dimarts, 27 de novembre de 2012

LA HORA DEL LOBO


Els Borg (Max von Sydow i Liv Ullmann) viuen en una illa solitària. Mentre ell surt a pintar, ella li llegeix el diari i descobreix que els fantasmes del passat són ben vius. De fet, s'escapen de les pàgines i poblen l'illa i l'interior d'un castell on és possible assistir a una representació de "La flauta màgica" en un teatret de titelles (un motiu molt bergmanià) o reviure una passió amorosa amb el cadàver de la persona estimada (una escena pertorbadora, en la qual potser es va inspirar Kubrick a "Eyes Wide Shut").

"La hora del lobo" (Ingmar Bergman, 1968) està catalogat com un film d'horror, i probablement ho sigui en la mesura que posa rostre a les imatges que ens assalten "entre la nit i l'aurora, quan la majoria de les persones moren, quan el son és més profund, quan els malsons són més reals, quan els insomnes es veuen assetjats per les seves pors, quan els fantasmes i els dimonis són més poderosos". Però, com altres films del director, també aborda les relacions de parella, les inseguretats i la buidor existencial. Observar l'ànima dels homes pot provocar pànic.


diumenge, 25 de novembre de 2012

EN LA CASA


"En la casa", de François Ozon, adapta una novel·la de l'espanyol Juan Mayorga, "El chico de la última fila". No l'he llegida, però cal dir que la història que veiem en pantalla és magnífica; Ozon aplica el to lleuger habitual en els seus treballs per introduir-nos en un thriller de suspens sense que ens n'adonem, de manera tan subtil i alhora implacable com ho fa l'alumne talentós del professor de literatura interpretat per Fabrice Luchini quan s'introdueix en el si de la família del seu company de classe Rapha. No vull revelar gaires detalls d'un argument apassionant. Només afegirem que "En la casa", a més de resultar molt entretinguda, a estones fascinant, de ser quasi digna de Hitchcock (a qui es ret un clar homenatge en el darrer i demolidor pla del film), és, a més, força didàctica: ens explica com funciona el procés de creació literària, l'escriptura d'una novel·la, a partir d'uns éssers reals sense gaire interès aparent que el mestre i l'alumne rebaixen (o eleven, segons es miri) a la categoria de personatges, tal vegada oblidant que ells mateixos són personatges, que la vida, com les bones novel·les, està plena de paranys i de sorpreses.

dissabte, 24 de novembre de 2012

DARREN ARONOFSKY

"La pianista" em va recordar una mica "Cisne negro", la pel·lícula de Darren Aronofsky. En ambdues, la protagonista està boja, té una mare dominant, conrea una modalitat artística en un entorn molt competitiu i s'autolesiona.

No pretenc acusar Aronofsky de plagi i "Cisne negro" té la seva gràcia, tot i que ja vaig advertir en el seu moment que la trobava un pèl sobrevalorada. En realitat, el comentari em serveix d'excusa per fer un repàs a la seva filmografia, que he pogut completar darrerament, amb l'ajuda inestimable del Gerard (gràcies, Gerard!).


"Pi, fe en el caos" (1998) també la trobo sobrevalorada. La posada en escena és desassossegadora gràcies a una fotografia en blanc i negre una mica cremada, els objectius angulars i un estil nerviós basat en el moviment continu de la càmera i la reiteració de gestos i de sons (el treball sobre la banda sonora en els films d'Aronofsky és força interessant); però aquesta estètica presumptament avantguardista està al servei d'una anècdota argumental (el misteri al voltant d'una seqüència numèrica) curiosa però insuficient per a un llargmetratge. Tot plegat, molt pretensiós. Si més no, el film va gaudir d'un prestigi notable i molts van saludar l'arribada d'un nou autor.


A "Réquiem por un sueño" (2000), trobem les mateixes virtuts (la repetició com a figura d'estil) i els mateixos defectes (la voluntat d'impactar a qualsevol preu), però resulta finalment un títol molt més interessant, sobretot per la manera com vincula les addiccions dels protagonistes a la influència d'una societat mediocre i alienadora, que no dubta a destruir els seus individus. Ellen Burstyn va merèixer una nominació a l'Òscar pel seu paper de vídua solitària addicta a la televisió escombraria i a les amfetamines.


"La fuente de la vida" (2006) té un estil més reposat però resulta pretensiosa i inútil en la seva barreja de ciència-ficció, melodrama i metafísica new age, malgrat les interpretacions esforçades de Hugh Jackman i Rachel Weisz.

