dijous, 2 de maig de 2013

SENDEROS DE GLORIA

Si "Atraco perfecto" va ser un gran salt qualitatiu respecte dels treballs precedents de Stanley Kubrick, amb "Senderos de gloria" (1957, només un any després) assoleix la categoria de mestre del setè art.

Calder Willingham, Jim Thompson i el mateix Kubrick signen el guió, basat en una novel·la de Humphrey Cobb que s'inspira en fets reals ocorreguts durant la Primera Guerra Mundial.

En el marc de la guerra de trinxeres, un general de l'exèrcit francès ordena a les seves tropes un assalt suïcida contra les posicions alemanyes. L'acció militar resulta un fracàs anunciat, els soldats es retiren i el general, contrariat perquè refiava d'obtenir algun ascens gràcies al sacrifici dels seus homes, ordena a l'artilleria disparar contra les posicions pròpies. Finalment, decideix que cal escarmentar el pelotó i ordena algunes execucions que, després d'una cínica negociació, quedaran limitades a les de tres soldats escollits a l'atzar. El coronel Dax (Kirk Douglas, que va ser el màxim valedor d'un projecte no gaire ben vist pels productors) n'assumirà la defensa. Però no es pot lluitar contra la lògica (o caldria dir falta de lògica?) dels militars.

La contundència de l'argument i del missatge anti-militarista s'alien amb una realització creativa i intel·ligent. Quan els generals conspiren per obtenir medalles en la comoditat d'un palau vuit-centista (pels quals Kubrick sembla sentir afinitat), la càmera efectua moviments sinuosos al seu voltant; per contrast, les escenes al camp de batalla i a les trinxeres, i també la part final, es mostren a través de travellings llarguíssims que emfatitzen la irreversibilitat que presideix el destí dels pobres soldats. Kubrick senta els fonaments del seu estil i el posa al servei d'una història profundament tràgica; la fatalitat i l'absurd en el comportament humà, temes ja presents en els seus primers films, convergeixen ara en la denúncia sense pal·liatius de les guerres i l'estament militar. Conseqüentment, el film, malgrat el seu gran èxit crític, va ser prohibit en alguns països, particularment a França, on no es va estrenar fins al 1975, i a Espanya -fins al 1986!-.

Kubrick senta las bases del seu estil:




7 comentaris:

Javier Simpson ha dit...

Tremenda película. Una de las mejores de Kubrick. Es casi casi perfecta.
Un abrazo, ricard.

Patricia Jorde ha dit...

Parece interesante! Hacer una denuncia de algo a veces no sale bien, aunque por lo que dices parece que esta peli lo consigue. Tendré q verla! Un saludo!

Marta ha dit...

Només he vist un cop aquesta pel·lícula, fa un munt d'anys, i sempre penso que l'haig de tornar a veure perquè em va impressionar molt. És una d'aquelles pelis valentes, necessàries i de les que n'hi ha poques.
Amb aquest film i Espartaco, sempre m'he preguntat com deuria ser el tàndem Kubrick/Doulglas a la vida real (sens dubte, admirable).
Una abraçada,
Marta

Aris Tofeles ha dit...

Kubrick es el mestre. Aquesta pel·lícula es una obra mestra però massa dura. A la xaqueta metàl·lica repeteix la idea però intercala humor i música suavitzant la cinta.

ricard ha dit...

Javier: Totalmente de acuerdo.

Patricia: En efecto, es uno de los escasos ejemplos de cine de denuncia en que un mensaje claro y contundente no pone trabas al relato.

Marta: Doncs lamento decebre't però Douglas i Kubrick quasi acaben a hòsties; seria més llarg d'explicar però el motiu principal va ser la falta de tacte del segon, que volia penjar-se una medalla com a guionista d'"Espartaco" i obviar d'aquesta manera el problema que el veritable escriptor fos el "blacklisted" Dalton Trumbo. A la seva biografia, Douglas va titllar Kubrick de "fill de puta amb talent"; com sona.

Aris Tofeles: És cert que "Senderos de gloria" i "La chaqueta metálica" es poden interpretar com un díptic; però, en la segona, l'estultícia dels militars és més aviat un teló de fons i allò que l'interessa a Kubrick és una enèssima variació sobre la dicotomia home-màquina, explicant amb pèls i senyals com es renta el cervell del reclutes i se'ls converteix en màquines de matar, tot i que, al final, la màquina resulti imperfecta.

Salutacions, gràcies pels vostres comentaris.

David Amorós ha dit...

Molt gran. Qué difícil es fer cine anti bel.licista sense caure en el sensacionalisme. I Kubrick ho aconseguex. Film brutal!!
Una abraçada.

ricard ha dit...

Totalment d'acord. Fins i tot l'escena final a la taverna funciona a pesar dels seus riscos. I Kubrick es va casar amb la cambrera alemanya, digues-li tonto!
Una abraçada.