divendres, 6 de setembre de 2013

LA NARANJA MECÁNICA


Aparcat el seu anhelat projecte sobre la vida de Napoleó per problemes de pressupost (no hi va ajudar gens el fracàs econòmic de "Waterloo" -1970- de Sergei Bondarchuk), Kubrick decideix adaptar la novel·la "La naranja mecánica" ("A Clockwork Orange"), de l'escriptor catòlic Anthony Burgess. L'obra és una reflexió sobre el lliure albir que Kubrick porta fàcilment al seu terreny sense gaires variacions respecte de l'original literari (l'única diferència remarcable és l'omissió del darrer capítol, en què retrobem el protagonista vivint una vida burgesa i totalment reintegrat en la societat).

L'argument i la majoria de les situacions presentades al film constitueixen paradoxes i ironies característiques en l'obra del director:

Àlex és el líder d'una colla de brètols que maten les hores drogant-se amb llet-plus i barallant-se amb bandes rivals i assaltant cases isolades; robar és un objectiu secundari, allò que més els interessa és tustar gent indefensa i violar alguna devotchka que passi per allà. El protagonista és clarament un psicòpata, però una cosa no se li pot negar: té bon gust per a la música i estima sobretot Beethoven i la seva Novena Simfonia.

Un mal dia mata una dona solitària copejant-la amb una gran escultura en forma de penis i l'envien a la presó. Allà es fa molt amic del capellà quan aquest el veu tan interessat en la Bíblia. Àlex gaudeix quan llegeix el Gran Llibre i s'imagina vestit "a l'última moda de Roma" mentre fueteja Jesucrist. El patufet (capellà) de la presó li parla de l'experiment "Ludovico", que "torna bona la gent", tot i que recorda que la bondat ha de ser triada i no forçada (el lliure albir). Àlex aprofita una visita del ministre de l'Interior per presentar-se voluntari; interrogat per les causes del seu internament, somriu orgullós quan diu que és per assassinat. L'inoculen una droga que li provoca un intens malestar mentre li fan veure imatges d'ultra-violència i després el deixen en llibertat. Àlex continuarà sent un malparit de consideració però es veu físicament incapaç d'exercir la violència (accidentalment, també li han provocat rebuig cap a la música de Beethoven que tant estimava), de manera que es troba indefens davant d'una societat hostil -començant per la seva pròpia família- i de les seves antigues víctimes convertides en botxins (els companys de la banda són ara policies i li claven una pallissa que el deixa gairebé mort). La cosa va a pitjor i l'experiment i el govern queden en evidència, però el ministre se les empesca per posar a Àlex novament al servei dels seus interessos i la història es resol en una encaixada de mans entre ambdós, amb Àlex ja curat i posant els ulls en blanc de pur plaer mentre escolta la música de Ludwig Van i imagina un coit damunt la neu aplaudit per tot de senyors vestits del segle XIX.

El film, de 1971, situa l'acció en un futur indeterminat amb l'ajuda d'uns decorats i vestuari deliciosament pop; però un futur que endevinem proper: una societat ultra-capitalista dominada per la violència de la policia i d'uns joves fills dels obrers i de la petita burgesia que viuen en pisos infectes i assalten les cases d'uns rics que, paradoxalment, exerceixen d'intel·lectuals d'esquerres. La conclusió de la història no pot ser més pessimista: la violència no pot ser eradicada però sí utilitzada pel poder polític; la llei de la selva regeix en una societat moderna que no pot assemblar-se més a l'actual (i em temo que serà cada vegada pitjor).

Els contrastos que planteja l'argument troben correspondència en una posada en escena que és com una simfonia en què els moments més reposats -com el començament al bar Korova- van acompanyats d'una música fúnebre (Purcell, adaptat per Walter-Wendy Carlos) i, a mesura que la violència augmenta, troben el contrapunt en peces més exquisides i alegres (Puccini), fins arribar a la famosa escena de l'assalt a la casa de l'escriptor en què Àlex taral·leja "Singin'in the Rain" mentre pega i viola (una idea que després li passarà factura). Kubrick combina ralentís i imatge accelerada i el zoom a l'inrevés i els travellings amb resultats excel·lents, sobretot en la primera meitat del film, visualment aclaparadora. El ritme sincopat abasta igualment les veus dels personatges -particularment, en les escenes a la presó- i els sons (magnífica la seqüència en què l'escriptor serveix vi a Àlex i l'ampolla ressona quan és dipositada sobre la taula de vidre).