"El luchador" és, sens dubte, el seu millor treball; Aronofsky aprèn dels seus errors i assoleix la transcendència a través la de la modèstia. Llàstima que el seu últim projecte ("Noah"), sobre Noè i la seva Arca, amb el protagonisme de Russel Crowe, no apunti precisament en aquesta direcció.

dissabte, 17 de novembre de 2012

SINISTER


"Sinister", el darrer film de Scott Derrickson, fa honor al seu títol i és sinistre i macabre.

Un escriptor, magníficament interpretat per Ethan Hawke, troba unes cintes de Super-8 que el poden ajudar a resoldre un seguit de crims esgarrifosos; les imatges són terribles per la seva fredor i més eficaces a l'hora de provocar la por que les aparicions de fantasmes a la casa on s'ha traslladat amb la família, massa subratllades per efectes àudio-visuals (tot i que cal dir que la banda sonora de Christopher Young és excel·lent). En qualsevol cas, el film de Derrickson és notable en conjunt, eficaç com a títol d'horror i amb l'atractiu afegit d'incloure un dilema moral: el protagonista hauria de traslladar a la policia els seus descobriments però això li faria perdre l'oportunitat d'obtenir un gran èxit editorial, de l'estil d'"A sangre fría", de Truman Capote, novel·la citada explícitament al film.

dimarts, 13 de novembre de 2012

VIOLÈNCIA AUTOINFLIGIDA

El tret més evident que tenen en comú "La pianista" (Michael Haneke, 2001) i "Gritos y susurros" (Ingmar Bergman, 1972) és l'ablació de clítoris que s'autoinfligeixen les seves protagonistes. Però les relacions entre ambdós films potser van més enllà d'aquesta anècdota.

El film de Haneke incideix en el discurs sobre la violència present a tots els films del director austríac. En aquest cas, la protagonista (impressionant Isabelle Huppert), una professora de piano rígida i severa, amaga rere el seu aspecte de monja una vena sado-masoquista que la incita a portar una doble vida bastant sòrdida i a fer mal a tothom però, sobretot, a si mateixa. L'origen de la seva actitud sembla ser la relació malsana que manté amb una mare dominant (la veterana Annie Girardot); però Haneke és molt hàbil, i emplaça la violència infligida o patida pel personatge en un entorn social opressiu i mesquí, representat per la molt austríaca institució dels conservatoris de música clàssica.


Bergman, a "Gritos y susurros", ens trasllada també a un entorn opressiu. Al començament del segle XX (o final del XIX, no n'estic segur), les germanes Maria (Liv Ullmann) i Karen (Ingrid Thulin) es traslladen a la casa on havien viscut amb els seus pares per vetllar la seva germana soltera, Agnes (Harriet Andersson), malalta de càncer. L'ambient és tens per la situació, però també perquè Maria i Karen són incapaces d'entendre's i, fins i tot, defugen qualsevol contacte físic entre elles; ambdues són infelices en els seus matrimonis: Karen, la més severa, ho demostra de manera prou expeditiva quan s'automutila i ofereix al marit el seu cos ensangonat; Maria és més convencional i es limita a posar-li les banyes al respectiu; en funció de la seva actitud davant del sexe i de la vida, semblen caràcters oposats, però, en el fons, comparteixen la mateixa hipocresia. Mentrestant, l'agonitzant Agnes només troba consol en els braços de la soferta criada Anna (que l'estreny contra el seu pit en una imatge que evoca la Pietà de Miquel Angel). La comunicació física entre Anna i Agnes, tan diferent de l'abisme que separa la resta de personatges, continua després de la mort de la segona en l'escena inquietant, potser onírica, en què ressucita durant uns instants, i constitueix un gest d'amor mal vist per les germanes i, per extensió, per una societat puritana i mesquina.


D'alguna manera, doncs, ambdós films, que es troben entre les millors obres del seus autors, ens parlen dels problemes d'unes dones per ubicar els seus sentiments i la seva sexualitat en un entorn hostil, i de com la seva frustració deriva en solitud, violència o càncer. El títol de Bergman uneix a aquesta reflexió una posada en escena al·legòrica plasmada en decorats de color vermell intens sobre els quals evolucionen les protagonistes vestides de blanc o, alternativament, de negre, sense cap altra tonalitat.

dissabte, 10 de novembre de 2012

SKYFALL


El darrer lliurament de la nissaga Bond, en el seu cinquantè aniversari, estava obligat a ser distingit.

