diumenge, 6 de gener de 2013

LES PEL·LÍCULES DEL 2012 (I DEL 2011)

Al dilema ja habitual de fer la llista de les millors pel·lícules quan em falten per veure títols importants (per exemple, "De óxido y hueso", del meu admirat Jacques Audiard), s'afegeix enguany la presència de molts títols interessants i, alhora, molt diferents entre si: com puc comparar "La invención de Hugo" amb "Shame"? O "Blancaneu" amb "La vida de Pi"? O "Looper amb "¡Piratas!"? O "El Skylab" amb "Red State"? On poso rareses com "El caballo de Turín" o "Holy Motors"? En fi, que m'ha estat molt difícil fer una llista de deu títols i probablement sigui molt injusta tant amb algunes presències com en totes les absències (per compensar-ho, afegeixo la llista de l'altre cinèfil de la família, el Gerard).

També en refer la llista de 2011 he deixat fora títols tan reivindicables com "Nunca me abandones", però havia de mantenir una mica de coherència. Potser arribarà el dia en què gosaré canviar l'ordre d'un any per l'altre, o fer una llista de més de deu títols. Potser arribarà el dia en què hauré de confessar que he mentit però, fins aleshores, aquesta serà la meva veritat aparent:


2012


1. EN LA CASA, de François Ozon

En un any ple d'experiments cinematogràfics, Ozon aplica la recepta de la senzillesa i, amb l'ajut d'un guió intel·ligentíssim i uns actors idonis, ens brinda un títol apassionant, que funciona igual de bé com a film de suspens que com a assaig al voltant del procés de creació literària.

2. SHAME, de Steve McQueen

L'abisme existencial d'un addicte al sexe contemplat amb una minuciositat i una objectivitat que no barren el pas a les emocions. L'actuació superlativa de Michael Fassbender fa la resta.

3. MOONRISE KINGDOM, de Wes Anderson

L'estil inimitable d'Anderson depurat fins l'extrem; una realització cartesiana per a una història entre poètica i surrealista d'amor adolescent i rebel·lia, relatada per uns personatges resignats a la malenconia que plana sobre els paisatges de Nova Anglaterra.

4. EL CABALLO DE TURÍN, de Béla Tarr

L'apocalipsi es pot mostrar de moltes maneres. En milers de plans i molts efectes digitals (versió Roland Emmerich), o en una dotzena de plans seqüència que oscil·len entre el minimalisme extrem i el virtuosisme d'una càmera que segueix incansable les passes d'un cavall camí de l'estable o d'una noia camí d'un pou cada vegada més sec, mentre el vent no para de bufar.

5. LOS DESCENDIENTES, d'Alexander Payne

L'illa de Hawai convertida en escenari d'una història sobre la mort i sobre el dol d'una família i la peripècia d'un personatge que, per primera vegada en la seva vida, s'ha d'enfrontar a una veritat dolorosa i ha de prendre decisions. Payne surt victoriós del repte de barrejar Ingmar Bergman amb la comèdia nord-americana en un dels films més sorprenents -i possiblement infravalorats- de la temporada.

6. BLANCANEU, de Pablo Berger

El conte de la Blancaneu convertit en el millor film espanyol de l'any, gràcies a una idea brillant (fer-ne una versió muda en blanc i negre i ambientar-lo a l'Andalusia dels toros i el flamenc als anys vint) i a una realització brillantíssima que aglutina influències que van de l'expressionisme a la Nouvelle Vague.

7. LA INVENCIÓN DE HUGO, de Martin Scorsese

La màgia de Méliès homenatjada per la màgia del 3D en un conte signat per un dels mestres del cinema contemporani.

8. COSMOPOLIS, de David Cronenberg

Una vegada més, Cronenberg adapta un títol inadaptable (la novel·la homònima de Don DeLillo) per abocar-hi les seves obssessions. El viatge en limusina del milionari Eric Packer a través d'una Nova York caòtica transcorre entre diàlegs tan densos com brillants i una posada en escena hipnòtica.

9. THE DEEP BLUE SEA, de Terence Davies

La protagonista d'aquest film té un marit avorrit, un amant alcohòlic i moltes ganes de viure; però un apartament claustrofòbic i el puritanisme de l'Anglaterra dels anys cinquanta no són els millors companys de viatge. En el transcurs d'un sol dia, esclata tot el seu drama vital. Davies no oculta però sublima la teatralitat de la proposta amb flash-backs constants i una posada en escena tan continguda com elegant. Excel·lent composició de Rachel Weisz.

10. UN AMOUR DE JEUNESSE, de Mia Hansen-Love

Prometo haver pensat per al desè lloc en "Holy Motors", la pel·lícula de Leós Carax, en bona mesura gratuïta i irritant però, tanmateix, admirable en la seva raresa i amb unes quantes escenes memorables. Finalment, però, he optat per un altre títol francès (tècnicament, una coproducció amb Alemanya), que constitueix també una raresa, tot i que la provocació radica en la seva senzillesa, en l'absoluta absència d'afectació i la sensibilitat amb què aborda un tema universal: el primer amor, la petjada que deixa la seva intensitat irrepetible.


LA LLISTA DEL GERARD:

1. El caballo de Turín; 2. Looper; 3. Holy Motors; 4. Moonrise Kingdom; 5. Red State; 6. El caballero oscuro: La leyenda renace; 7. En la casa; 8. Mátalos suavemente; 9. El Hobbit: Un viaje inesperado; 10. Prometheus.