"La naranja mecánica" inaugura en la filmografia de Kubrick les estructures simètriques, de manera que la segona meitat de la pel·lícula és el revers exacte de la primera. Àlex coincidirà amb les mateixes persones i anirà als mateixos llocs, però primer com a botxí i després com a víctima. La narració en primera persona amb un ús molt intel·ligent de la veu en off i la interpretació adequadíssima de Malcolm McDowell fan que l'espectador s'identifiqui amb el protagonista, quan és trepitjat per tothom però també en certa manera en la primera part de la història, des del moment que descobrim la seva mirada hipnòtica en el pla que obre el film i mentre assistim a les seves malifetes. La qual cosa pot resultar certament perversa i li ha valgut al film no poques crítiques. Personalment, opino que l'espectador amb un dit de front podrà gaudir d'aquesta faula expressionista brillant i barroca, fins i tot empatitzar amb el seu protagonista, sense que això impliqui combregar amb la violència mostrada.

En qualsevol cas, l'estrena del film va generar una forta polèmica, fins l'extrem que Kubrick va fer retirar totes les còpies dels cinemes anglesos i prohibir que es veiés per la televisió. Mesures molt dràstiques que no van impedir -segurament va ser al contrari- que l'èxit de taquilla fos espectacular: 40 milions de dòlars de recaptació sobre un pressupost de dos milions.

A Espanya, la censura franquista va vetar la seva estrena, sospitem que perquè apareixien alguns pits nus i per l'escena de la violació (tot i que no és pas tan crua com la d'"Irreversible") i no a causa dels cops de puny. Vam haver d'esperar l'any 1975; per sort, Eloy de la Iglesia ens anticipava la seva imatgeria visual i contingut pertorbador en una versió una mica devaluada a "Una gota de sangre para morir amando" (1973); vegeu sinó:

L'original:



La còpia:

6 comentaris:

Eva ha dit...

Vaig veure aquesta peli quan era adolescent i una atra vegada anys mes tard a la universitat...la primera vegada em va semblar molt diferent a les coses que havia vist, després passada pel filtre de la psicologia i la pedagogia em va fer reflexionar molt sobre el condicionament que tant de moda esta a ara amb programes com la Súper Nanny i tècniques 'remasteritzades' com la del Dr Estivill....potser aquest serà el moment de tornar a recuperar-la. Gràcies per aquest post tant complet i didàctic Ricard.

ricard ha dit...

Ja em dones la raó quan dic que allò que el film mostra és avui més vigent que mai. Gràcies a tu per comentar, Eva.

David Amorós ha dit...

Que bo lo de "Una gota de sangre para morir amando". No en tenis ni idea. Sens dubte és un dels film junts amb Eyes wide shut en que aquesta estructura simétrica és més obvia. Ara hi ha una moda de dir que la pel.lícula ha envellit malament i que és del pitjor de Kubrick. Jo no estic gens d'acord. Em sembla que vorejava i segueix fent-lo, la obra mestre. I potser en sobra la paraula vorejar.

Una abraçada.

ricard ha dit...

Estic d'acord amb tu. Aquesta pel.lícula va tenir un impacte enorme al seu moment i això s'ha relativitzat amb la distància. També és veritat que té una estètica molt òbvia i això pot explicar l'afirmació que " ha envellit malament". Un film com "La naranja mecáncia", que s'avança al seu temps, perdrà aquesta virtut a mesura que el temps passi; però la seva perfecció formal i audàcia conceptual romanen incòlumes, tan admirables com quan la vam veure en la seva estrena tardana. I Carlos Aguilar, que es va estranyar que em pogués agradar el cinema de Kubrick tot i que jo tenia formació universitària i semblés intel.ligent, doncs que vagi cantant missa.

En fi. Una abraçada.

Javier Simpson ha dit...

Interesante lo que comentas de esa estructura simétrica de la peli; ahora que lo dices es cierto, no me había fijado, está muy bien.
La peli me gusta mucho. Es inteligente y visualmente poderosa. Retrata la violencia de un modo hiperbólico, salvaje, a veces incluso pareciese que efectista, aunque para mí no hay tal caso. El proceso de reinserción para hacer al delincuente socialmente aceptable es impactante, aunque moralmente (figura del cura) reprobable.
Un abrazo, ricard. Muy buena entrada sobre una magnífica peli, para mí de las mejores del maestro Kubrick.

ricard ha dit...

Y no sólo "La naranja mecánica" tiene esa estructura, también "Barry Lyndon", "La chaqueta metálica" y, como señala David, "Eyes Wide Shut". Un abrazo.