Com va quedar demostrat en el cas de "Quantum of Solace", encomanar-ne la direcció a un director de cert prestigi no és necessàriament garantia d'èxit. Com sigui, aquí els productors van confiar en Sam Mendes, responsable d'"American Beauty" (1999), "Camino a la perdición" (2002) o "Revolutionary Road" (2008). La intervenció d'un director tan seriós no ha afectat de manera notable les constants en l'etapa Daniel Craig; si més no, "Skyfall" té una elegància visual sorprenent en un film d'acció. I, d'acció, en té la justa; en això, accentua la tònica dels darrers títols: després de l'obligada espectacularitat del pròleg, el film esdevé bastant auster; els protagonistes van a peu, per les clavegueres o el metro de Londres però a peu; també hi ha una escena en un gratacel de Shanghai, però Bond no acaba penjat d'un cable a la façana com un Tom Cruise qualsevol. El dolent també és discret: no pretén dominar el món, només venjar-se; i gairebé ens posem de part seva, perquè li van fer una mala passada de consideració. Fins i tot els tradicionals gadgets d'en Q són aquí substituïts per una senzilla pistola i un buscador, la qual cosa fa afirmar Bond: "No heu llençat la casa per la finestra!"; i el nou Q (Ben Whishaw), un jove hacker -signe dels nous temps-, li respon: "Què esperava? Un bolígraf amb un dard?" (un dels diversos gags que serveixen d'homenatge a les icones de la nissaga, com la reaparició del mític Aston Martin).

Així doncs, no hi ha grans desplaçaments geogràfics a "Skyfall", però els viatges temporals sí que són molt rellevants en la història, molt ben tramada per un equip de guionistes que ha prescindit de Paul Haggis. El villà (inspiradíssim Javier Bardem) torna del passat per venjar-se; els seus mètodes passen per dominar la informàtica i Internet, que és un futur molt present. Bond recupera, com ja hem dit, l'Aston Martin que tenia tancat en un magatzem per trinxar-lo tot seguit en un viatge al passat que constitueix l'episodi final del film (que inverteix l'habitual setge al cau del dolent) i, paradoxalment, el preludi d'un nou començament en què M recupera el sexe masculí i Moneypenny accedeix al seu càrrec de secretària.

dijous, 1 de novembre de 2012

50 ANYS DE 007

Què podem dir sobre James Bond ara que se celebren els cinquanta anys del mite?

- Que té -més o menys- la meva edat. Potser és per això que no envelleix! ;)

Tot i que el personatge literari és una mica més ancià, el Bond cinematogràfic és fill de la dècada dels seixanta. Jo era molt petit llavors però sé per referències que va ser una època estranya: d'una banda, la Guerra Freda implicava el risc de l'apocalipsi; d'una altra, la puixança econòmica havia portat a la majoria de les famílies un benestar fins llavors reservat a uns quants privilegiats i la cultura de l'oci s'enfilava cap al seu apogeu. Aquestes coordenades una mica contradictòries constitueixen l'origen i l'essència del personatge, un hedonista que defensa el món lliure i el capitalisme d'amenaces de destrucció absoluta desenvolupades a l'empar dels avenços tecnològics per sociòpates refinats.

Bond allibera els espectadors de les seves pors i els mostra les possibilitats del sistema de vida occidental: viatges exòtics, cotxes imponents, noies atractives, martinis i música lounge.





- La nissaga Bond evoca una realitat idealitzada a través d'una iconografia que barreja els antics serials d'aventures, la violència del cinema negre i el pop. També conté elements de ciència-ficció i fenòmens paranormals (que els sofisticats gadgets trobin sempre la seva utilitat davant de perills molt concrets només s'explica pels poders clarividents d'en Q). Puntualment, i segons la moda, la sèrie flirteja amb altres gèneres: arts marcials ("Sólo se vive dos veces" -Lewis Gilbert, 1967-), blaxpoitation ("Vive y deja morir" -Guy Hamilton, 1973-), space opera ("Moonraker" -Lewis Gilbert, 1979-).

- Als nens els agrada sentir una vegada i una altra el mateix conte. La sèrie Bond apel·la a la nostra vena més infantil i repeteix una i altra vegada el mateix esquema (consolidat en el tercer lliurament, "James Bond contra Goldfinger" -Guy Hamilton, 1964-): un pròleg que té una certa independència respecte de la trama principal; títols de crèdit característics que combinen imatges molt sofisticades de pistoles amb silenciador i noies en bikini amb una cançó que pretén ser emblemàtica; la visita de Bond al despatx de M, que inclou el flirteig amb la Moneypenny; els gadgets de Q; la visita a un indret exòtic, preferiblement proveït de casino, per començar la investigació; un parell de viatges més, un parell de conquestes femenines i el final al refugi del dolent, en companyia de la noia Bond, on el villà explicarà orgullós el seu pla malèfic per conquerir el món i després intentarà matar 007 amb mètodes molt barrocs dels quals l'agent secret sempre aconsegueix escapolir-se.

