta (els personatges de Kiefer Sutherland i Jack Nicholson), o que els soldats acusats d'assassinat tinguin l'encefalograma pla; m'agraden els interrogatoris als testimonis; i, per descomptat i tot que és inversemblant, m'agrada l'enfrontament final entre Tom Cruise i Jack Nicholson.

Sí, ho reconec: M'agrada aquesta refotuda pel·lícula! Vaig ordenar un codi vermell! I què? Saludeu, collons, que hi ha un oficial a la sala!


4 comentaris:

pons007 ha dit...

Aquesta la vaig veure fa relativament poc perquè el seu guionista es l’Aaron Sorkin, i després de veure l’ala oest m’empasso qualsevol cosa que hagi tocat la ma d’aquest mestre. Tot i que reconec que el cas d’aquesta pel•lícula s’hi podria haver lluït una mica més. Però que consti que la pel•lícula em va agradar, eh? Li vaig posar un 7/10.
El final es el millor, tot i que pugui semblar inversemblant, qui pot tenir un ego tan gran com per confessar un delicte només per posar els collons sobre la taula? De fet, aquesta famosa escena està recreada en un dels bons capítols dels simpsons

ricard ha dit...

A mi també em va agradar la pel·lícula, com ja he deixat prou clar al post, fins i tot abans de saber qui n'era el guionista. No he vist cap episodi d'"El ala oeste de la Casa Blanca", malgrat les referències excel·lents, però el senyor Sorkin també ha estat guionista de dos dels meus films de capçalera: "Malicia" (Harold Becker, 1993) i "La red social" (David Fincher, 2010).

Potser exagero quan dic que el final és inversemblant però l'interrogatori desafia totes les normes no escrites de l'advocacia. Però el cinema pot prendre's aquestes llibertats. Tampoc no és gaire habitual que enmig d'un judici el veritable autor confessi, i mira el Perry Mason...

Pedro Rodríguez ha dit...

Lo que más recuerdo de este film son las diatribas patrióticas exaltadas (y asquerosas, yo sólo amo al ser sin identidad, al apátrida, al fugitivo, al clandestino) de un Jack Nicholson auotoparódico y realmente absurdo. Seguramente fiel retrato de esos salvapatrias orgullosos de airear sus espantajos y que han hecho de este mundo un lugar siniestro y desagradable.

Un abrazo

ricard ha dit...

Todas las escenas de Jack Nicholson en la piel de tamaño energúmeno son antológicas. Un abrazo.