dijous, 1 de novembre de 2012

50 ANYS DE 007

Què podem dir sobre James Bond ara que se celebren els cinquanta anys del mite?

- Que té -més o menys- la meva edat. Potser és per això que no envelleix! ;)

Tot i que el personatge literari és una mica més ancià, el Bond cinematogràfic és fill de la dècada dels seixanta. Jo era molt petit llavors però sé per referències que va ser una època estranya: d'una banda, la Guerra Freda implicava el risc de l'apocalipsi; d'una altra, la puixança econòmica havia portat a la majoria de les famílies un benestar fins llavors reservat a uns quants privilegiats i la cultura de l'oci s'enfilava cap al seu apogeu. Aquestes coordenades una mica contradictòries constitueixen l'origen i l'essència del personatge, un hedonista que defensa el món lliure i el capitalisme d'amenaces de destrucció absoluta desenvolupades a l'empar dels avenços tecnològics per sociòpates refinats.

Bond allibera els espectadors de les seves pors i els mostra les possibilitats del sistema de vida occidental: viatges exòtics, cotxes imponents, noies atractives, martinis i música lounge.





- La nissaga Bond evoca una realitat idealitzada a través d'una iconografia que barreja els antics serials d'aventures, la violència del cinema negre i el pop. També conté elements de ciència-ficció i fenòmens paranormals (que els sofisticats gadgets trobin sempre la seva utilitat davant de perills molt concrets només s'explica pels poders clarividents d'en Q). Puntualment, i segons la moda, la sèrie flirteja amb altres gèneres: arts marcials ("Sólo se vive dos veces" -Lewis Gilbert, 1967-), blaxpoitation ("Vive y deja morir" -Guy Hamilton, 1973-), space opera ("Moonraker" -Lewis Gilbert, 1979-).

- Als nens els agrada sentir una vegada i una altra el mateix conte. La sèrie Bond apel·la a la nostra vena més infantil i repeteix una i altra vegada el mateix esquema (consolidat en el tercer lliurament, "James Bond contra Goldfinger" -Guy Hamilton, 1964-): un pròleg que té una certa independència respecte de la trama principal; títols de crèdit característics que combinen imatges molt sofisticades de pistoles amb silenciador i noies en bikini amb una cançó que pretén ser emblemàtica; la visita de Bond al despatx de M, que inclou el flirteig amb la Moneypenny; els gadgets de Q; la visita a un indret exòtic, preferiblement proveït de casino, per començar la investigació; un parell de viatges més, un parell de conquestes femenines i el final al refugi del dolent, en companyia de la noia Bond, on el villà explicarà orgullós el seu pla malèfic per conquerir el món i després intentarà matar 007 amb mètodes molt barrocs dels quals l'agent secret sempre aconsegueix escapolir-se.

- Però la sèrie no envelleix perquè evoluciona. Tot i que l'esquema abans esmentat presenta poques variacions, podem observar, a grans trets, els canvis següents: a mesura que la nissaga avança, s'imposa l'humor, sempre una mica càustic, sobretot a partir del relleu de Connery per Roger Moore; s'incorpora un personatge que fa de pallasso, com el sheriff texà de "Vive y deja morir" o el Tiburón incorporat per Richard Kiel, que evoluciona de dolent terrorífic a aliat de Bond i reclam per al públic infantil. Amb el fitxatge de Timothy Dalton ("007: Alta tensión" -John Glen, 1987-, "007: Licencia para matar" -John Glen, 1989-), el personatge s'humanitza i la sèrie recupera certa seriositat i un nivell de violència insòlit; aquest intent de dirigir-se novament al públic adult va fracassar estrepitosament, potser perquè el públic adult ja no anava al cinema, potser perquè el shakespearià Dalton feia sempre cara de patir gastritis crònica; en contrapartida, la producció i la realització eren més acurades que en els títols de Roger Moore que van seguir a la encara notable "La espía que me amó" (Lewis Gilbert, 1977).

Pierce Brosnan va ser un James Bond de manual, menys rude que Connery i més fidel, doncs, al personatge imaginat per Ian Fleming,; també més políticament correcte que els seus predecessors, una mica insípid com el moment històric de la seva aparició; no beu (tant), no folla (tant) i no fuma. Amb l'arribada del nou segle, fins i tot se'l veu patir de valent (empresonat i torturat a "Muere otro día" -Lee Tamahori, 2002-). Res comparable, però, al càstig infligit a Daniel Craig en una part molt delicada de la seva anatomia a "007 Casino Royale" (Martin Campbell, 2006), anatomia que exhibeix generosament en el mateix film en un pla homenatge al d'Ursula Andress emergint de l'oceà a "Agente 007 contra el Dr. No" (Terence Young, 1962), també replicat per Halle Berry a "Muere otro día". Aquest lligam de la darrera etapa amb la primera passa també pel retorn a l'atractiu animal del Bond interpretat per Sean Connery. Craig és igual de rude però també sap ser sensible. I "007 Casino Royale" (pel meu gust, la millor de la sèrie) acaba a Venècia -indret habitual a la nissaga però mai en l'escena final- de manera inusualment dramàtica, només comparable a l'altre títol en què a Bond se li mor la noia: la reivindicable "007 al servicio secreto de su Majestad" (Peter Hunt, 1969), amb el model George Lazenby substituint el temporalment desertat Connery.

Bond enamorat??


