dissabte, 31 de desembre de 2011

ESCENES CLÀSSIQUES # 122: EL HOMBRE MOSCA

Acabem l'any amb Tom Cruise emparrant-se per les parets de vidre de l'edifici més alt del món. Culmina una tradició que ve de molt lluny; vegeu si no els tràfecs que tenia Harold Lloyd per pujar al terrat d'un gratacels de l'any 1923 sense trepitjar l'escala (encara no hi havia ascensor). El film el van titular "El hombre mosca":



diumenge, 25 de desembre de 2011

MISIÓN: IMPOSIBLE. PROTOCOLO FANTASMA


Per a la quarta entrega de la nissaga de l'agent Ethan Hunt, Tom Cruise ha fitxat Brad Bird, un director de solvència provada en el camp de l'animació, responsable de les excel·lents "El gigante de hierro" (1999), "Los increíbles" (2004) i "Ratatouille" (2007). Podia semblar, però, que el salt a la imatge real era tan vertiginós i arriscat com el que fa Cruise-Hunt sobre les parets de vidre de la torre Burj Dubai en l'escena més espectacular del film.

Però, ben mirat, quina diferència hi ha entre "Misión: imposible. Protocolo fantasma" i qualsevol pel·lícula d'animació? Doncs que els personatges dels dibuixos animats (inclosos "Los increíbles") tenen més ànima que aquests super-herois dels serveis secrets moderns, que no han viscut la Guerra Freda però que s'han d'enfrontar a una conspiració que pot provocar una guerra nuclear entre Rússia i els Estats Units. Malgrat que l'argument incorpora el record d'un succés tràgic que turmenta el protagonista Hunt i també un dels seus nous ajudants (Jeremy Renner -"En tierra hostil"-), el film troba la seva raó d'existir en les nombroses escenes de suspens i d'acció, resoltes, això sí, amb elegància i amb imaginació (sobretot, la part de l'hotel a Dubai i el final en un aparca-cotxes).

Els productors també deuen ser conscients que la part més dramàtica no acaba de rutllar i potencien la sofisticació a l'estil 007, com en l'escena de la recepció a Bombay, amb la guapíssima Paula Patton exercint de noia Bond, i, d'altra banda, les notes d'humor, objectiu al qual serveix clarament el fitxatge de Simon Pegg ("Paul", "Arma fatal", "Zombies Party").

dissabte, 24 de desembre de 2011

MUSICALS DELS SETANTA # 2: O com vaig aprendre a deixar d'amoïnar-me i estimar GREASE

En el moment de la seva estrena, "Grease" (Randal Kleiser, 1978), adaptació del musical homònim de Jim Jacobs i Warren Casey, era un film no apte per a adolescents una mica frikis amb complexe d'intel·lectuals: com jo mateix, vaja. Amb uns personatges amb encefalograma pla, masclistes i grollers, que representaven tot allò que jo odiava, la pel·lícula em va semblar aparatosa i absurda, molt inferior a l'anterior musical de John Travolta "Fiebre del sábado noche" (John Badham, 1977).

Però, amb el pas dels anys, per raons de diversa índole, l'he tornada a veure moltes vegades (la darrera, en un passi televisiu aquesta mateixa tarda), i m'he adonat que:

- En primer lloc, no és una pel·lícula tan rara, sinó un homenatge a l'esperit dels anys cinquanta i a l'inconformisme dels joves de l'època; com "Rebelde sin causa", evocada explícitament en l'escena de la cursa d'automòbils, però sense el seu to transcendent.

- És un dels últims (l'últim, potser?) musical plantejat a la manera clàssica.

- "Grease" és un film imperfecte d'un director impersonal. Però això no impedeix que una banda sonora plena de cançons extraordinàries, una gran coreografia de Patricia Birch, uns intèrprets amb carisma i, fins i tot, el sentit de l'humor estés sobre una trama evanescent, aconsegueixin el miracle d'enamorar l'espectador més reticent, si no en el primer visionat, en els següents, doncs guanya en cada revisió; "Grease" no envelleix, és una icona, és una prova de felicitat, una demostració del poder evocador de bona part del cinema comercial nord-americà.

Com he dit, totes les cançons són magnífiques, però avui, que és la Nit de Nadal i tinc el dia tonto, em quedo amb les dues peces més romàntiques, aquelles en què els dos enamorats es planyen ("Hopelessly Devoted To You", la que canta Olivia Newton-John, va ser nominada a l'Òscar):



diumenge, 18 de desembre de 2011

QUERIDA WENDY


En la resposta a un comentari de la Imma referit a "Melancolía", de Lars Von Trier, vaig dir que en les seves pel·lícules no es podia separar el fons de la forma. Aquesta premissa, que és igualment vàlida per a la majoria de directors, ho és més encara en el cas del danès, tot i la paradoxa aparent de ser l'inventor del Dogma, un moviment que defensa la inexistència de la forma.