2011


1. MELANCOLÍA, de Lars Von Trier

Un film fascinant que ens descriu una sèrie de col·lisions: la intuïció conta la ciència, l'ordre contra el caos, Justine contra el món i, finalment, el planeta Melancholia contra la Terra. El film apocalíptic definitiu que conté algunes de les imatges més impressionants del cinema en el que portem de segle.

2. DRIVE, de Nicolas Winding Refn

A punt de desbancar el títol de Von Trier del seu primer lloc, "Drive" és un film molt menys ambiciós però posseïdor d'una saviesa narrativa pròpia del autors clàssics nord-americans, als quals també remet la seva trama amb heroi lacònic, amor impossible, romanticisme i violència desfermats.

3. DE DIOSES Y HOMBRES, de Xavier Beauvois

La història verídica d'uns monjos cistercens assetjats al seu monestir de l'Atlas algerià per islamistes radicals propicia un film irrepetible. El poder de les seves imatges senzilles té més força que tots els discursos contra la intolerància.

4. NADER I SIMIN, UNA SEPARACIÓ, d'Asghar Farhadi

Una anècdota trivial sobre la denúncia que interposa una dona de fer feines integrista contra un pare mig separat serveix per evidenciar els nostres prejudicis i la facilitat amb què ens refugiem en la mentida. Que la història passi a Iran no és excusa.

5. LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO, de Steven Spielberg

Sense trair l'esperit de l'immortal personatge d'Hergé, Spielberg el porta al seu terreny i ens ofereix un film més o menys d'animació d'acció vertiginosa. La imaginació en la posada en escena assoleix cotes de genialitat.

6. EL ÁRBOL DE LA VIDA, de Terrence Malick

La càmera de Malick mostra des de les altures imatges quotidianes d'una família dels anys cinquanta i ens parla de la vida i del seu origen, de la relació de l'home amb la Naturalesa i amb la divinitat. L'experiment quasi se li'n va de les mans però és una pel·lícula important i insòlita.

7. MIDNIGHT IN PARIS, de Woody Allen

El protagonista, de vacances a París, ha d'escollir entre dos camins i en tria un que el porta als anys vint; llavors, coneixerà Hemingway, Dalí i una bella musa que li farà de guia. Amb component fantàstic (que tampoc no és una novetat en la seva filmografia), un dels millors títols del director en la seva etapa viatgera.

8. THE ARTIST, de Michel Hazanavicius

Abans de "Blancaneu" ja es va estrenar aquest homenatge al cinema silent (i que rememora el pas al sonor). Un pèl ensucrada, però fer cinema mut no és pas fàcil i el director demostra habilitat i enginy.

9. UN DIOS SALVAJE, de Roman Polanski

El director polonès aplica la seva habilitat per desenvolupar trames en escenaris claustrofòbics per adaptar la lúcida obra teatral de Yasmina Reza. Recitals interpretatius a càrrec de Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz i John C. Reilly.

10. VALOR DE LEY, de Joel i Ethan Coen

Amb el seu remake del film homònim de Henry Hathaway, els germans Coen demostren que saben fer un western com els clàssics. I Jeff Bridges que pot emular John Wayne amb nota.

4 comentaris:

David Amorós ha dit...

Los descendientes es l'única de la teva llista que no em va convencer. Blancanieves, que és l'altre que no he posat al meu llistat em va fer dubtar molt de si incloure-la o no. El Gerard posa primer The Turin Horse, ja,ja, quin tio. Per cert, veig que ha canviat d'idea amb Holy Motors, suposo que en un segon visionat, anant previngut, es veu d'una altra manera. Ah, perdona, Un amour de Jeunesse tampoc l'he ficada. Però em va agradar molt.

De l'any passat al final crec recordar que ni Un Dios salvaje, que em va semblar bé sense més ni El árbol de la vida, de la que vaig parlar i discutir molt l'any passat, les vaig incloure, les altres totes.

Algun día, Ricard, haurem d'admetre que tots hem mentit...

Una abraçada.

Javier Simpson ha dit...

Me gusta eso que dices de Payne entre Bergman y la comedia americana. Me parece que tiene bastante sentido, sobre todo cuando se pone existencial.
De las otras me quedaría primero con Holy Motors. Espero verla pronto y espero que me guste mucho. El caballo de Turín tengo que verla bien, no medio dormido. Como dice nuestro amigo David, sería recomendable verla en pantalla grande, pèro nosé si eso va a poder ser ya… Que bueno este 2X1, ricard. Qué nostalgia ya las del 2011. El árbol de la vida es increíble. Tengo que ver Un Dios salvaje. Creo que cada vez veo menos cine. ¿Estaré convirtiéndome en un extraterrestre?
Un saludo, ricard. Excelente.

pons007 ha dit...

veig que encara hem queda molta feina endarrerida per mirar!

ricard ha dit...

David: Com pots veure, el Gerard puja bastant radical, malgrat alguna concessió als blockbusters. Jo m'he quedat sol defensant "Los descendientes" però és que em va agradar moltíssim. Ah, i ahir vaig veure "Un método peligroso", del Cronenberg; si hagués estat abans, potser l'hauria inclosa en la llista de 2011. Una abraçada.

Javier: Creo que cine ves bastante, aunque no siempre en salas. Te confesaré que "El caballo de Turín" la vi en la pantalla de un ordenador; y no de una tirada. En fin, no te preocupes, que si por no ver cine tuviésemos que convertirnos en extraterrestres estaríamos ya viviendo en "Alien Nation". Un abrazo.

pons007: Sempre va bé deixar-se pel·lícules per veure-les més endavant. Fa la vida més emocionant. Una abraçada.