Moments per al record:

- Ursula Andress, la primera noia Bond i la més famosa.


- El ménage a trois amb dues zíngares a "Desde Rusia con amor" (Terence Young, 1963).

- La morta més sexi: Shirley Eaton banyada en or a "James Bond contra Goldfinger"; una astuta metàfora visual dels leit-motivs de la sèrie: la violència, el sexe i els diners.


"007 Quantum of Solace" (Marc Forster, 2008) inclou un homenatge; en aquest cas, la noia mor banyada en petroli.

- La batalla sub-aquàtica d'"Operación Trueno" (Terence Young, 1965).

- "Sólo se vive dos veces": la millor cançó.



- La persecució a la neu de "007 al servicio secreto de su Majestad" (i la clínica-refugi a les muntanyes).

- La persecució amb llanxes de "Vive y deja morir" (i la mort del dolent: Yaphet Kotto s'infla una mica més del que ja està normalment i explota).

- Els fitxatges d'"El Hombre de la Pistola de Oro" (Guy Hamilton, 1974): Christopher Lee, Britt Ekland i el nan Hervé Villechaize. Lee-Scaramanga tenia tres mugrons; no sabem si el títol fa al·lusió a alguna altra particularitat de la seva anatonia.

- Barbara Bach a "La espía que me amó". I Tiburón.

- Els dolents més estrafolaris de la sèrie: Grace Jones i Christopher Walken tenyit de ros (un referent del Bardem de "Skyfall"?) a "Panorama para matar" (John Glen, 1985).

- Pierce Brosnan conduint un tanc a "Goldeneye" (Martin Campbell, 1995).

- La partida de pòker a "007 Casino Royale". I Eva Green, és clar.


La paròdia:





La paròdia de la paròdia:




8 comentaris:

Mario Salazar ha dit...

Nunca me ha entusiasmado mucho James Bond que he visto salteado pedazos y algunas que ya ni recuerdo, pero voy a cambiar eso, con respeto a las clásicas que si he visto mejor las nuevas con Brosnan y Craig. Son 15 las clásicas. Y veré skyfall. Lo que sí es que Austin Power era una tontería por no decir algo peor, solamente hay un comediante más malo que Myers y es Mr Bean. Abrazos.

BCNdays ha dit...

Quins grans moments! La mort de Shirley Eaton brutal. Les meves películes favorites de la saga son El hombre de la pistola de oro y Vive y deja morir, deixant en evidència que el meu Bond favorit es en Roger Moore. Una abraçada!

Pilar ha dit...

El que m'agrada de Bond és la personalitat polièdrica. Podria ser molts personatges, atenent la seva personalitat.
El millor de les pel-lícules que es basen en ell, per a mi, és la música. Un personatge inesperat que fins i tot li fa ombra. ^0^

Alan Smithee ha dit...

Bones!

Fantàstic post!

M'agrada molt lo de la clarividència de Q xD

I la mort de la noia de Goldfinger és de les que més recordo

Una abraçada!

ricard ha dit...

Mario: Me gustó mucho "007 Casino Royale" y bastante "Skyfall". De la etapa Brosnan me gustó sobre todo "Goldeneye". Pero, en conjunto, creo que la etapa Connery es la mejor y más inventiva. No comparto tus valoraciones sobre Austin Powers y Mr. Bean; la serie de Mike Myers es escatológica y soez pero tiene algunos gags geniales (y el detalle irónico de presentar a los familiares y amigos de los esbirros fallecidos es cuando menos sorprendente). En cuanto a Bean, es cierto que sus largometrajes son muy malos pero algunos episodios televisivos son descacharrantes, como el de la recepción de la reina, que ví en cine cuando el personaje no era todavía famoso, como complemento a no sé qué título; se me saltaron las lágrimas de tanto reir.

BCNdays: Tot i que l'etapa Moore no és la meva favorita, he de dir que guardo un record entranyable de "Vive y deja morir", segurament perquè és el primer Bond que vaig poder veure; i al cinema. Ja has vist que n'he destacat dues escenes.

Pilar: Sí, hi ha molts Bond, almenys tants com actors han interpretat el personatge, potser més i tot. "Skyfall" ret homenatge al tema musical clàssic de la sèrie, una mica oblidat en els darrers episodis.

Alan Smithee: La mort de la noia de Goldfinger per asfixia cutània és alhora angoixant i perturbadora. Eros i Thanatos reunits en una imatge icònica.

Gràcies pels vostres comentaris. Una abraçada a tots.

MIREIA ha dit...

Doncs jo "Panorama para matar" la vaig trobar força distreta i amb uns diàlegs molt divertits: també he de reconèixer la meva debilitat per la música de Duran Duran i la presència de, segons el meu parer, dos dels dolents més estrambòtics i entranyables de la saga: la inclassificable Grace Jones i el sempre pertorbador Christopher Walken. Mediocre o no, en el moment de la seva estrena, a mi i a molts de la meva generació, ens va encantar...

pons007 ha dit...

Posats a rescatar grans parodies m'agradaria afegir la meva preferida: Solo se muda dos veces, dels Simpsons, lògicament.

ricard ha dit...

Sí, sí, Mireia, i perquè era dels vuitanta. Que ja ens coneixem!

pons007: Les paròdies cinèfiles dels Simpson són sempre brillants. Aquesta, me l'apunto.

Gràcies per les vostres aportacions.