diumenge, 15 de desembre de 2013

MARTIN SCORSESE # 9: NEW YORK, NEW YORK

La ciutat de Nova York on va néixer Scorsese ha estat l'escenari de moltes de les seves pel·lícules, o, fins i tot, el tema central, com a "Gangs of New York".

En fi, recordem "Who's That Knocking at My Door?", "Malas calles", "Taxi Driver", "New York, New York", "Toro salvaje", "After Hours", "Uno de los nuestros" o "Al límite".

I dos títols que ens quedaven per comentar en aquest monogràfic sobre el director:

El primer es titula precisament "Historias de Nueva York" (1989). De fet, és un film d'episodis en el qual tres directors de renom com són Francis Ford Coppola, Woody Allen i el mateix Scorsese, tradicionalment vinculats a la ciutat (el primer una mica menys), n'ofereixen la seva visió particular a través de tres històries. Coppola presentava "Vida sin Zoe", sobre una nena rica que viu rodejada de tota mena de luxes a Manhattan però allunyada dels seus pares; molt estilitzada gràcies a la fotografia de Vittorio Storaro i narrada en un to molt peculiar, entre el conte per a infants i la comèdia, amb algun apunt melodramàtic, va desconcertar la crítica i probablement sigui el fragment menys reeixit, però, en qualsevol cas, anticipava l'univers peculiar de Sofia Coppola, co-autora del guió.

Va ser, en canvi, molt celebrat l'episodi dirigit per Woody Allen "Edipo reprimido", sobretot perquè el director portava algun temps allunyat de la comèdia i aquest títol és molt divertit: al tímid protagonista (el mateix Allen), se li apareix sa mare -després que un mag la faci esfumar- sobre el cel de Manhattan, des d'on es dedica a il·lustrar els transeünts sobre els problemes de parella del seu fill.

L'episodi de Scorsese, escrit per Richard Price i inspirat en "El jugador" de Dostoievski, ens situa al Soho novaiorquès, on un pintor en hores baixes (Nick Nolte), viu angoixat per una hipotètica crisi creativa i per l'esquinçament de la seva relació amorosa amb una jove musa-alumna-assistent que conviu amb ell (Rosanna Arquette). És un film insòlit en la seva filmografia pel seu caràcter intimista però que conté tota la seva energia, reflectida en un muntatge molt imaginatiu que il·lustra perfectament la idea de la desesperació com a motor de la creació artística; tanmateix, és un excel·lent retrat de personatges en què la presència física imponent de Nick Nolte i una gran interpretació el fan absolutament creïble en el paper d'un home vençut per l'amor a una dona que no el correspon i per la por a la solitud.


I, per acabar el post i el monogràfic, hem de parlar de "La edad de la inocencia" (1993), que és, al meu parer, l'última de les seves obres mestres.

Adaptació de la novel·la homònima d'Edith Wharton, es podria considerar complementària de "Gangs of New York" en la mesura que també retrata la Nova York de mitjan segle XIX, però centrant-se en aquest cas en les classes altes. És una radiografia d'aquesta societat terriblement tancada i regida per convencions molt estrictes, que es veurà sacsejada amb l'arribada de la comtessa Olenska (Michelle Pfeiffer) des d'Europa després de separar-se del seu marit; tot i que sembla que l'home s'ho havia guanyat a pols i li havia estat infidel reiteradament, és ella qui arrossega certa mala fama, i no pas perquè sigui propensa a conductes escandaloses sinó més aviat per la seva bellesa insultant i -molt més greu en una dona d'aquell temps- per ser culta i intel·ligent. Unes qualitats que no li passaran desapercebudes al jove advocat Newland Archer (Daniel Day-Lewis), que està casat amb la cosina de la comtessa, la dolça i tradicional, una mica avorrida, May Welland (Winona Ryder).

Amb gran subtilesa, el film detalla la passió amorosa que neix entre Ellen Olenska i Newland Archer, sempre continguda atesa la condició d'ell d'home casat; allò que ell no sap -ho descobrirà quan ja sigui massa tard-, és que tothom n'està al corrent, fins i tot la jove esposa, no endebades estem enmig d'una societat que dedica tot el seu temps a fer safareig i, alhora, a dissimular i ocultar qualsevol sentiment o efusió rere una espessa cortina de formalitats i de compliments; una veu en off que poques vegades ha estat tan ben utilitzada en una pel·lícula, detalla els menús dels dinars, els vestits que cal portar a les festes i, en definitiva, els costums d'aquest món de les aparences que empresona els seus habitants.


En aquest film, com en l'altre que hem comentat en aquest post, Scorsese no ens parla de violència sinó d'amor, però ho fa amb una insòlita i perfecta barreja d'energia i sensibilitat, el·ludint la temptació del preciosisme o del viscontianisme, perills obvis atès l'argument.

I fins aquí el monogràfic sobre Scorsese. Ara restem a l'espera del seu últim treball, que també ens parlarà de Nova York: "El lobo de Wall Street".

6 comentaris:

David ha dit...

El corto de Martin fue el que más me gustó de los de la trilogía de New York. Después el de Woody. El de Coppola el que menos.
Lo que más recuerdo de La edad de la inocencia es que no sé si el mismo día o el día siguiente vi "Hombre mirando al sudeste" y me gustó muchísimo más. Pero la peli no estuvo mal si la recuerdo un poco (al menos no me pasó como con la de Gangs of New York, que no pude con ella).
Un saludo.
PD: ¿Toda estaba rodada en el estudio? ¿No había una escena debajo de un puente o algo así? Igual me equivoco, ¿eh? Que hace la tira que no revisito esa peli.

ricard ha dit...

No he visto "Hombre mirando al sudeste". A ver si la pillo. A mi me encantó "La edad de la inocencia". Desconozco si está rodada o no en estudio y no recuerdo el puente pero sí hay una escena -magnífica- en un embarcadero. Saludos.

David ha dit...

Con lo del estudio me refería a la del corto con Nick Nolte, no a la de "La edad de la inocencia". A mí me gustó mucho la de "Hombre mirando al sudeste". Luego la plagiaron los yankis con K-Pax o algo así (que no he visto y dudo mucho que vea; creo que ni pagaron derechos ni ná).
Saludos.

ricard ha dit...

Vale. Si te he de ser sincero, también hace mucho que vi "Historias de Nueva York", de manera que no sabría decirte.

La de "K-Pax" sí me suena, pero decidí no verla porque intuía que era un bodrio.

Saludos y gracias por tus comentarios y recomendaciones.

Pedro Rodríguez Bermejo. ha dit...

Con Malas calles (1973) Martin Scorsese realizó una obra fundamental sobre lo que a partir de entonces se convertirían en dos de los elementos más importantes de su cine: la noche y las calles de Nueva York. Con Taxi Driver (1976), de nuevo con Nueva York de fondo, nos encontramos ante una película que a mediados de los setenta marca un punto de inflexión en la historia del cine: el tratamiento visceral de la violencia, el acertado cromatismo de la fotografía de Michael Chapman sobre las visiones nocturnas de la realidad urbana, la elaboración de las pautas cinematográficas, el carácter casi litúrgico en la utilización del travelling, y la tensión que crece a dentelladas en cada escena, completan una de las obras más perdurables en el tiempo. No tengo que decirte, amigo Ricard, que esta es para mí una de las películas que marcaron de forma absolutamente esencial y obsesiva mi eterno idilio con el cine. Algo demasiado obvio si uno se pasea por mi blog.

Un abrazo

ricard ha dit...

Yo también soy muy fan de "Taxi Driver". Y lo soy un poco más cada vez que la reviso, lo cual dice mucho en favor de la película. Un abrazo.