dissabte, 24 de març de 2012

INTOCABLE


L'amistat entre perdedors ha donat al cinema grans pel·lícules. "Cowboy de medianoche", per exemple.

"Intocable" (Eric Toledano, Olivier Nakache, 2011) és una història d'amistat entre dos personatges que arrosseguen problemes ben diferents: Philippe (François Cluzet) és tetraplèjic des que va patir un accident amb un parapent, però és escandalosament ric; Driss (Omar Sy) és un noi de barri d'origen subsaharià que acaba de sortir de la presó i que no té gaires expectatives en el seu entorn social i familiar, però és sa, jove i fort; el film, basat en fets reals, narra la seva convivència quan el milionari lloga el noi perquè li faci d'assistent. Amb aquest argument, hom podia caure fàcilment en diversos clixés, des d'un comentari socio-polític massa obvi al drama lacrimogen (massa fàcil). Però "Intocable" sorteja aquests perills gràcies a uns diàlegs molt naturals i plens de sentit de l'humor (negre, en més d'una ocasió). No ens trobem davant d'una pel·lícula extraordinària; segur que us n'han parlat molt bé, però és que està pensada per agradar. A mí també em va agradar, no us penseu; em va fer riure i em va entendrir; però no puc obviar que moltes situacions són estereotipades (la relació ente Driss i la secretària guapa; la festa d'aniversari). Si més no, una banda sonora que combina la música clàssica i el funky (estils que corresponen, com us podeu imaginar, als gustos personals de cadascun dels personatges) i una interpretació memorable de François Cluzet són raons prou poderoses.

I si penseu que, tant com sempre dic que m'agrada el cinema francès, em mostro poc entusiasta davant de títols com "Pequeñas mentiras sin importancia" o aquest "Intocable", us respondré que sóc pefectament conscient que aquest material, en les mans de productors nord-americans, hauria donat com a resultat un nyap de proporcions considerables, probablement interpretat per Jack Nicholson i Martin Lawrence.

6 comentaris:

David Amorós ha dit...

Doncs estic completament d'acord amb la teva valoració. És una peli que no aburreix, que inclús proporciona algun bon moment i bones interpretacions i que no ofèn perque evita el to lacrimògen. Tot i així no em sembla res de l'altra mon, com dius és previsible i plena de tòipics i em sembla que està molt sobrevalorada. I segur que amb els americans hagués sigut molt ofensiva. Potser l'haguessin fet Russell Crowe i Will Smith, ja,ja. Una abraçada.

ricard ha dit...

Home, Russell Crowe i Will Smith (repetint el seu personatge del Príncep de Bel Air) no em semblaríen una mala elecció. :)

I, a tot això, com que de moment ets l'únic que ha comentat el post-concurs, t'animo a perseverar. Ja he deixat alguna pista.

Una abraçada.

MARTELL DE REUS ha dit...

Durant els primers minuts de projecció vam pensar que no ens agradaria. A mesura que passava el temps ens va anar agradant i al final vam sortir amb un bon sabor de boca. La pega de tot plegat és que vam haver de fer 46 km de cotxe per poder-la veure en versió catalana en un cinema d'una comarca veïna.

ricard ha dit...

És sorprenent l'optimisme que transmet, a desgrat d'una temàtica més aviat aspra. Jo no vaig tenir el vostre valor i vaig anar a peu a veure la versió en castellà. Espero sabreu perdonar-me. Una abraçada i fins ben aviat!

Bargalloneta ha dit...

jajajjajajajaa,
totalment d'acord amb tu amb la teva aportació final.... no m'ho puc ni arribar a imaginar en mans americanes ... o si???

ricard ha dit...

Espera, espera, que tot arribarà...