- Però la sèrie no envelleix perquè evoluciona. Tot i que l'esquema abans esmentat presenta poques variacions, podem observar, a grans trets, els canvis següents: a mesura que la nissaga avança, s'imposa l'humor, sempre una mica càustic, sobretot a partir del relleu de Connery per Roger Moore; s'incorpora un personatge que fa de pallasso, com el sheriff texà de "Vive y deja morir" o el Tiburón incorporat per Richard Kiel, que evoluciona de dolent terrorífic a aliat de Bond i reclam per al públic infantil. Amb el fitxatge de Timothy Dalton ("007: Alta tensión" -John Glen, 1987-, "007: Licencia para matar" -John Glen, 1989-), el personatge s'humanitza i la sèrie recupera certa seriositat i un nivell de violència insòlit; aquest intent de dirigir-se novament al públic adult va fracassar estrepitosament, potser perquè el públic adult ja no anava al cinema, potser perquè el shakespearià Dalton feia sempre cara de patir gastritis crònica; en contrapartida, la producció i la realització eren més acurades que en els títols de Roger Moore que van seguir a la encara notable "La espía que me amó" (Lewis Gilbert, 1977).

Pierce Brosnan va ser un James Bond de manual, menys rude que Connery i més fidel, doncs, al personatge imaginat per Ian Fleming,; també més políticament correcte que els seus predecessors, una mica insípid com el moment històric de la seva aparició; no beu (tant), no folla (tant) i no fuma. Amb l'arribada del nou segle, fins i tot se'l veu patir de valent (empresonat i torturat a "Muere otro día" -Lee Tamahori, 2002-). Res comparable, però, al càstig infligit a Daniel Craig en una part molt delicada de la seva anatomia a "007 Casino Royale" (Martin Campbell, 2006), anatomia que exhibeix generosament en el mateix film en un pla homenatge al d'Ursula Andress emergint de l'oceà a "Agente 007 contra el Dr. No" (Terence Young, 1962), també replicat per Halle Berry a "Muere otro día". Aquest lligam de la darrera etapa amb la primera passa també pel retorn a l'atractiu animal del Bond interpretat per Sean Connery. Craig és igual de rude però també sap ser sensible. I "007 Casino Royale" (pel meu gust, la millor de la sèrie) acaba a Venècia -indret habitual a la nissaga però mai en l'escena final- de manera inusualment dramàtica, només comparable a l'altre títol en què a Bond se li mor la noia: la reivindicable "007 al servicio secreto de su Majestad" (Peter Hunt, 1969), amb el model George Lazenby substituint el temporalment desertat Connery.

Bond enamorat??


Moments per al record:

- Ursula Andress, la primera noia Bond i la més famosa.


- El ménage a trois amb dues zíngares a "Desde Rusia con amor" (Terence Young, 1963).

- La morta més sexi: Shirley Eaton banyada en or a "James Bond contra Goldfinger"; una astuta metàfora visual dels leit-motivs de la sèrie: la violència, el sexe i els diners.


"007 Quantum of Solace" (Marc Forster, 2008) inclou un homenatge; en aquest cas, la noia mor banyada en petroli.

- La batalla sub-aquàtica d'"Operación Trueno" (Terence Young, 1965).

- "Sólo se vive dos veces": la millor cançó.



- La persecució a la neu de "007 al servicio secreto de su Majestad" (i la clínica-refugi a les muntanyes).

- La persecució amb llanxes de "Vive y deja morir" (i la mort del dolent: Yaphet Kotto s'infla una mica més del que ja està normalment i explota).

- Els fitxatges d'"El Hombre de la Pistola de Oro" (Guy Hamilton, 1974): Christopher Lee, Britt Ekland i el nan Hervé Villechaize. Lee-Scaramanga tenia tres mugrons; no sabem si el títol fa al·lusió a alguna altra particularitat de la seva anatonia.

- Barbara Bach a "La espía que me amó". I Tiburón.

- Els dolents més estrafolaris de la sèrie: Grace Jones i Christopher Walken tenyit de ros (un referent del Bardem de "Skyfall"?) a "Panorama para matar" (John Glen, 1985).

- Pierce Brosnan conduint un tanc a "Goldeneye" (Martin Campbell, 1995).

- La partida de pòker a "007 Casino Royale". I Eva Green, és clar.


La paròdia:





La paròdia de la paròdia: