dimarts, 24 de juny de 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 2: PRIMERES EXPERIÈNCIES

Coppola va començar en el cinema, com altres companys de generació, de la mà de Roger Corman. Després de construir un llargmetratge de pit i cuixa, a base d'enganxar el seu curtmetratge "The Peeper" (1961) amb un nudie aliè que una productora poc distingida tenia en cartera (el bunyol resultant es coneix pel títol de "Tonight for Sure") i de remuntar, afegint-hi algunes escenes, un film alemany (convertit en "The Bellboy and the Playgirls", 1962), la mítica American International el va fitxar per fer de noi per a tot.

A les ordres de Corman, Coppola va transformar dues pel·lícules soviètiques dels anys cinquanta (una de les quals, guanyadora del Lleó d'Argent a Venècia) en un film d'aventures ("The Magic Voyage of Sinbad") i un altre de ciència-ficció ("Battle Beyond the Sun"). Va adaptar guions, va fer de director de segona unitat i d'ajudant de producció. Va col·laborar en la direcció de "The Terror" (1963) i va acompanyar el seu mentor a Anglaterra per treballar a "The Young Racers" (1963); allà, Corman li va donar l'oportunitat de dirigir la seva autèntica òpera prima: amb el mateix equip i repartiment i el mateix escenari europeu, Francis Ford Coppola dirigiria "Dementia 13" (1963).


El primer film de Coppola és com el fins ara darrer, "Twixt": un títol de terror de sèrie B. Barreja elements de "Psicosis", de Hitchcock (l'aparent protagonista mor violentament a la meitat de la projecció, lleugera de roba i a mans d'un psicòpata marcat per un trauma de la infància), amb trets característics del gènere gòtic més tradicional (un castell ple de misteris i amagatalls). Algun moment aïllat (les aparicions del fantasma de la nena morta fa anys) té certa força, però el conjunt resulta pobre en tots els aspectes.


Coppola domina molt més la caligrafia cinematogràfica a "Ya eres un gran chico" (1966), tot i que copia descaradament -com molts altres films de l'època, en qualsevol cas- l'estil de Richard Lester, amb un ús indiscriminat del teleobjectiu i, fins i tot, una llarga escena en què el protagonista i el seu amic fan volar un estel i corren per Central Park.

Anticipant la infinitat de comèdies actuals sobre nois que busquen perdre la virginitat, el film narra les aventures sexuals del jove Bernard (Peter Kastner) quan s'emancipa de la seva família benestant i s'instal·la en una pensió enmig del barri més sòrdid de Manhattan. El noi alterna les ulleres de cul de got amb les lents de contacte, però en ambdós casos té la mateixa cara de despistat; la qual cosa no impedeix que tingui cert èxit, tot i que comet l'error d'arraconar una bona noia com és l'Amy (Karen Black) per embolicar-se amb l'explosiva però una mica escalfa braguetes Barbara (Elisabeth Hartman); les escenes en què la darrera humilia el protagonista estan ben formulades dramàticament i visual, però el conjunt, presidit pels estereotips i un sentit de l'humor molt primari, és força irregular. El més interessant de "Ya eres un gran chico" són les llargues escenes en què Bernard recorre la nit novaiorquesa, farcida de llums de neó, locals pornogràfics i clubs psicodèlics, que atorguen al film una certa dimensió documental i que podrien haver inspirat visualment la posterior "Cowboy de medianoche" (John Schlesinger, 1969). Francis Ford Coppola es fa un auto-homenatge en l'escena de la discoteca en què projecten escenes de "Dementia 13", i inclou també imatges d'"El péndulo de la muerte", l'adaptació que el seu mestre Roger Corman havia fet el 1961 de la novel·la d'Edgar Allan Poe. En el marc d'aquestes referències cinematogràfiques, trobem també una escena curiosa en què el protagonista intenta veure una pel·lícula pornogràfica en un peep-show en condicions bastant penoses, fins i tot amb risc de la seva vida quan se li enganxa la corbata en el projector (en comparació, que fàcil resulta avui en dia veure porno gràcies a les noves tecnologies, i que mancat de risc -sempre que no t'enxampi la dona, és clar-!).


