dimecres, 18 de juliol del 2012

LLUITA DE CLASSES EN DOS REGISTRES

Suposo que la meva cinefília em converteix en un intel·lectual. M'agrada envoltar-me de gent cinèfila, de gent intel·ligent i amb bon gust. I, no obstant això, haig de dir que no suporto els esnobs, la gent que fa gala dels seus coneixements o del seu estatus només per marcar distàncies amb el populatxo.

Rainer Werner Fassbinder era un director alemany sovint comparat amb Almodóvar perquè era gai i feia melodrames protagonitzats per gais. Al meu entendre, però, Fassbinder era molt més modest.

L'any 1975 va dirigir i protagonitzar "La ley del más fuerte". Hi fa el paper de Fox, un xicot no gaire espavilat i sense recursos econòmics... fins que guanya 500.000 marcs a la rifa; llavors, fa amistat amb Eugen, un homosexual de casa bona, amant de l'òpera i de gustos cars; Fox explica a tothom que està content perquè sap que Eugen, com que és empresari, no va amb ell per interès. És un melodrama pur que carrega sense pietat contra els burgesos (Eugen, la seva família i amics), en part orgullosos i en part avergonyits de la seva mediocritat i que gaudeixen humiliant Fox, representant del proletariat, que té tan males maneres com bon cor. Una curiositat afegida és la presència, fent de gai madur, de Karlheinz Böhm, l'actor que feia de Franz Josef a les pel·lícules de la Sissí i que també va protagonitzar "El fotógrafo del pánico".

Molt elegant, no és...


Aquesta pel·lícula em va fer pensar en una altra més lleugera -una comèdia, de fet- que també tracta de com els esnobs s'aprofiten d'uns individus sense maneres però amb molts duros. Em refereixo a la divertidíssima "Granujas de medio pelo" (Woody Allen, 2000), en la qual uns lladregots de molt poca volada (el matrimoni format per Allen i Tracey Ullman) es fan rics gràcies no a un atracament sinó a la venda de galetes que els serveix de tapadora i contracten un dandi amb pocs escrúpols (Hugh Grant) perquè els instrueixi sobre com moure's en l'alta societat. La mala llet del film d'Allen és similar a la del de Fassbinder però el final és més benèvol.

4 comentaris:

Javier Simpson ha dit...

Es buena hora de darle un repaso a la filmografía de Fassbinder. Sólo he visto dos pelis de él (creo, podrían ser tres) y me han convencido. Querelle me fascinó. Es buenísima. A ver si consigo esta de la que hablas, ricard.

Un saludo.

ricard ha dit...

Yo también he visto poca cosa, pero ahora tengo algunos títulos en lista de espera. Tendría que revisar "Querelle"; cuando la ví, me pareció artificiosa y no acabé de entrar en la historia. Saludos.

Jordicine ha dit...

No la recordo. Això sí, etic d'acord amb el teu paràgraf inicial. El subscric fil per randa. Una abraçada.

ricard ha dit...

Els esnobs fan ràbia, oi que sí? Una abraçada.