diumenge, 25 de març del 2012

DRIVE

"Drive" (Nicolas Winding Refn, 2011) recorre transversalment el cinema nord-americà de gènere i n'extreu l'essència per oferir el millor títol de la temporada; un clàssic modern de la sèrie B amb heroi lacònic (i un conductor excel·lent, de manera que ens recorda aquell admirable "The driver" que va compondre Ryan O'Neal a les ordres de Walter Hill, l'any 1978) que posa la seva habilitat i la seva capacitat per a la violència al servei d'un grup familiar amb problemes, com el protagonista de "Raíces profundas" (George Stevens, 1953) però més salvatge.

"Drive" és un film estilitzadíssim i, a la vegada, concís i sobri; és poètic i romàntic i, alhora, d'una violència espantosa, que Irene (bellíssima Carey Mulligan) no pot concebre però que se'ns mostra com a lògica en una trama d'alè tràgic en què el sacrifici és l'únic camí possible, on només hi ha una direcció, tot i que el conductor no té manies per circular en sentit prohibit o, fins i tot, marxa enrere; tampoc no porta pistola, però això no afecta la seva capacitat de matar.

Desconec l'obra precedent de Nicolas Winding Refn, un director bregat en la sèrie B i la televisió, però intueixo que ell ha vist molt cinema. O simplement és un geni que el reinventa. No sembla que copïi ningú, però els seus enquadraments en format panoràmic, dissenyats amb precisió geomètrica, evoquen Welles i Kazan; els travellings semblen de Kubrick; els interiors aspres i foscos recorden David Lynch; els exteriors de Los Angeles, les persecucions automobilístiques, la violència, destilen la tradició forjada pel thriller urbà dels anys setanta. És difícil explicar la capacitat hipnòtica de les seves imatges: estem cansats de veure plans aeris nocturns de grans ciutats, però aquí les imatges que sobrevolen Los Angeles de nit tenen una densitat que aclapara l'espectador; probablement la banda sonora, inspiradíssima, hi tingui molt a veure. També tenim un repartiment en estat de gràcia: Ryan Gosling, sense canviar gaire d'expressió, confirma la vàlua demostrada ja en títols com "Half Nelson"; els secundaris estan tots perfectes en el seu paper (dels televisius Bryan Cranston i Christina Hendricks als veterans Ron Perlman i Albert Brooks). Però "Drive" mai no seria el que és sense el talent demostrat per Nicolas Winding Refn, que sap fer allò que només és a l'abast dels grans creadors: explicar una història, transmetre una emoció, sense necessitat de paraules, confiant plenament en la planificació i el muntatge; fixem-nos, per exemple, en l'escena inicial, en què les mirades i les accions del conductor defineixen clarament la seva personalitat i modus operandi; o el pla en què el rostre del protagonista apareix al costat del de la noia reflectit en un mirall per damunt de les fotografies del fill i del marit. Winding Refn narra com els clàssics amb la intuïció dels postmoderns: el rostre de làtex que mira rere la porta de vidre de la pizzeria és un exemple d'imatge inquietant, no explicativa però generadora de suspens. I l'escena, ja famosa, de l'ascensor, combina en tres minuts, enmig d'una atmosfera que sembla de cinema fantàstic, el petó més romàntic i desesperat amb la violència més cruel; comença emocionant i acaba explicant, només amb la imatge de la porta automàtica tancant-se sobre el rostre d'Irene, qui són, què senten i quin és el destí dels dos protagonistes.

Un drama tens.


Un drama romàntic.


Una planificació cuidada (proveu a traçar una diagonal sobre cada una de les imatges -d'esquerra a dreta, de baix a dalt en la primera i tercera imatges, de dalt a baix en la segona-).



10 comentaris:

Javier Simpson ha dit...

Me acuerdo de The Driver, de Hill. Tengo que volverla a ver. Creo que me volvería a gustar y éste es un buen momento para hacerlo después de haber visto Drive.
Yo también creo que Drive es una película atractiva y que combina muy bien cine setentero, modernidad, romanticismo y tragedia en forma de cine negro. El ambiente en el que nos metemos y el suspense están muy logrados. La música tecno un tanto retro le quedan estupendamente… y ese vestuario, con escorpión incluido también.

Un saludo, ricard. Excelente reseña.

ricard ha dit...

Gracias por tu comentario, Javi. "Drive" me gustó mucho y tampoco me molestaría revisar la película de Walter Hill; si no voy desencaminado, era una mezcla entre "El silencio de un hombre", de Melville, y "Bullit".

Pásate por mi post "Concurs # 1"; la pregunta no es fácil, pero será divertido participar e iré dejando pistas.

Un abrazo.

Sandra Mantas ha dit...

Bé, veig que al final l'has pogut veure i que també penses que és el millor de l'any. No aportaré res més a la brillant crítica que has fet, només dir-te que jo he vist algunes pel.lícules anteriors del director, molt irregular, i em vaig quedar fa molts anys amb una que es diu "Fear X", totalment lynchniana, que em va fascinar i que mai he vist reivindicar a ningú més que a í, amb insistència. No es "Drive", es clar, pe´`o em sembla de les millors còpies que s´han fet del cine de Lynch, sense ser Lynch, es clar. Una abraçada.

P.D: vaig perdut al concurs i fa molt que vaig veure The artist (a l'octubre a Sitges) així que si haig de recordar algun detall potser no seré capaç, si és més general, potser hi hagi més sort amb alguna pista més.

ricard ha dit...

L'he poguda veure gràcies al cine-club d'Igualada, ideal per repescar obres mestres. És curiós que comentis que "Fear X" és lynchniana, perquè "Drive" també em va recordar el seu univers però sense poder precisar per què; no dec anar tan desencaminat.

Sobre el concurs: si que és una qüestió una mica de detall, però no et donis per vençut. Algú ja ha endevinat l'altra pel·lícula; i a la primera!

Una abraçada.

miquel zueras ha dit...

"Drive" em va agradar molt i ja havia vist una interessant pel.licula de Winding: "Pusher" de 1999 sobre un traficant dels barris baixos de Copenhague. Aqui és va estrenar més tard amb el títol "Un paseo por el abismo" aprofitant la moda de la serie negra escandinava, suposso. Te la recomano. Salut. Borgo.

Jordicine ha dit...

Em va encantar. Una de les millors pelis que he vist darrerament. Grans actors, bruta però elegant i molt reflexiva. És semblant al cinema més o menys independent, no? Apuntat 'Tyrannosaur', si no l'has vista. Es d'un estil similar, sense assemblar-se en res. Salut!

Imma ha dit...

Que bé que t'hagi agaradat 'Drive'! Te la vaig recomanar perquè a mi em va entusiasmar. Estic d'acord amb la teva bona exposició. Com vaig dir en un altre blog per mi 'Drive' és
llum i foscor, violència i amor desinteressat, solitud i companyia, angoixa i dolçor, acceleració i contemplació...tot un cúmul de contradiccions que creen un còctel fascinant servit per un personatge hipnòtic.

Una abraçada!

ricard ha dit...

Borgo: Gràcies a tu i al David Amorós, tinc dues bones referències per conèixer l'obra d'aquest director que m'era totalment desconegut i que ara em sembla genial. Salut!

jordicine: Doncs també m'apunto "Tyrannosaur", que ja veig que comentes al teu bloc. Salut!

Imma: És una molt bona definició. Les pel·lícules que juguen amb els contrastos acostumen a funcionar. Una abraçada.

Bargalloneta ha dit...

Totalment d'acord amb tu!!
A mi també em va impactar moltíssim , a part de que estic secretament enamorada de la Carey Mulligan des de que vaig veure An education , la seva interpretació de NY, NY encara ara em posa la pell de gallina, trobo incomprensible com és que no els van nominar a tots dos....
petons

ricard ha dit...

Benvolguda Mònica: Carey Mulligan és una actriu extraordinària. Aquesta setmana l'he vista a "Nunca me abandones", un altre títol a reivindicar. Petons.