dissabte, 24 de novembre de 2012

DARREN ARONOFSKY

"La pianista" em va recordar una mica "Cisne negro", la pel·lícula de Darren Aronofsky. En ambdues, la protagonista està boja, té una mare dominant, conrea una modalitat artística en un entorn molt competitiu i s'autolesiona.

No pretenc acusar Aronofsky de plagi i "Cisne negro" té la seva gràcia, tot i que ja vaig advertir en el seu moment que la trobava un pèl sobrevalorada. En realitat, el comentari em serveix d'excusa per fer un repàs a la seva filmografia, que he pogut completar darrerament, amb l'ajuda inestimable del Gerard (gràcies, Gerard!).


"Pi, fe en el caos" (1998) també la trobo sobrevalorada. La posada en escena és desassossegadora gràcies a una fotografia en blanc i negre una mica cremada, els objectius angulars i un estil nerviós basat en el moviment continu de la càmera i la reiteració de gestos i de sons (el treball sobre la banda sonora en els films d'Aronofsky és força interessant); però aquesta estètica presumptament avantguardista està al servei d'una anècdota argumental (el misteri al voltant d'una seqüència numèrica) curiosa però insuficient per a un llargmetratge. Tot plegat, molt pretensiós. Si més no, el film va gaudir d'un prestigi notable i molts van saludar l'arribada d'un nou autor.


A "Réquiem por un sueño" (2000), trobem les mateixes virtuts (la repetició com a figura d'estil) i els mateixos defectes (la voluntat d'impactar a qualsevol preu), però resulta finalment un títol molt més interessant, sobretot per la manera com vincula les addiccions dels protagonistes a la influència d'una societat mediocre i alienadora, que no dubta a destruir els seus individus. Ellen Burstyn va merèixer una nominació a l'Òscar pel seu paper de vídua solitària addicta a la televisió escombraria i a les amfetamines.


"La fuente de la vida" (2006) té un estil més reposat però resulta pretensiosa i inútil en la seva barreja de ciència-ficció, melodrama i metafísica new age, malgrat les interpretacions esforçades de Hugh Jackman i Rachel Weisz.

"El luchador" és, sens dubte, el seu millor treball; Aronofsky aprèn dels seus errors i assoleix la transcendència a través la de la modèstia. Llàstima que el seu últim projecte ("Noah"), sobre Noè i la seva Arca, amb el protagonisme de Russel Crowe, no apunti precisament en aquesta direcció.