dilluns, 11 de juny de 2012

ON CONNAÎT LA CHANSON


Molt actiu als seus noranta anys, present a Cannes amb "Vous n'avez encore rien vu" i no fa gaire a les nostres cartelleres amb "Las malas hierbas", Alain Resnais és un dels fundadors de la Nouvelle Vague, autor d'obres cabdals del moviment i del cinema com "Hiroshima mon amour" (1959) o "L'anée dernière à Marienbad" (1961). Molt apreciat per la crítica tret de puntuals excepcions, la radicalitat de la majoria de les seves propostes, però, l'allunya del gran públic (tampoc no hi ajuda el fet que molts dels seus films romanguin inèdits a casa nostra). No obstant això, l'any 1997 va obtenir un èxit enorme tant de crítica com de públic amb la pel·lícula "On connaît la chanson".

Es tracta d'una comèdia coral sobre les aparences. Claude (Pierre Arditi) es troba malament i es pensa que té un mal incurable; Odile (Sabine Azéma, esposa del director) i Camille (Agnès Jaoui) són dues germanes: la primera es compra un pis que, aparentment, és una ganga, després d'alguns titubejos perquè es troba insegura davant les decisions; Odile admira Camille perquè s'està traient el doctorat en Història (una de les passions del director) i es mostra molt segura de si mateixa... fins que comença a patir atacs d'ansietat; Odile surt amb Marc (Lambert Wilson), l'agent immobiliari que li ha venut el pis a sa germana, un individu impresentable que aparenta tenir les mateixes afinitats només per lligar-se-la; Odile surt amb Marc però passa molt més temps amb Nicolas (André Dussollier), enamorat d'ella en secret i que es presenta com a escriptor de relats radiofònics i oculta el fet que és empleat de Marc. Els personatges es guien per les aparences i fan cas omís d'algunes evidències: per exemple, Odile li explica al seu marit Nicolas (Jean-Pierre Bacri) que ha vist Claude pel carrer amb una rossa i dóna per fet que té una amant, i afegeix que aquesta circumstància l'ha trasbalsada de tal manera que immediatament després ha vist el mateix Nicolas petonejant-se amb una noia dins un cotxe, la qual cosa atribueix a una mena d'al·lucinació i ni se li passa per la imaginació que potser sí que era el seu marit. L'escena final, tan llarga com esplèndida, de la festa d'inauguració del pis de l'Odile, servirà perquè algunes veritats surtin a a la llum i per posar les coses al seu lloc, mentre unes meduses fan la seva aparició entre pla i pla.

"On connaït la chanson" té una posada en escena molt transparent i allunyada d'alguns dels experiments formals d'altres films de Resnais (tret, potser, del detall de les meduses). Les interpretacions són idònies i els personatges estan molt ben descrits, i només per això i per la perfecció del guió (del matrimoni format per Jean-Pierre Bacri i Agnès Jaoui, autors d'altres comèdies memorables com la posterior "Para todos los gustos"), ens trobaríem ja davant d'un dels millors títols del cinema francès dels darrers anys. Però encara afegeix un element prou enginyós que li atorga un encant molt especial: com ja s'anuncia des del títol, es tracta també d'un musical atípic en què alguns fragments dels diàlegs són cançons del repertori de la música popular francesa dels anys vint als nostres dies. Uns anys més tard, Emilio Martínez-Lázaro va copiar la idea a "El otro lado de la cama".

2 comentaris:

miquel zueras ha dit...

Em va agradar molt, em va recordar a un altre musical francès atipic que s´en deia "Salle de bal" que va tenir força exit al seu moment. Salut. Borgo.

ricard ha dit...

Suposo que et refereixes a "Le bal" (1983), que, en un escenari únic i amb la col·laboració d'una troupe d'actors de teatre, rememora les sales de ball i la música francesa de ball al llarg de 50 anys. És un film memorable i he de pensar seriosament a dedicar-li un post. El director, però, no era francès sinó l'italià Ettore Scola. Salut.