divendres, 24 de maig de 2013

SATYRICON


Fa temps, en un dels posts que vaig reservar al director italià, vaig dir que "Toby Dammit" era un punt d'inflexió en la filmografia de Federico Fellini i que tots els seus títols anteriors i aquest inclòs tenien "un personatge central que s'enfronta a un món en clara decadència, mantenint certa distància".

Després de revisar el film que segueix "Toby Dammmit" en la seva filmografia, el "Satyricon" (1969), en què adapta lliurement el text homònim de Petroni, em veig obligat a matisar la meva afirmació. Per la seva llibertat formal, l'ubicava en el paquet que formen "I Clowns", "Roma" o "Amarcord", obres fonamentalment corals tot i que els alter ego fellinians hi tenen un paper destacat. Però "Satyricon" té encara un protagonista present a totes les escenes del film (excepte la del suïcidi dels patricis): l'estudiant Encolpi, que transita per un món en decadència, la Roma del segle I; en aquest cas, però, no es manté a distància sinó que forma part de l'univers retratat; com a molt, podríem dir que passa una mica de tot per la seva condició de murri més o menys espavilat.

Encolpi passa de tot, llevat de l'esclau Gitó, la propietat del qual es disputa amb el seu company de trapelleries Ascilt. Els tres (interpretats, respectivament, pels anglosaxons Martin Potter, Max Born i Hiram Keller) llueixen una bellesa insultant, una mica equívoca en el cas de Gitó. La resta de personatges, en canvi, i amb l'excepció dels patricis i alguna esclava, són lletjos o bé monstruosos. De fet, aquest recorregut per la decadent Roma imperial no és gaire diferent d'una visita al circ. Fellini porta el clàssic de Petroni al seu terreny i brinda un autèntic deliri visual, un festival de colors i fantàstiques escenografies, un passeig per un món imaginat en què (com a "Roma") cada escena vol superar l'impacte de la precedent. Hi ha de tot: una representació teatral que inclou des dels pets a les mutilacions, una ínsula plena d'éssers estranys i lúbrics (que s'ensorra, com solia passar realment), un banquet (el del llibert Trimalció, un capítol important en l'obra de Petroni) en què se serveixen menges monstruoses, una nimfòmana que passegen en un carruatge lligada de peus i mans, un hermafrodita albí, un viatge per mar cap a regnes on reben els visitants oferint-los una passejada pel laberint del Minotaure... Enmig, coneixem algunes històries picants i moments d'esbarjo sexual; aspectes que, units a la compareixença de tanta gent estrafeta i a la condició del film d'adaptació d'un clàssic de la novel.la picaresca, l'emparenten amb les adaptacions que Pasolini faria de Boccaccio, Chaucer i de Les mil i una nits en la seva Trilogia de la Vida, iniciada un any més tard del "Satyricon" amb "Il decamerone". Però Fellini és Fellini i l'elaborada concepció visual en un magnífic format scope el distancien del primitivisme pasolinià.

Monstres en scope:


No tots són tan lletjos: