dijous, 14 de març del 2013

LOS AMANTES PASAJEROS


Almodóvar va anunciar que tornava a la comèdia dels seus orígens amb "Los amantes pasajeros". I cal reconèixer que el film conté molts dels elements presents a "Mujeres al borde de un ataque de nervios": un escenari gairebé únic (en aquest cas, l'interior d'un avió, especialment la cabina i la classe business); un galant que fuig i un intent de suïcidi; una noia que perd la virginitat (Lola Dueñas vs. Rossy de Palma); un personatge que no pot mentir i una portera xerraire; un beuratge que fa adormir o alliberar sexualment (del gaspatxo a l'Aigüa de València); un objecte que cau al buit i és recullit casualment per un altre dels personatges implicats en la trama (el mòbil, que pren el relleu dels telèfons fixos de "Mujeres..."; tot i que els telèfons de l'avió també tenen molt protagonisme); i el motiu icònic de les cabelleres alliberades (allà, el monyo de Julieta Serrano; aquí, el cabell de Lola Dueñas mentre fa l'amor o el de Laya Martí quan llisca per la rampa d'emergència).

Dels primers títols d'Almodóvar, recuperem l'esperit provocador: tots els tripulants de l'aparell son homosexuals o bisexuals i parlen (només) de mamades i de drogues; Cecilia Roth fa de prostituta de luxe (dominatrix, per ser més precisos) que té clients molt importants, fins i tot un de molt re(i)al -malgrat que els títols de crèdit han advertit que tot és ficció-. Aquest joc amb l'excés culmina en el millor fragment del film, quan els tres hostessos gais (Javier Cámara, Carlos Areces i Raúl Arévalo) ballen per a la parròquia "I am so excited!" i tothom es posa a follar.

I també hi ha referències explícites i implícites a les trames de corrupció que omplen les pàgines dels nostres diaris. Però aquesta aportació resulta oportunista i irrellevant i molt il·lustrativa del problema que fa que "Los amantes pasajeros" sigui una pel·lícula impròpia del talent del seu autor: molts auto-homenatges i moltes sortides de l'armari no poden retornar l'esperit ni l'enginy de l'Almodóvar dels vuitanta. I és que el film té moltes coses d'aquella època i repeteix moltes troballes presents a "Mujeres al borde de un ataque de nervios"; però aquella pel·lícula tenia uns personatges empàtics i un conflicte; tenia rèpliques i situacions enginyoses. "Los amantes pasajeros", en canvi, per no tenir no té ni guió; ni tan sols un acudit que faci riure, encara que sigui una poca-soltada. Posem per cas l'escena de "Torrente 4" en què Barragán treu un mòbil del seu cul i Santiago Segura li diu que "podías haberle puesto un plastiquillo"... No és el súmmum de la subtilesa, però resulta divertit; aquí, Miguel Angel Silvestre també treu del seu cul unes pastilles de mescalina, més ben embolicades que el mòbil de Torrente, i tothom va comentant que fan una mica de pudor. I això no em fa riure ni molt ni poc; em provoca una sensació d'estranyesa, com quan es pretén fer un acudit de la confusió entre "llamada" i "mamada" (em veig obligat a donar-li la raó a Carlos Boyero). Tot plegat avança pesadament i en cercles, com l'avió protagonista. Hi ha alguns plans que recorden que el director és un cineasta notable, però el conjunt sembla una pel·lícula de Mariano Ozores en hores baixes, un producte insòlit i marcià que potser tindria alguna possibilitat com a obra de culte, si no fos perquè l'objectiu de recuperar el favor de la taquilla s'ha assolit amb escreix. Ja poden dir els crítics missa en llatí.

Comèdia almodovariana, requiestat in pace.


9 comentaris:

Ca ha dit...

Debo reconocer que nunca he seguido la trayectoria de este ínclito director patrio. Nunca me ha apetecido adentrarme en un universo que "a priori" me da la sensación de ser autocomplaciente, como parece demostrar esta última película según lo que comentas. Algún día venceré (espero) los prejuicios hacia un tipo que me da que ha sido producto de su tiempo, es opinión personal, por supuesto, porque digo yo que teniendo tantos seguidores (algunos muy reconocidos) algo debe tener este cineasta. Por otra parte, tampoco suelo leer a Boyero, pero puede que en esta ocasión lleve algo de razón por lo que se comenta en este blog. Salutacions cinèfiles.

Mr. Aris ha dit...

vaja, doncs quina decepció, pel trailer semblava tipus full monty...

ricard ha dit...

Ca: A mi modo de ver, Almodóvar es un director esencial del cine español y su trayectoria durante los años ochenta es fulgurante. Desde entonces, su cine se vuelve más irregular, incluso un poco acomodaticio y cansino en los últimos tiempos. Tanto "La piel que habito" como "Los amantes pasajeros" sugieren cierta intención de cambio, de revisión de sus constantes temáticas; pero son intentos fallidos, sobre todo en el segundo caso. Bueno, quizás tras esta crisis renazca un nuevo Almodóvar, más sabio que sabiondo.

Aristofeles: Pues no es "Full Monty", aunque implique cierta intención de retrato social, si bien centrado en las clases altas, las que viajan en business class. Hay que reconocer que la metáfora del pueblo (la clase turista) durmiendo, mientras los corruptos permanecen encerrados en su microcosmos -bien captada por nuestro compañero bloguero Ciudadano Noodles- es bastante ingeniosa, aunque ello no redime una comedia con poca gracia. Puede que le sobre mala leche.

Unknown ha dit...

Bones ricard!

M'ha agradat molt la comparativa que fas emb els elements de Mujeres i Los amantes. Molt ben trobat

Respecte a la peli jo sóc més permissiu. És fluixeta, però jo la salvo. De fet té coses amb comú amb Laberinto de pasiones, Entre tinieblas, etc que m'agraden

Una abraçada!

David Amorós ha dit...

Estic d'acord amb tu sobretot en una cosa que apuntava a la meva ressenya,cap gag em fa massa gràcia. I això és el pitjor que es pot dir de una comèdia que preten fer gràcia. Però en general, veig la pe.lícula sense indignar-me i la segueixo més aviat amb indiferència però d'alguna manera em distreu, així que just l'aprobo. Però estic amb tu que d'Almodóvar esperem molt més.
Una abraçada.

ricard ha dit...

Alan Smitheee: Sóc conscient que, mirant-ho amb objectivitat, l'humor de "Laberinto de pasiones" no és gaire distint del de "Los amantes pasajeros". Però llavors, fluïa amb facil·litat, amb frescor, i ara tot resulta encartonat... antic.

David: I que consti que salvo el fragment del ball dels hostessos (cosa que no fa en Boyero) i l'orgia aèria. Sí, podiem esperar més.

Una abraçada.

Pilar ha dit...

De l'Almodóvar n'he vist unes quantes i no m'han decebut. Els ·destapes", els primers plànols, la marginalitat, l'humor surrealista, l'homosexualitat, la naturalitat, els diàlegs inoportuns, la REALITAT...Per a mi són uns bons ingredients.
Aquesta no l'he vista, però no trigaré a fer-ho ja que els vostres comentaris em provoquen a comprovar si són certs.

ricard ha dit...

Aquesta setmana he pogut revisar "Entre tinieblas" i estic pensant a fer un post raonant perquè aquella era una pel·lícula bona i original i aquesta... aquesta no.

Una abraçada.

Pilar ha dit...

Espero el teu raonament en candeletes. Encara que m'entretingui prenent té a casa de la llebre de maig no me'l perdré. ^0^