El següent títol dirigit per Coppola resulta encara més pintoresc que aquesta comèdia d'iniciació adolescent. Els musicals grandiloqüents estaven de moda gràcies a l'èxit de "Sonrisas y lágrimas", i tots ells competien per veure quin resultava més antiquat. En el cas d'"El valle del arco iris" (1968), la presència de Fred Astaire assegurava un lloc preeminent en aquest rànquing de relíquies, tot i que, en compensació, compartia pantalla amb dos actors britànics més moderns: Petula Clark i Tommy Steele (bé, poseu-hi unes cometes a moderns). L'argument participa del mateix desequilibri: una trama impossible sobre un irlandès i la seva filla amb poders màgics que viatgen amb un calderó ple d'or que han robat a una mena de follet (Steele) enllaça amb una visió progressista de les relacions amoroses i una crítica al racisme encara molt present als Estats Units i especialment al Sud, que és on transcorre l'acció.

La famosa anècdota sobre la primera prova de càmera que li van fer a Fred Astaire, quan algú va ressenyar que l'home "no sabia actuar i ballava una mica", esdevé premonitòria d'aquest film, en el qual Astaire "balla una mica". És clar que tenia quasi setanta anys. En general, els números musicals resulten escassament inspirats i ens fan enyorar l'etapa daurada del gènere. Només Barbara Hancock es llueix una mica amb les seves exhibicions de ballet clàssic. Si més no, Coppola, tot i que no sempre renuncia al teleobjectiu, té el detall de filmar les escenes de ball mitjançant plans generals que permeten veure els peus dels actors; això podria semblar obvi, però no era pas el més usual a l'època.

En fi, si la visió d'"El valle del arco iris" no us provoca un atac d'urticària podreu almenys apreciar la contundència de la seva crítica al racisme i la intolerància, concretada amb una idea de guió realment insòlita -quan la noia amb poders màgics (Clark) converteix en negre el senador racista interpretat per Keenan Wynn i aquest s'ajunta amb tres afroamericans cantants de soul per formar un quartet vocal-, i un altre moment encara més salvatge, quan les forces vives intenten cremar la bruixa en companyia del seu nòvio (Don Francks, un galant una mica repulsiu).


Coppola considera "Gent de pluja" (1969) el seu primer treball realment personal.

Encara no es desempallega de la seva devoció pel teleobjectiu. Però resulta innegable que el conjunt és molt més compacte i elegant, tant en l'aspecte visual com argumental.

"Gent de pluja" és una road-movie en tota regla al voltant d'una noia (Shirley Knight) que, en saber que està embarassada, abandona el seu marit i viatja sense rumb per l'interior dels Estats Units amb la intenció de retrobar-se a si mateixa. El trajecte estarà marcat per la seva relació amb dos homes prou diferents: un ex-jugador de futbol americà disminuit psíquicament (James Caan) i un policia de carretera d'aparença amable però que amaga un cantó fosc (Robert Duvall).

Després de molts intents, Coppola aconsegueix retratar personatges i situacions amb relleu dramàtic en un film sensible i tan malenconiós com la pluja que mulla les carreteres. Cal dir que, també per primera vegada, va disposar dels actors adequats; i tan content en va quedar que va convocar Caan i Duvall per al seu treball següent, un encàrrec que esdevindria la seva primera obra mestra i un títol cabdal del setè art: "El padrino", és clar.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

El camino recorrido por Coppola desde su primer largometraje (Dementia 13) mediocre película con rango de serie Z y una cierta pátina al universo Henry James, hasta su época de esplendor (El Padrino, Apocalipse Now) y su amarga decadencia (Tetro) es realmente fascinante. Yo siempre digo que la película que más veces he visto de este autor es "La ley de la calle", por algo será (ese algo puede ser el existencialismo atronador que desprende y con el cual me he identificado siempre), y tengo mucho cariño a "Llueve sobre mi corazón", un film en formato road movie que gano la Concha de Plata en el Festival de San Sebastián, que vi cuando era un adolescente y que he vuelto a revisionar con la impresión de que el tiempo no le ha castigado demasiado. No todos los autores son ya reconocibles en sus primeras obras. Para forjar un lenguaje propio, la mayoría han necesitado abundante rodajes, el italoamericano es un buen ejemplo de ello.

Un abrazo, Ricard ¿pensabas que de quedarías esta vez sin comentarios? Pues ahí queda eso.

ricard ha dit...

Ante todo, gracias por el megacomentario.

Realmente, los altibajos de la carrera de Coppola son dignos de estudio. A mí también me gusta mucho "La ley de la calle" y bastante "Llueve sobre mi corazón".

Un abrazo.