diumenge, 29 de juliol de 2012

RÍO ROJO


Fa uns dies, al bloc Esculpiendo el tiempo, el nostre company Ricardo Pérez va publicar un post on relacionava els que eren, pel seu gust, els deu millors westerns de la història. I li vaig comentar que estava molt d'acord amb el seu criteri però que em faltaven dos títols de la llista: "Juntos hasta la muerte" (Raoul Walsh, 1949) i "Río Rojo" (Howard Hawks, 1948).

Ha volgut la casualitat que, pocs dies després, La Sexta 3 programés el títol de Hawks, el primer dels seus tres rius (éls altres són "Río Bravo", de 1958, i "Río Lobo", de 1970, que tanca la seva filmografia).

Certament, es tracta d'una pel·lícula magnífica, el títol definitiu sobre l'èpica dels cowboys. La història del ranxer Dunson (John Wayne), que mena nou mil caps de bestiar des de Texas fins al ferrocarril amb l'ajut del seu fillol Matthew Garth (un joveníssim Montgomery Clift), ho té tot: un greu conflicte moral entre els protagonistes; imatges d'una bellesa impressionant, com la dels cowboys esperant sobre els seus cavalls l'inici de la marxa, fotografiats a contrallum en trencar l'alba (cortesia de Russell Harlan); nits al ras al costat d'una foguera; nits al ras sota la pluja; nits al ras entre la boira; el bestiar en desbandada (en aquesta escena mor un cowboy jove que, la nit abans, havia manifestat innocentment el seu desig de lliurar el bestiar per poder comprar-li unes sabates vermelles a la seva esposa; una situació dramàtica després copiada i parodiada fins a l'extenuació); el bestiar i els vaquers travessant un riu (que inclou plans de càmera subjectiva presos des de dins del carro de les provisions conduït (com no podia ser menys) per Walter Brennan; un atac dels indis; trets i cops de puny. Hi ha una noia (Joanne Dru), però això no arriba a espatllar la història; de fet, la intervenció de la hawksiana heroïna resultarà decisiva en el desenllaç a Abilene, quan el bestiar ha estat lliurat al ferrocarril i pagat amb generositat però els protagonistes encara han de passar comptes entre ells.

2 comentaris:

Ricardo Pérez ha dit...

Me alegra que ya hayas visto este clasicazo, aunque sea en color :)

Un abrazo.

ricard ha dit...

Ja ja, no me subestimes: quité el color de la tele...

Un abrazo.