En fi, per il·lustrar aquesta hipòtesi faré servir un exemple a la inversa, que és la pel·lícula "Querida Wendy" (2005).

"Querida Wendy" no la va dirigir Von Trier, sinó el seu acòlit Thomas Vinterberg, autor de l'excel·lent "Celebración" (1998), però en va escriure el guió, i la trama s'insereix clarament en el seu discurs quasi obssessiu sobre Amèrica i les seves tares: la pena de mort ("Bailar en la oscuridad"), la intolerància, l'esclavitud, la violència ("Dogville", "Manderley"); i, ara, la passió per les armes de foc.

Els protagonistes són una colla d'adolescents marginats d'un poble miner dels Estats Units que sembla el lloc més miserable i trist de tot el planeta, que es reuneixen en secret per venerar pistoles, tot i que s'auto-proclamen pacifistes. La paràbola resulta prou intel·ligent, però la posada en escena s'encomana de la mediocritat que el film retrata. El problema de "Querida Wendy", que no és una mala pel·lícula però resulta insatisfactòria (i va ser un fracàs comercial estrepitós), és que no té gaire clar quin ha de ser el seu estil visual, tot i que conté algunes escenes (el final, sobretot) força espectaculars. Així, doncs, queda clar que el més brillant dels discursos, la més transparent de les metàfores, no resulta eficaç si no va acompanyada d'una proposta visual idònia, encara que fos la càmera en mà del Dogma. La posada en escena de Vinterberg és tan eclèctica -amb elements de western, experiments metalingüístics, una lletjor visual omnipresent- que desactiva parcialment l'impacte de la història creada per Lars Von Trier, al qual podem discutir-li les seves propostes formals però ningú no li podrà negar que no siguin radicals i contundents.

Però també podríem argumentar que el guió és pretensiós, i com que no va acompanyat d'una proposta formal més rigorosa, se li veu el llautó. En qualsevol cas, penso que un tractament -formalment i argumental- a l'estil de "La revancha de los novatos", potser hauria estat més adient. I, sens dubte, la pel·lícula hauria gaudit de més ressò.

dimarts, 13 de desembre de 2011

UN DIOS SALVAJE


"Un dios salvaje", la darrera pel·lícula del gran Roman Polanski, és una adaptació modèlica de l'obra teatral de Yasmina Reza. El director posa la seva capacitat per moure els personatges en un espai clos al servei de l'enginyosa trama, que a partir d'un fet trivial (dos matrimonis burgesos es reuneixen per parlar d'una batussa entre els seus fills), i en to de tragicomèdia, mostra com l'educació no ens ha fet perdre els instints de quan fèiem de caçadors a la selva; i que som pitjor que la canalla.

divendres, 9 de desembre de 2011

¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO?


En el període que va de 1968 a 1975, el cinema espanyol de gènere fantàstic va viure una època d'esplendor; més per la quantitat de títols que no pas per la qualitat, però va ser un fenomen de culte (i, si no, pregunteu-li a Tarantino), i va generar unes quantes obres reeixides.

Narciso Ibáñez Serrador no va ser un dels cineastes més prolífics, si obviem els seus treballs televisius: només dues pel·lícules, una de 1969 ("La residencia"), l'altra de 1976 ("¿Quién puede matar a un niño?"). Però la primera va ser un èxit clamorós i una digníssima aproximació al gènere gòtic amb elements d'erotisme sado-masoquista, tota una fita en el cinema espanyol de l'època. Ibáñez Serrador demostrava un domini del suspens molt superior al de la majoria dels seus col·legues, tot i que la crítica especialitzada valorava més la imaginació un pèl delirant de gent com Jesús Franco o León Klimovsky i l'acusaven d'acadèmic.

"La residencia" recollia una tradició genèrica amb precedents al cinema britànic i també amb òbvies connexions amb el giallo italià. La seva segona -i, fins ara, última- pel·lícula, "¿Quién puede matar a un niño?", rodada quan el gènere ja havia superat el seu període de glòria, resulta força més original, tot i que podem observar influències que van des de "Los pájaros", de Hitchcock, a "La noche de los muertos vivientes", passant per "El pueblo de los malditos". D'entrada, l'acció transcorre en una illa de la costa andalusa en plena canícula, de manera que el film s'allunya diametralment dels films de terror gòtic amb moltes ombres i passatges nocturns. Malgrat la llum meridional i els espais a cel obert, però, la sensació de claustrofòbia és constant.

