divendres, 7 d’octubre de 2011

EL ÁRBOL DE LA VIDA


Terrence Malick no filma escenes convencionals. Captura moments, emocions, gràcies a una càmera gràcil que flota sobre els personatges i una banda sonora feta de música clàssica i veus en off. Aquest estil és força impactant en línies generals però, de vegades, se li gira en contra, esdevé excessiu i grandiloqüent.

Quan vaig veure a "El árbol de la vida" el pla de la mare gronxant-se, vaig pensar que Malick havia fet una pel·lícula amb els flash-backs de "La delgada línea roja" (1998), i això era una perspectiva força inquietant. Però, sortosament, la història d'aquesta família amb un pare que fa el paper de Déu en un món en què Déu no fa només coses agradables, uns fills que aprenen a viure i una mare que representa la part bona de la Naturalesa, s'imposa i s'alia amb l'estil del director. Aconsegueix una intensitat gairebé bergmaniana.

Només m'hi sobra la part d'en Sean Penn (que no hi té cap culpa) i el final més aviat kitsch. En canvi, la idea d'intercalar en aquesta història sobre la vida una llarga -i bellíssima- seqüència que mostra el big bang i l'evolució de les espècies passant per l'extinció dels dinosaures, molt criticada, no em sembla que faci cap nosa; potser és innecessària però és coherent i, a més, demostra que Terrence Malick fa el cinema que vol fer, passant olímpicament de modes i convencions (malgrat la semblança amb "2001: una odisea en el espacio", potenciada per la col·laboració de Douglas Trumbull).

7 comentaris:

David ha dit...

Esperava alguna crítia com la teva que fugís de tòpics, Ricard. No l'he vist, ni he vist res d'en Malick, però he sentit molta gent que deia que havia marxat del cinema indignada, la qual cosa per mi ja és un al·licient per veure-la. Salut!

ricard ha dit...

Crec que Terrence Malick t'agradaria. En quaranta anys ha dirigit només cinc pel·lícules. La seva òpera prima, "Malas tierras", data de 1973 i és, molt probablement, la millor. També ha dirigit "Días de cielo" (1978), "La delgada línea roja" (1998, ¡vint anys després!), "El Nuevo Mundo" (2005) i aquesta. En les tres darreres conrea un estil peculiar: prescindeix gairebé de diàlegs, que substitueix per veus en off recitant pensaments profunds, i mostra amb imatges etèries la relació de l'home amb la Naturalesa, en un discurs d'arrel panteista.

"El árbol de la vida" és un film que parla, a través d'una trama aparentment inexistent, de temes tan densos com la relació de l'home amb Déu, del sentit de la vida, de la dualitat inherent a la nostra naturalesa. La participació de Brad Pitt, productor i protagonista, ha permés que s'estrenés en multi-sales, amb el resultat previsible de la deserció massiva d'espectadors poc avisats. Jo l'he vist en un dels vuit cinemes de la cadena Yelmo al centre comercial de la bonica ciutat d'Abrera; potser perquè ja havia corregut la veu, érem una dotzena d'espectadors aparentment prediposats a patir i només van marxar dues persones al cap de mitja hora. He dir dir amb cert orgull que el meu nano de dotze anys no únicament la va aguantar fins el final sinó que ja la té entre les seves pel·lícules favorites. Ha sortit raret, como jo!

Javier Simpson ha dit...

Opino de la película muy parecido a ti. Puede haber una sensación de grandilocuencia y de ser una película pretenciosa, pero lo que cuenta Malick hace que eso no resulte algo absurdo; yo soy de esa convicción. Como bien dices: él no sigue modas ni opiniones de los demás, él hace lo que quiere, lo que necesita contar... después la gente valora su trabajo, claro está ;-)
Muy buena la reseña, ricard.
Hasta la próxima.

David ha dit...

El teu fill de dotze anys la va veure i a sobre li va agradar? Caram, Ricard, jo no tinc alumnes com el teu fill! Quina enveja!
I moltes gràcies per l'expliació, segurament l'hauré de veure a casa, perquè al cinema, des que ha nascut el meu fill, res de res. Salut i gràcies!

ricard ha dit...

Javier Simpson: Totalmente de acuerdo contigo. No creo que se pueda acusar de pretencioso a alguien que es básicamente sincero, como es el caso de Malick. Gracias y un saludo, Javi.

David: No sé si tenir aquesta sensibilitat cinèfila als dotze anys és una sort o una maledicció. El noi se sent una mica angoixat perquè és conscient que els seus gustos tenen poc a veure amb els dels seus companys, fans de "Crepúsculo" o "A tres metros sobre el cielo" (o de res). Tots dos sabem que tenir un fill és molt maco, però una llàstima que t'impedeixi escapar-te al cinema; i aquesta pel·lícula perdrà vista per televisió. Salut i gràcies a tu pels teus comentaris.

Imma ha dit...

Per a mi és una pel·licula absolutament fascinant, pleníssima de matisos i reflexions que encaixen. Cinema en majúscules. De totes maneres he de dir que la vull tornar a veure per acabar d'assaborir i captar tot el que ens regala Malick. Penso que parla de la vida, però des del detall, des de l'anècdota fins a l'universal, a diferència de Kubric en 2001 que es plantejava l'essència de l'univers com a explicació general. A partir de les vivències personals desencadenades per un fet catàrtic (la mort del fill, del germà) aquest brutal dolor fa qüestionar què és l'univers, apareixen i es qüestionen els plantejaments morals, ideològics, religiosos, la força, el poder, la submissió, el bé, el mal, els origens... tot l'essencial de la vida... Però tot és a partir de la realitat de cada un dels personatges: un record, un detall és absolutament valuós i és en el record i en el pensament que es retroben i acaben fent les paus els personatges. El que importa no és tant un plantejament teòric i universal sinó com cada una de les múltiples realitats configuren i expliquen el seu univers. I tot això portat a la pantalla en llenguatge cinematogràfic, amb escàs suport narratiu!! Brillant. En parlaria durant molta estona...

ricard ha dit...

Imma, et felicito per la teva clarividència; has fet un resum magnífic de la pel·lícula. Amb el teu comentari i d'altres que vaig llegint m'adono que és un títol molt complex i amb molts nivells de lectura. Gràcies per la visita i fins aviat.