dissabte, 26 de gener del 2013

DJANGO DESENCADENADO (dos cavalquen junts)

 
Si a "Malditos bastardos" Tarantino abordaba el gènere bèl·lic partint de la còpia europea dels clàssics nord-americans, el seu primer western no s'inspira en John Ford (tot i alguna seqüència que recorda "Dos cabalgan juntos" i uns exteriors dignes d'Anthony Mann) sinó en l'espaguetti-western que els italians rodaven a Almeria als anys seixanta. Així doncs, "Django desencadenado" remet des del seu títol a la pel·lícula "Django", dirigida per Sergio Corbucci el 1966, tot i que les referències es limiten al nom del protagonista, la intervenció d'uns encaputxats racistes, les fuetades, la música de Bacalov i una breu aparició de Franco Nero. Però la violència espectacular i catàrtica, la dilatació del temps, l'humor omnipresent i una relectura de la història dels Estats Units des d'una perspectiva mítica, són característiques del gènere reinventat per Leone i companyia.

Quentin Tarantino no ha ocultat mai la seva devoció per l'espaguetti-western. Per a ell, "El bueno, el feo y el malo" (Sergio Leone, 1966) és la millor pel·lícula de la història; a "Reservoir Dogs" ja homenatjava el famós duel a tres bandes. I la construcció d'algunes seqüències de "Kill Bill" i "Malditos bastardos" remet directament al gènere. Aquesta parada, doncs, semblava obligada. Tanmateix, el tema de l'esclavitud i els escenaris dels camps de cotó a Mississippi no resulten habituals en el western europeu -ni en el nord-americà-. Tampoc no era habitual que el protagonista fos de raça negra, com el Django del títol (Jamie Foxx), alliberat de la seva condició d'esclau per un simpàtic caçarrecompenses alemany -extraordinari Christoph Waltz-, que veurà en ell l'encarnació del valent Sigfrid i l'ajudarà a rescatar una Brunilda de raça negra (una esclava que parla alemany, una de les nombrosíssimes grans idees de guió que conté el film).

L'estructura de "Django desencadenado" és episòdica, com a "Malditos bastardos", però la concurrència d'una proposta senzilla i eficaç -a "Kill Bill" era la venjança de la protagonista; aquí, l'esmentat salvament de l'esposa esclava de Django de les urpes de l'indesitjable terratinent interpretat per Leonardo DiCaprio-, cohesiona el film i no permet que l'interès decaigui en cap moment, malgrat que algunes escenes són llarguíssimes. "Django desencadenado", diguem-ho ja, és una festa: cadascun dels molts personatges que apareixen són una veritable troballa, arquetips del gènere i originals alhora; la força de les imatges deixa l'espectador sense alè; les situacions són còmiques, sorprenents i angoixants, tot al mateix temps; els actors gaudeixen i fan gaudir, des dels protagonistes, immensos, a tot el ventall de secundaris, amb presències emblemàtiques com Bruce Dern, Tom Savini, Michael Parks, Don Johnson (!), Jonah Hill (!!) o el mateix Tarantino vestit de "Bonanza". I Samuel L. Jackson compareix personificant un malvadíssim oncle Tom.

Als Estats Units, rodeja el film una polèmica absurda per un hipotètic tractament frívol d'un tema tan seriós com l'esclavitud, i perquè la paraula nigger es diu més d'un centenar de vegades. Però Tarantino no ens convida a una conferència, com fa Spielberg a "Lincoln", sinó a pujar a la muntanya russa del seu particular parc d'atraccions.

9 comentaris:

Javier Simpson ha dit...

Buena entrada, ricard. Con la tuya ya he leído unas cuantas sobre la peli en distintos blogs, cada una con su peculiaridad, y cada una con su denominador común: espectáculo, sentido del humor y violencia, metraje en bloques con escenas larguísimas, etc
Me gustó más que la media de Tarantino, pero no tanto como las mejores de él.
Un abrazo

@ngel ha dit...

La vaig veure la setmana pasada, trobo també que són massa llargues algunes parts de diàleg però tot i aixó, em va semblar molt bona en general.
La música del seu estil i els personatges molt del cinema de tarantino, salutacions!

Sandra Mantas ha dit...

La polèmica com dius és absurda. Crec que gent com Spike Lee, que ja no saben fer una peli, no els hi queda una altra cosa a fer que buscar notorietat a partir de comentaris estúpids. En el fons crec que ell sap que la intenció de Tarantino és inversa, però en fi...

La pe.lícula m'agrada molt tot i que quan es tracta de Tarantino tinc tantes expectatives que al final, algunes de les seves pelis, com aquesta, no acaben de omplir-me. Tot i així m'ho vaig passar molt bé.

Una abraçada.

Anònim ha dit...

No sóc superfan de Tarantino, perquè crec que fa unes pelis massa estereotipades amb un denominador comú que les fa inconfusibles: la violència exagerada. Però he de manifestar que he rigut i disfrutat molt veient Dyango, perquè penso que, a més d'uns bons actors hi havia un bon guió i les imatges -fins i tot algunes (no totes) de violència- tenien una gran bellesa plàstica.
Millor que Kill Bill al meu parer, sobretot per la part d'humor.

Anònim ha dit...

Tota la peli es bona, però sense dubte em torno a quedar amb el paper de Christoph Waltz que està gairebé a l'alçada del genial Hans Landa!

ricard ha dit...

Javier: Es difícil escoger una película de Tarantino. Mi valoración de las tres últimas puede venir un poco condicionada por el humor del momento o incluso por factores extracinematográficos (¿las piernas de las protagonistas en "Deathproof"?). Ésta me pilló de buenas.

@ngel: Sobre la música es podria fer un llibre. Quin altre director barreja estils tan diversos i, fins i tot, aparentment inadequats -un rap en un western!-, amb resultats tan òptims?

David: A mi em va passar una mica a l'inrevés: el trailer no em motivava gaire i la pel·lícula em va sorprendre en positiu. A Spike Lee no sé què li passa; abans m'era simpàtic i feia bones pel·lícules.

Anònim: Celebro que t'agradés, en el teu cas té doble mèrit. Però "Kill Bill" encara és el meu títol favorit del director.

pons007: Aquest actor és tot un descobriment (en sentit literal).

Gràcies pels vostres comentaris, una abraçada.

Mario Salazar ha dit...

No me interesa lo de Spike Lee que he pasado de ello, son tonterías. Y me ha gustado Django, muy bien hecho, muy entretenido como siempre Tarantino. Y sino has visto el Django de Corbucci échale una mirada, está espectacular también. Un saludo.

miquel zueras ha dit...

Una bona exposició de la pel.licula. M´ha agradat força (encara que "Pulp Fiction" segueix sent la meva preferida de Tarantino) tot i que potser una mica menys de metratge li sentaria millor.
La polèmica iniciada per Spike Lee és grotesca. És clar que els blancs de les plantacions deient la paraula "nigger" perque si al film diguessin "afroamericans" no s´ho creuria ningú. Salut. Borgo.

ricard ha dit...

Mario: He visto el Django de Corbucci; de hecho, le voy a dedicar un post ya mismo.

Borgo: Si al film diguessin "afroamericans" estaríem davant d'una paròdia.

Una abraçada.