Una parella d'anglesos (interpretats per Prunella Ransome i Lewis Fiander -Ibáñez Serrador hauria volgut Anthony Hopkins per al paper-), arriben a l'illa i descobreixen que està deserta; bé, no exactament, el que no hi ha són adults. A partir d'aquí, allò que havien de ser unes vacances idíl·liques es convertirà en un malson terrible. L'angoixa ens manté en tensió fins al final sense decaure en cap instant; la informació, els cops d'efecte, estan dosificats de manera impecable, amb episodis tan enginyosos com el del confessionari o tan brutals com l'escena de la cucanya. La malignitat i l'absurditat de la situació contribueixen al desconcert dels protagonistes, i de l'espectador, tot i que Ibáñez Serrador, a través de les imatges del pròleg i de la referència a l'avortament, insinuï una explicació que es podria perfectament haver estalviat per fer encara més rodona, més insòlita i radical aquesta petita joia del gènere.

Un dels molts moments inquietants del film:


Assenyalem com a curiositat que una de les nenes de l'illa és Marián Salgado, que un any abans havia protagonitzat, a les ordres de León Klimovsky, "La endemoniada", un remake patri d'"El exorcista", amb Julián Mateos fent de capellà, una pel·lícula que ocuparia un lloc d'honor en un rànquing de despropòsits. La nena no va fer gaire carrera i no és d'estranyar: feia més angúnia abans de la possessió. L'escena en què repta per una paret o una mutilació de genitals enviats després per correu en una capsa de sabates, són monuments al mal gust. Però res comparable als flash-backs que expliquen la crisi de fe de Julián Mateos: festeja amb una noia de bona família (María Kosty) i, perquè sapiguem que són personatges d'alt llinatge, ens els trobem muntats a cavall amb jerseis de coll alt i cascos de jugadors de polo; sense descavalcar, ell li confessa que es vol fer capellà. En el flash-back següent, ell ja porta alçacoll i visita la seva ex al meublé on treballa, doncs resulta que del disgust es va arrissar el cabell i es va fer puta; quan ella se'l troba novament cara a cara, es desmaia, amb tanta poca gràcia que tota la sala esclata en una rialla, o almenys així va ser quan la vaig veure, al meu poble, que no són gaire de riure al cinema, en una d'aquelles entranyables sessions dobles en què l'atractiu d'un dels títols (en aquest cas, crec que es tractava de "Marathon Man") era compensat amb escreix per la ineptitud del complement.

diumenge, 4 de desembre de 2011

WALL STREET: EL DINERO NUNCA DUERME (CRISI # 3)


Resulta fàcil fer una mala crítica de "Wall Street: El dinero nunca duerme" (Oliver Stone, 2010).

D'entrada, es pot censurar el seu oportunisme descarat: Stone fa temps que no aixeca el cap, si més no comercialment parlant, i la crisi financera li va com anell al dit per recuperar el protagonista de "Wall Street" (1987), un títol de quan totes li ponien (i -diguem-ho clarament- estava més inspirat), i reversionar-la amb escassos canvis. Però la seqüela resulta inferior a l'original: Gordon Gekko (Michael Douglas) és una caricatura; el seu jove acòlit, que ara és també el seu gendre, no té entitat com a personatge, i tampoc és que la tova interpretació de Shia LaBoeuf hi ajudi gaire; Carey Mulligan i Josh Brolin resulten més convincents, però també interpreten arquetips (ella és la filla esquerrana de Gekko, que dirigeix una web i odia el seu pare; ell, el tauró sense escrúpols, responsable de tots els mals de la humanitat); finalment, el paper de Frank Langella és patètic. A més, algunes metàfores visuals són massa òbvies: les bombolles que fan els nens al parc, la col·lecció de joies al sopar benèfic... De fet, l'obvietat és el defecte més evident de tot el film, però reconec que pot resultar aclaridor a algú que encara no s'hagi assabentat de perquè estem tots tan fotuts.

