diumenge, 1 de desembre del 2013

LA NOCHE DEL CAZADOR

La lluita entre el Bé i el Mal és un tema senzill però agraït que està en la base argumental d'infinitat de pel·lícules, algunes d'elles veritables obres mestres.

Un exemple és "La noche del cazador", dirigida el 1955 per Charles Laughton (sí, l'actor). Ambientada en els anys de la Gran Depressió, és un conte infantil d'horror amb un ogre disfressat de predicador que persegueix un nen i una nena orfes. El predicador Harry Powell, que té els trets de Robert Mitchum, és l'encarnació del Mal absolut: es dedica a ensarronar vídues; s'hi casa i, després, sense ni tan sols oferir-los el consol d'una nit de noces com déu mana, les mata i se'ls queda els estalvis. Un Barba Blava que s'assembla també al monstre de Frankenstein (com en l'escena en què avança cap als germans orfes amb els braços estesos mentre mou mecànicament el cos cobert amb la roba negra pròpia del seu presumpte ofici). L'encarnació del Bé -i la salvació dels nens- és una simpàtica iaia (interpretada per l'estrella del cinema mut Lillian Gish) que acull en la seva cabana els infants perduts.

L'esquema és molt senzill. Però el guió de James Agee, basat en la novel·la de David Grubb, perverteix astutament molts dels clixés dels relats per a infants que l'argument evoca i, a més, presenta algunes paradoxes que suggereixen que la línia que separa el Bé i el Mal és moltes vegades força difusa. Vegem sinó:

- El pare dels infortunats germanets (Peter Graves), per salvar-los de la misèria, roba un banc i mata dues persones.

- El botxí que executa el pare es mostra penedit i només troba justificació en el benestar que el seu salari proporciona a la seva modesta família; quan torna a casa el mateix vespre, observa els seus fills dormint ben acotxadets, mentre la dona li diu que s'estima més que faci aquesta feina en comptes de jugar-se la vida amb el treball a la mina. Retrobarem aquest personatge en la seqüència final: mentre la policia salva el predicador de la gent del poble que el vol linxar -els mateixos que van ser còmplices involuntaris del seu engany a la vídua interpretada per Shelley Winters-, el botxí somriu i manifesta que penjar Harry Powell sí que el satisfarà.

- El dolent predica la paraula de Déu. Als dits hi té tatuades les paraules "amor" ("love") i "odi" ("hate"), una en cada mà; i, en un espectacle que deixa bocabadada la seva audiència, les entrecreua i simula una batalla entre el bé i el mal en què l'amor acaba per imposar-se.

- La nit de noces, refusa fer-li l'amor a la pobra vídua Harper perquè -diu- seria caure en la concupiscència, ja que l'acte sexual només serveix per tenir fills i ella ja en té dos i el seu matrimoni no té altre objectiu que procurar-los un pare i tenir-ne cura (en realitat, Powell busca averiguar on són amagats els diners robats). La vídua se sent avergonyida i es converteix en una fanàtica religiosa que l'acompanyarà en els seus discursos.

- El vellet que pesca amb els nens no els ajuda quan descobreix el crim.

- En la majoria de contes infantils, quan uns orfes fugen i troben una cabana enmig del bosc on viu una velleta, aquesta resulta ser una bruixa. Aquí, és una fada.

- La iaia (Lillian Gish) observa un mussol -un dels molts animals que apareixen al film- i el mussol salta sobre un pobre conill per cruspir-se'l; la iaia comenta que aquest és un món difícil per als nens. Podria ser que aquesta escena hagués inspirat la de "Terciopelo azul" (David Lynch, 1986; una altra obra mestra que parla del Bé i del Mal) en què la família contempla una cadernera com es menja un insecte i Laura Dern diu allò de "és un món estrany".

Més enllà d'aquestes peculiaritats argumentals, allò que fa de "La noche del cazador" una pel·lícula insòlita i fascinant és la seva capacitat per crear imatges perdurables. La fotografia expressionista de Stanley Cortez ("El cuarto mandamiento") hi contribueix decisivament.








Aquesta obra mestra, òpera prima de Charles Laughton, va ser un fracàs absolut. L'actor no va tornar a dirigir.



10 comentaris:

David ha dit...

Una autèntica obra mestra, estem d'acord (es pot no estar-hi?). L'atmosfera gairebé claustrofòbica que s'apodera de l'espectador és inoblidable.
No sabia que hagués estat un fracàs en el seu moment. Jo no em cansaria mai de veure-la.
Salut!

David ha dit...

Peliculón.
Por ahí he leído que el guión de Agee lo reescribió Laughton de arriba a abajo, pero, si no recuerdo mal, como acababa de fallecer el escritor, dejó los créditos como estaban.
Mitchum el mal, sí. Pero qué bien suena cuando canta, ¿eh? Y el dúo que se monta con Lillian es genial.
Y una vez más, la traducción al castellano tiene alguna parte liosa...pero bueno, la entrada se entiende muy bien. Y te ha quedado muy bien.
Es un mundo extraño, sí, como dicen en la de Lynch. Aunque yo prefiero la cita de la de aquí, que ya utilicé en mi casa.
Y las fotos que has puesto son buenísimas. También utilice algunas de ella de cabecera.
Un saludo.

Mario Salazar ha dit...

Gran película, es de mis favoritas, de ahí me enamore de la actuación de Mitchum, es sumamente efectivo en su papel de tipo malo, con esa picardía en lo perverso y seguridad que lo hace fenomenal. No entiendo como Laughton no siguió dirigiendo (merecía seguir, sin duda), una verdadera injusticia, aunque si que tiene desniveles de ritmo el filme, pero me parece que lleva mucho genio en todo sentido, es una película hermosa aun contra todo, para mí tiene toda la fuerza de la obra maestra, el resto es solo pompa y retoque. Pero bueno las listas a veces son caprichosas, por ej. Vertigo (que no me gusta mucho) u 2001 Odisea del espacio e incluso Ciudadano Kane me parecen buenas películas pero de ahi a tildarlas de N1 es arbitrario, de ahi que en una dimensión distinta, un mundo paralelo, Laughton y ella podrían estar en un top ten, sin problemas. Un saludo.

Júlia ha dit...

un clàssic, boníssima

Ca ha dit...

Ho has deixat ben clar, obra fascinant i insòlita. Crec que de visió obligada per a qualsevol aficionat al cinema. Fins aviat.

ricard ha dit...

David: Doncs va ser un fracàs, com ho van ser tantes obres mestres (per exemple, "El cuarto mandamiento", d'Orson Welles, que també va fotografiar Stanley Cortez).

David: No sabía lo del guión. Puede que su extraña combinación de inocencia y perversidad resultase de este trabajo a cuatro manos. Disculpa nuevamente la traducción de Google. Sé que sería preferible para mis lectores no catalano-parlantes una edición bilíngüe pero también resultaría muy laborioso.

Mario: Pues mira, hace poco estuve a punto de incluirla en una lista de las diez mejores películas en el blog "Esculpiendo el tiempo".

Júlia: Ja veus que estem d'acord.

Ca: Efectivament, és de visió obligatòria.

Salutacions i gràcies pels vostres comentaris.

Pedro Rodríguez Bermejo. ha dit...

Sí, yo creo que es una de las películas favoritas de casi todos los cinéfilos. De hecho, yo en la crítica de esta película en mi blog, cuento alguna anécdota curiosa. Con Laughton aprendimos que el Mal puede imponer su fuerza recitando el evangelio.

Un abrazo, yo viví muchos años en Barcelona, es por eso que sé leer y traducir bastante bien el catalán e incluso me defiendo hablándolo, he recomendado a muchos amigos tu blog, no creo que para ellos esto suponga un obstáculo, son gente inteligente.

ricard ha dit...

Pues te agradezco muchísimo la recomendación y celebro que no tengas problemas con el catalán porque el traductor de Google deja algo que desear, como bien sabe mi buen amigo David.

Quiero leer tu reseña sobre esta película; si me dices en qué mes la publicaste me ahorras trabajo. Si no, la buscaré igualmente y me entretendré mirando las fotos artísticas que encuentre por el camino.

Un abrazo.

Pedro Rodríguez Bermejo. ha dit...

Es fácil, sólo tienes que buscarla por el título en el buscador del blog, es una de las que elegí para un trabajo titulado "100 películas que me llevaría a una isla desierta", en la que por supuesto también estaba incluida "La chaqueta metálica".

Me caes bien,te contaré una anécdota: cuando yo vivía en Barcelona y un día viajaba por la autopista, vi camiones cargados de palmeras que venían de Murcia, Castellón, etc. Eran las palmeras que se iban a utilizar en los escenarios de "La chaqueta metálica", que fue rodada en unos edificios abandonados de la compañía de gas inglesa (British Gas Company). Lo cuento en mi crítica, que todavía no está incluida en el blog, porque como ya sabes, Stanley Kubrick tenía una fobia insufrible a volar, bueno, y a otras muchas cosas.

Es cierto que los traductores son bastante malos, aun con la respetable peculiaridad de tu blog, algún día deberías pensar en hacerlo bilingüe, más que nada porque te abrirías a un universo amplísimo como lo es el norte y suramericano. Para que te hagas una idea, el segundo país que más visita mi blog es Estados Unidos, el tercero México y el cuarto Argentina, se te puede abrir la posibilidad de hacerte de un Partner y te puede pasar, como a mí, que te inviten alguna vez a Los Ángeles. En fin, es una opción, siempre tienes tiempo.

Un abrazo, cuídate, seguiremos en contacto.

ricard ha dit...

Bueno, ya he leído la anécdota de la pobre Shelley Winters. No sé si Kubrick la escogió para "Lolita" por su probada experiencia en el papel de viudas abocadas a un final trágico.

Por lo demás, pensaré seriamente en lo del bilingüismo. Lo del viaje a Los Ángeles es muy tentador.

Un abrazo.