divendres, 20 de setembre de 2013

BARRY LYNDON


Podria semblar estrany que, després de títols com "Teléfono rojo", "2001" o "La naranja mecánica", Kubrick adaptés una novel·la poc coneguda escrita al segle XIX per William Makepeace Thackeray sobre les aventures d'un irlandès no gaire simpàtic al llarg del segle XVIII.

Però "Barry Lyndon" (1975) és una obra molt conseqüent amb la seva filmografia si l'analitzem amb un mínim detall.

Visualment, aprofita moltes idees concebudes per al projecte sobre la vida de Napoleó; de fet, transcorre en una època propera. El zoom a l'inrevés ja asssajat a "La naranja mecánica", combinat amb panoràmiques lentes, esdevé la figura d'estil sobre la qual aixeca una pel·lícula només aparentment molt pictòrica. El comentari musical, amb peces de l'època, és impecable. Com a "La naranja mecánica" i com estava previst a "Napoleó", l'estructura és simètrica: la primera meitat presenta l'ascens de Redmond Barry (Ryan O'Neal) en l'escala social, que culmina amb el seu casament amb la comtessa de Lyndon (Marisa Berenson), i la segona meitat explica la seva caiguda en desgràcia. La narració en off (recurs novament molt ben utilitzat per Kubrick) ja ens ha fet saber que l'energia del jove Barry, que li ha permès assolir una posició envejable en una societat tan classista com la de la segona meitat del segle XVIII, té una naturalesa dual i que pot servir igualment per arruïnar-lo amb el mateix ímpetu (l'ànsia per obtenir un títol nobiliari el conduirà a rebentar-se els diners de la comtessa amb la compra d'obres d'art a preus abusius i alguns suborns).

Si la dualitat és un tema present a tota la seva filmografia, el caràcter contradictori del protagonista l'emparenta amb Napoleó, capaç de conquerir Europa i de perdre el seu imperi, tot en dos dies.

"Barry Lyndon" es també el cim de la col·laboració entre Kubrick i el director de fotografia John Alcott (sense oblidar el geni de la dissenyadora de vestuari Milena Canonero). Junts van aconseguir fer un punt i apart en el gènere històric; en la recerca d'una fidelitat més aparent que real (els experts ens advertirien d'alguns anacronismes), van inspirar-se en la pintura de Thomas Gainsborough per a les composicions i van posar fi a la contradicció que implicava l'ús de llum elèctrica en interiors en films d'època, aconseguint, amb l'ajuda d'uns objectius Zeiss utilitzats per la NASA i d'una càmera Mitchell modificada, filmar amb la llum de les espelmes. Aquesta característica de la fotografia i el to tràgic de la història en la segona meitat, converteixen "Barry Lyndon" en un film ombrívol però, tanmateix, fascinant, un forat a través del qual podem esguardar uns personatges que, com resa el rètol que tanca el relat, "rics o pobres, guapos o lletjos, avui són tots iguals".

I si una imatge val més que mil paraules, aqui teniu deu imatges que valen més que deu mil paraules:










8 comentaris:

nikochan ha dit...

Amo este film profundamente. Amo su banda sonora y su mítico poster, el cual se luce en el comedor de mi hogar.

Ricardo Pérez Quiñones ha dit...

Pefecta de principio a fin. La película que hizo que me enamorase del cine. Por cierto, ¿no habrás tenido la suerte de verla también en pantalla grande, no? :)

Un saludo.

ricard ha dit...

nikochan: Imagino que te refieres al otro poster, con la silueta de la bota y la pistola. He puesto éste porque le tengo cariño; los colegas me lo regalaron en un cumpleaños y cuando fueron a enmarcarlo se perdió misteriosamente.

Ricardo: Como soy muy burro no la vi en su estreno pero sí cuando se repuso hacia 1980 en un ciclo Kubrick que programaron en Barcelona en un cine del Paralelo que ya no existe; he de decir que me decepcionó relativamente, más que nada por las maravillas que me habían contado sobre la misma. Me gustó mucho más cuando volví a verla años más tarde en una copia impecable en otra sala; también la vi otra vez en un cine de mi pueblo, esta vez totalmente desenfocada. De todas maneras, la versión en devedé es muy buena. Por cierto, las películas que hicieron que me enamorase del cine fueron "El padrino" y "2001: Una odisea del espacio".

Un saludo y gracias por vuestros comentarios.

David Amorós ha dit...

Doncs sí, amb les imatges queda clar. Art total. Una pel.lícula admirable.
Una abraçada.

nikochan ha dit...

Sí, el otro! qué film, qué lujo!

ricard ha dit...

David: Molts anys després d'haver vist la pel·lícula, vaig descobrir el paisatge que apareix en la quarta fotografia: és Potsdam, prop de Berlin, on es va celebrar la famosa conferència l'any 1945.

Javier Simpson ha dit...

Se me había pasado la entrada. Muy interesante, ricard, sobre todo en lo que tiene que ver con esos apuntes técnicos de la filmación. Me da la impresión de que a Kubrick le iba lo experimental y a veces lo usaba para darle un estilo característico a las pelis que hacía. Desde luego lo hacía con bastante elegancia y muy equilibradamente; era un matemático de los encuadres, puestas en escena y del montaje, un genio, vamos! ;-D Un abrazo. Estupenda entrada. La verdad es que tengo muchas ganas de volver a verla (como Teléfono Rojo, habíamos quedado ;-P) Ciao.

ricard ha dit...

Tiene un estilo visual muy característico. Un abrazo.