Això no obstant, la pel·lícula resulta moderadament entretinguda i, com la primera versió, ens recorda quan el cinema nord-americà no basava la seva espectacularitat en els efectes especials sinó en el repartiment i en els ressorts dramàtics d'una història que enllaçava els problemes individuals amb el retrat d'una comunitat. Llàstima que Oliver Stone no li hagués suposat més intel·ligència al seu públic potencial i hagués provat de ser més subtil; però aquesta mai no ha estat una de les seves virtuts. Finalment, posarem en el seu haver alguns apunts humorístics: el telèfon mòbil que li tornen a Gekko en sortir de la presó, prova fefaent del pas implacable del temps; la topada amb Charlie Sheen, flanquejat per dues noies i presumint de dedicar-se a viure la vida; o la destrucció del quadre de Goya "Saturn devorant el seu fill", probablement la nota més càustica d'un film que es prestava molt a ser-ho i que, lamentablement, aposta per la comoditat.

divendres, 2 de desembre de 2011

EYES WIDE SHUT


"Eyes Wide Shut" (1999) és, em fa l'efecte, una pel·lícula una mica incompresa. Reconec que a mi també em va descol·locar en el moment de la seva estrena, però ara mateix la trobo fascinant, una de les millors de Kubrick.

És una pel·lícula estranya, una mica extravagant. No n'hi ha per a menys: és molt agosarat adaptar una novel·la ("Relato soñado", d'Arthur Schnitzler) publicada el 1926 i ambientada a Viena, que parla d'infidelitats matrimonials en grau de temptativa i d'un senyor que passa la nit fora de casa, i traslladar-ne l'acció al Nova York contemporani sense canviar ni una coma. A més, com que Kubrick no es mou de Londres, la ciutat dels gratacels està reconstruïda en decorats, no tan aparatosos com els de "Synecdoche New York", però quasi. En qualsevol cas, la posada en escena és tan elegant com calia esperar.

L'interès de Kubrick per la novel·la de Schnitzler, que ja venia de lluny, es pot explicar des de diferents punts de vista: un dels seus directors favorits, Max Ophüls, ja havia adaptat l'autor austríac a "La ronde"; l'obra de Schnitzler sembla il·lustrar moltes de les teories psicoanalítiques de Sigmund Freud, i Kubrick també s'havia interessat sempre per les especulacions del darrer, sobretot en la mesura que parlen d'una dualitat inherent a l'individu, l'inconscient del qual seria el revers tenebrós reprimit per la societat però sempre a punt d'emergir amb conseqüències imprevisibles.

La dualitat és un dels temes centrals del film, com de tota l'obra del director. "Eyes Wide Shut" conté tots els elements que fan reconeixible una pel·lícula de Kubrick i apareix reiteradament citada en el meu treball "Kubrick de la A a la Z" (en onze dels divuit capítols); però, tanmateix, és singular i aborda un tema singular.

De què parla "Eyes Wide Shut"? Fonamentalment, de la impossibilitat de tenir una certesa, qualsevol certesa.

Un bon vespre, el doctor Harford (Tom Cruise, en una actuació soprenentment continguda), tot i el seu èxit professional, el seu luxós apartament a Manhattan, la seva filla i esposa (Nicole Kidman) adorables, s'adona que tot allò que creu posseir és absolutament contingent, que no coneix la seva dona, ni es coneix a si mateix, ni entén res de res.

Després d'unes sorprenents revelacions de la senyora Harford sobre els seus desitjos més ocults, Bill Harford inicia un periple nocturn per la ciutat durant el qual haurà d'afrontar un seguit de situacions estranyes i temptadores, totes d'índole sexual en diverses formes:

- Una declaració d'amor al costat d'un cadàver. El binomi sexe-mort tindrà el seu reflex a la segona part, en l'escena de la noia morta al dipòsit, una de les més pertorbadores mai filmades.

- Bill topa amb uns adolescents que, per insultar-lo, el titllen d'homosexual.

- Una trobada amb una prostituta.

- Una trobada amb una lolita de mirada inquietant (Leelee Sobieski).

- Finalment, una orgia amb personatges emmascarats.

Bill Harford no solament no troba cap resposta en el seu periple nocturn, sinó que se li obren més interrogants. La segona meitat del film, característicament simètrica, només condueix a una confusió encara més gran i a la impossibilitat de tenir una mínima certesa sobre els esdeveniments, malgrat les revelacions que fa el personatge de Sidney Pollack en una reunió al costat d'un gran billar amb la tela de color vermell.

El final de la història, en un entorn nadalenc i amb el matrimoni Harford exercint de parella burgesa perfecta, resulta força càustic, com és habitual en els films de Kubrick, i falsament feliç. Després de conèixer la seva experiència, potser ens considerarem, com el protagonista, afortunats de ser vius, però mai més no podrem sentir-nos segurs.

La simetria kubrickiana aplicada a les relacions sexuals: