diumenge, 22 de desembre de 2013

(2) HISTÒRIES D'AMOR


La mort de Joan Fontaine, protagonista inoblidable de "Rebeca", de Hitchcock, ens porta a la memòria un altre títol que és una obra mestra absoluta i que narra una gran història d'amor. Ens referim a "Carta de una desconocida", dirigida el 1948 per Max Ophüls, amb guió de Howard Koch ("Casablanca") a partir d'una novel·la de Stefan Zweig.

Som al 1900. Stefan Brand, un famós pianista vienès faldiller i dissolut (Louis Jourdan), torna a casa després d'una nit de disbauxa i, mentre espera que surti el sol i arribi el moment de batre's en duel, llegeix la carta que ha rebut d'una presumpta desconeguda. La lectura de la carta propicia un llarg flash-back en què una dona anomenada Lisa (Fontaine) li explica que tota la seva vida ha girat al seu voltant, d'ençà que quan era una nena el sentia tocar durant el dia i l'espiava durant la nit quan arribava amb les seves amants ocasionals, fins que va tenir un fill d'ell després d'haver estat al seu costat només unes hores. Aquest curt espai de temps que van passar junts, que ell havia oblidat fins a llegir la carta, ocupa el tram central del film. Els gràcils moviments de la càmera, acompanyats de la música dels valsos i de la cadència de les seves veus mentre es fan confidències, transmeten perfectament la sensació d'ingravidesa que deu experimentar la Lisa mentre acompanya Stefan a una vetusta sala de ball, a un espectacle de fira que simula un viatge en tren per diferents llocs d'Europa i, finalment, a la casa del pianista, on viuran la seva nit d'amor; l'enquadrament de la càmera mentre pugen les escales fins a l'apartament reprodueix el punt de vista d'ella quan era més joveneta i l'espiava, de manera que es fa evident per a l'espectador que aquell moment, per a Lisa inoblidable, no constitueix per a ell més que una aventura igual a totes les altres. O potser no?

Ophüls dota al film d'un aire una mica màgic, com si tot plegat només fos un malson de Stefan mentre espera que el matin en sortir el sol. Abans de pujar al carruatge que l'ha de conduir al lloc del duel, veu com se li apareix una imatge fantasmal de la Lisa adolescent, la imatge d'una vida no viscuda que s'esvairà entre la boira de l'albada.

L'any 1988, el britànic Stephen Frears adaptava l'obra de teatre de Christopher Hampton "Las amistades peligrosas", amb guió del mateix autor .

"Las amistades peligrosas" té clares diferències respecte al títol de Max Ophüls que hem comentat abans: la realització és més sòbria, menys "cinematogràfica" podríem dir (sense desmerèixer la fotografia esplèndida de Philippe Rousselot), i reposa en els diàlegs i les interpretacions. I, com correspon a un film d'època modern, té una ambientació molt realista. De fet, a Frears l'interessa sobretot mostrar els excessos de l'aristocràcia en la França pre-revolucionària, la seva decadència moral enfrontada a una actitud més recta de la puixant burgesia: el vescompte de Valmont (John Malkovich) i la marquesa de Merteuil (Glenn Close) són cínics, intrigants i mentiders; en canvi, Madame de Tourvel (Michelle Pfeiffer) és una dona de profundes conviccions, caritativa i innocent. Que Malkovich i Close, actors interpretant personatges que interpreten, tinguessin una sòlida formació teatral i la Pfeiffer, en canvi, fos una estrella de Hollywood més intuïtiva, tampoc no és casual.

Però també hi ha clares concomitàncies:

- Les cartes juguen un paper fonamental en la trama (l'obra teatral de Hampton adaptava una novel·la epistolar escrita el segle XVIII per Choderlos de Laclos).

- Valmont és encara més dissolut i faldiller que Stefan Brand. La seva supèrbia, hàbilment utilitzada per la marquesa de Merteuil, el conduirà directament a la perdició.

- Com a "Carta de una desconocida", tot es resol en un duel al qual acut el vescompte després d'adonar-se que la seva vida ha estat buida i inútil i que la redempció per l'amor és ja impossible atès que la seva relació amb Madame de Tourvel ha acabat tràgicament perquè ell "no ho podia evitar".

"Las amistades peligrosas" és una pel·lícula escrita brillantment i interpretada amb exquisidesa, que ho té tot per agradar: una intensa història d'amor, cap escena supèrflua i personatges fascinants, sobretot el de la marquesa, una dona que, en una societat profundament masclista, imposa la seva voluntat gràcies a una intel·ligència genuïna i una perfídia absoluta; tot i que, al final, les seves intrigues la conduiran a la solitud (el pla que tanca el film, quan ella es desmaquilla -es treu la màscara- mentre una llàgrima llisca per la seva galta, es magnífic i corprenedor).

I és la pel·lícula favorita de la meva dona.

7 comentaris:

Ca ha dit...

Doncs, casualment, les he revisades totes dues en un curt espai de temps. L'obra de Frears és una molt bona peça, a reivindicar. Com bé dius, cinema ben escrit que descansa sobre el treball dels actors. Respecte a la d'Ophüls recomane encaridament la lectura de llibret (perquè és curt) de Zweig, una meravellosa i colpidora història d'amor. Salutacions nadalenques.

Ricardo Pérez Quiñones ha dit...

Dos grandes películas, especialmente la de Ophüls, una de las cumbres del cine romántico de todos los tiempos. Aprovecho para desearte una Feliz Navidad.

Un abrazo.

MIREIA ha dit...

Recordo quan vaig veure per primera vegada Les amistats perilloses: tenia setze o disset anys i la vaig anar a veure amb una amiga. No sabíem exactament què anàvem a veure, en realitat ens pensàvem que es tractava d'una comèdia... vam sortir encantades del cine. Crec que tant per a ella com per a mi aquest film va significar un abans i un després del que havíem vist en cinema fins aleshores: tot un recital interpretatiu d'uns actors en estat de gràcia i escenes memorables com la de Valmont trencant la relació amorosa amb Madame de Tourvel al.legant que no "ho pot evitar"... o el duel entre el mateix Valmont, que es deixa matar en mans del cavaller Danceny, en la penúltima escena del film... deixant un regueró de sang en la neu, que són com les llàgrimes per la seva estimada Madame de Tourvel... en fi, es nota que aquesta pel.li em va agradar molt?

ricard ha dit...

Ca: No sé si el llibre pot superar la pel·lícula, però en prenc nota.

Ricardo: Totalmente de acuerdo.

Mireia: Jo ja savia que t'havia agradat molt. Per això et dedico el post.

BON NADAL A TOTHOM!

David ha dit...

Coincido en lo de obra maestra para "Carta de una desconocida" y "Las amistades peligrosas" está muy bien (aunque no sé si tanto como obra maestra; para tu mujer sin duda, claro). Tienes razón en lo del "suicidio" de los dos, aunque sea por medio de un duelo: Si no recuerdo mal, en la primera, Stefan evita siempre los duelos y es de los que se larga cada vez que le retan (supongo que porque sabe que es un pianista y su habilidad en las manos no está en las armas, sino en el piano)... pero la carta no solo le retrasa para escapar, sino que al igual que le ocurre a Valmont se dará cuenta de " que su vida ha estado vacía e inútil y que la redención por el amor es ya imposible".
Felices fiestas y todo eso.
Un saludito.

ricard ha dit...

David, has dado en el clavo. Un saludo y Felices Fiestas.

Madison ha dit...

Hi! I'm trying to find an email address to contact you on to ask if you would please consider adding a link. Thanks and have a great day!